Se’m fa estrany que en un país amb un notable desenvolupament en disciplines com la publicitat, la pintura, el disseny o la il·lustració, no compti amb una autèntica cultura de l’animació, sobretot en allò referent a innovació i qualitat, a diferència del Regne Unit, França o els Estats Units.

Potser és degut a la nostra manca de tradició, al prejudici que la limita al públic infantil i a una manera de fer acomplexada, que veu la seva major fita en l’undècim fill bastard de Bambi.

Es fa necessari, per una banda, revolucionar conceptes: l’animació té tantes fronteres com la bogeria, com la pintura, la poesia o la publicitat. Per una altra banda, s’ha de posar un ull al nostre ésser castís i l’altre en les nacions amb major desvergonya creativa; en la competència d’allò nostre amb el d’altri trobarem sens dubte un lloc en el món. Però fracassarem si no construïm al mateix temps una indústria de l’animació. La genialitat fructifica sota la protecció de l’excel·lència econòmica; la resta és només folklore.

Els que veuen en la rendibilitat empresarial quelcom coartador d’allò sublim, haurien de canviar de parer, ja que l’èxit depèn en tot de la simbiosi amorosa entre productors i creadors. En aquest punt és necessari ésser cautelosos davant el vici de la subvenció. Si és possible, que el creador i l’empresari se sedueixin i arrisquin la seva pell, sense cap altre tutelatge que el de l’espectador. D’altraforma pot ser que donem per cert el que en realitat són solament fantasmes.

Existeix espai sobrat per conformar una cultura de l’animació pròpia, rendible i de qualitat, que ens dugui a obrir mercats inimaginables. I és que l’animació no coneix fronteres ni en el temps ni en l’espai; no així la ficció en imatge real.

Siguem visionaris i intuïtius; reeduquem la nostra percepció i la nostra manera de fer; tinguem fe en el nostre talent i la nostra capacitat de treball. De nosaltres i de ningú més depèn, i la demanda en tot el món no deixa de créixer.

(Vicent Rubio és animador i il·lustrador, treballa a Barcelona. El seu darrer treball és 240. El primer héroe del Tercer Milenio ,1998 http://www.cromosoma.com/).

En l’ època de la postguerra, el cinema txec de pel·lícules animades va obtenir el reconeixement als festivals de Cannes, Venècia i Lucarno i fins avui continua triomfant en festivals de pel·lícules animades.

El cinema d’animació txec va descobrir materials i processos nous, va atreure pel seu humor, els seus estils i la qualitat de la seva direcció. Si bé estimulat pel desenvolupament de pel·lícules animades, el model de cinema estatal fou també restrictiu. Des de l’inici de la trama fins al final del treball, l’autor era sotmès a la vigilància del partit en el poder. La presidència del partit totalitari es reflecteix, per exemple, a la pel·lícula Ruka (La mà) de Trnka.

Jíri Trnka projectà la seva singular poètica a les pel·lícules animades. Al principi fou creador de pel·lícules de dibuixos animats, però aviat va optar per la titella com element bàsic d’expressió. Per mitjà de la seva adaptació va aconseguir d’aplicar aquesta tècnica a tots els gèneres del cinema i va donar via a la poesia, relats, llegendes i mites: va posar en escena a Shakespeare, Andersen, Chejov o Bocaccio i reflexionà sobre els mites actuals de la civilització moderna.

Herminia Tyrlova, una altra autora de dibuixos animats de la seva generació, va començar a treballar en l’animació junt amb Karel Dodal i al llarg de tota la seva vida va desenvolupar el seu treballa a l’estudi local en Gottwaldov, on dedicà tota la seva carrera professional a les pel·lícules infantils. Malgrat això, des del principi, la seva obra posseeix també un vessant experimental: examina les possibilitats de poder combinar la pel·lícula d’actors amb la de titelles. Aquesta autora va aprofitar, abans que res, amb molta imaginació, diversos materials per a l’animació. Les seves simpàtiques històries relatades amb humor, encanten els nens de tot el món.

Per a molts autors, les pel·lícules d’animació continuen essent, principalment, un instrument de reflexió filosòfica sobre la vida de l’ésser humà i la societat. Aquesta orientació caracteritzà també l’obra de Jiri Bárta . Les seves pel·lícules es basen en metàfores de les imatges i en les tècniques més innovadores de l’animació. Les seves històries, que es destaquen pel seu clima expressiu, són portadores d’un secret o un missatge moral.

Al món del cinema d’animació ocupen un lloc singular les pel·lícules de Jan Svankmajer . Pintor, grafista, ceramista, escenògraf, titellaire, autor d’objectes artístics, de poesia tàctil, tres llargmetratges d’animació i trucs artístics. Svankmajer pertanyia al moviment surrealista txec i la tècnica d’animació és per a ell una de les possibilitats de traduir les seves visions i mistificacions: "L’animació dels objectes reals, la metamorfosi de les seves funcions en l’ambient real, en combinació amb l’ ésser humà, crea una irracionalitat concreta, mare de la subversió. L’animació és com una màgia i l’animador, un màgic", diu Jan Svankmajer.

La situació actual de la producció de pel·lícules animades al cinema txec és semblant a la d’altres països europeus. L’era dels mitjans de comunicació obre nous camins per a l’experiment i la fantasia en l’art. Les pel·lícules d’animació tenen el seu lloc en forma de complement de la publicitat i formen part dels programes televisius infantils. Malgrat això, els autors es troben amb grans dificultats a l’hora de buscar patrocinadors per als seus projectes.

Les escoles de Belles Arts tenen gran importància per al futur de les pel·lícules d’animació: l’assignatura de cinema d’animació ocupa un lloc preponderant a l’Escola Universitària de Belles Arts de Praga (el seu principal pedagog és Jíri Barta). També ha assolit fama el Departament de Pel·lícules d’Animació de la Facultat de Cinema i Televisió, sota la direcció de Bretislav Pojar. A l’àmbit de la cinematografia pertanyen també els estudiants d’animació de la nova escola secundària. Amb creixent empenta s’obren lloc al cinema txec noves creadores; no fa massa, la pel·lícula Reci, reci, reci (Paraules, paraules, paraules) de Michaela Paltov fou nominada al premi Oscar.

Entre 1991 y 1992 vaig passar cinc mesos com a artista becada a una colònia a Rosswell, New Mexico, al sud-oest dels Estats Units. La meva pel·lícula Ground Zero/Sacred Ground va ser inspirada i concebuda arran de les meves experiències en aquest lloc. Hi vaig tornar per una segona estada l’any 1995, per continuar investigant i treballant. Vaig finalitzar la pel·lícula l’any 1997.

Poques setmanes després d’haver arribat a New Mexico vaig visitar el Petroglif Three Rivers. Aquest emplaçament conté més de deu mil petroglifs realitzats pels antics nadius nord-americans de Jornada Mogollon entre els anys 900 i 1400 a.C..

La tard queia i la llum daurada ampliava i definia els petroglifs. Vaig tenir la impressió de que les roques eren vives i que m’envoltava un món ple d’energia, esperit i misteri. A mesura que el sol s’amagava, la lluna sortia per sobre d’una muntanya coberta de neu. Des d’aquesta posició privilegiada s’obtenia una vista panoràmica d’un vast paisatge, sota un cel que mudava de dia a nit. Això era realment un territori sagrat.

Em sembla que la ubicació dels petroglifs dins el paisatge reforça el seu poder. No es tracta d’andròmines exposades en un museu, fora de context i de la seva ubicació original, sinò que podem contemplar aquestes imatges en el mateix entorn en que van ser creades: sota el mateix cel, sol i lluna...davant de les mateixes muntanyes, caminat sobre les empremtes deixades per aquells que hi van estar abans que nosaltres. Respecto profundament aquestes roques, aquestes imatges creades per mans humanes segles enrera. En silenci, sense paraules, toquen quelcom atemporal i resistent que jeu molt profundament dins del nostre esperit.

A l’oest de Three Rivers, més enllà d’un grup de petites muntanyes conegut com Sierra Oscura, s’extèn un vast terreny anomenat White Sands, on el 16 de juliol de 1945 es va fer detonar la primera bomba atòmica. Ground Zero, el Trinity Site, es troba només a trenta-cinc milles de Three Rivers. La juxtaposició d’ambdós llocs reforça el contrast extremadament dissonant entre els dos móns que els van crear: un que accepta i venera el poder de la natura i un altre que lluita per controlar i manipular les forces de la natura.

Durant la meva estada a New Mexico em va colpir la presència de dos móns oposats l’un davant de l’altre. L’any 1992, com a reacció a aquesta experiència, vaig començar a treballar en un film d’animació que explorès aquestes forces oposades, la seva relació i interacció.

Aquesta pel·lícula és un homenatge als petroglifs i la cultura que els va crear. S’inicia amb un paisatge de roques cobertes de petroglifs, testimonis silenciosos del pas del temps i els canvis soferts per la terra. Un cataclisme (l’explosió de Trinidad) va treure a la llum les imatges de les roques. Emergint a la vida, aquests espèrits alliberats, desenterren els vestigis del seu passat i reconstrueixen l’antiga cultura a la qual pertanyen. Creats en temps de harmonia i respecte per la natura, desperten en un temps de desordre i desequilibri. Les reliquies del passat, adormides, les poderoses imatges de les roques, inicien els antics i savis rituals per transformar i reequilibrar el món.

(Karen Aqua és animadora des del 1976. Ground Zero/Sacred Ground i Perpetual Motion es projectaran a Animac 99)

En el silenci de l'estudi, en el què instant darrera instant trancorren els anys de pintura viscuda, he assaborit la labor individual, a través de la qual la recerca de conviccions mena cap el fluir dels dubtes, per tal que aquelles no deixin de renovar-se. Sense altre conversador que l'inconformisme, i amb el rigor d'una pausada i diàfana discussió interna davant dels encerts; tot procurant sempre que en aquest procés, ni tan sols la raó obstruís la coherència de la idea intuïda, amb la finalitat que aquesta senyoregi l'àmbit sencer de l'obra.

Cabalgant amb el vèrtig de qui no sap, i amb l'afany de qui vol expressar allò sentit, en la convivència del plaer del concebre amb el fer, he traçat senders de llum i colors, atreta per la inquietud que provoca dins meu la transitorietat del procés de formació més que les constituïdes, l'expressió d'allò inestable i passatger, d'allò que veritablement perdura, el Moviment.

La infatigable recerca de l'expressió mòbil en totes les seves possibilitats, i sobretot, els resultats dels estudis realitzats en Instal·lacions Luminotècniques Espacial-Temporals (perquè en elles el Moviment ja no és virtual sinó físic, i la durada adquireix un valor plàstic rellevant), em porten a endinsar-me en el món de l'Animació, per raó de tres qüestions fonamentals:

1) Crec que l'Animació és un mitjà artístic que té com a finalitat primera l'expressió del Moviment, expressió en la què l'autor ha de ser un coneixedor expert de l'esdevenidor, entenent-lo però sense deixar d'assumir la seva durada, ja que el seu disseny ha de ser concebut en la seva totalitat, com una imatge mòbil, i constituït en el temps per tal que no es malmeti la seva integritat.

2) L'Animació es caracteritza per la seva possibilitat il·limitada en el tractament de l'imaginari, de l'il·lògic i el fantàstic amb una coherència perfecta, i permet mostrar, amb una més gran evidència, que és possible donar vida i descobrir el canvi d'allò suposadament inanimat. D'aquesta forma, com més s'allunya l'animador del naturalisme, en la seva interpretació del Moviment, més s'incrementen les possibilitats del medi; tan sols els límits de la seva imaginació poden impedir el que desitja. I és aquí, precisament, on radica l'atractiu major d'aquest llenguatge, el fet de permetre com a possible tot el que s'entén com impossible, descobrint uns altres mons també reals, els de l'artista.

3) És obvi que l'interès de l'espectador mitjà ha transmutat el seu interès de la imatge estable vers la imatge mòbil, i que l'Animació posseix un abast de comunicació més gran que molts altres llenguatges plàstics.

Raons per les quals em va semblar important de conèixer i emprar una altre mitjà d'expressió, conforme i conseqüent amb la meva trajectòria, l'Animació.

Un dels objectius dels departaments de la Universitat Politècnica de València, a la qual pertanyo, en la seva projecció externa, és el d'establir convenis d'investigació o de col·laboració per tal d'insertar-se en la societat, i la UD del Moviment-Animació del Departament de Dibuix pretén fer-ho amb entitats relacionades amb el món de l'Animació.

Personatges, guions gràfics, esbossos i d'altres, travessaren la mar per totes les línies de l'arc iris; faxs, missatgers, companys i amics els transportaven per evitar despeses, i fins i tot per correu, que li va costar tant d'arribar, i que arribà obert i després... què sé jo. S'acceptà la proposta, evidentment gràcies a la directora dels estudis, Norma Martínez, que juntament amb els productors Paco Prats i Aramis Costa van creure en el projecte i aconseguiren dur-lo a terme, malgrat , com bé sabem, les dificultats econòmiques que en aquell moment es vivien en el seu país, prova irrefutable que la voluntat té un poder més gran que qualsevol condicionant.

Així doncs, vaig canviar els papers, privant-me en part del plaer de fer, per poder dir, i transformant el llenguatge d'expressió per adequar-lo al sistema de producció dels estudis de l'ICAIC; cosa que va tenir una gratificant compensació en transformar-se, la labor individual, en participativa, i aprenent moltíssim de la direcció sense coacció. Vaig aprendre a transmetre la coherència de la conjunció amb les formes, els colors, els moviments, els temps, la durada, les actituds, les expressions i allò que em semblava més difícil: expressar el meu so intern per a que es traduís en música. I una inacabable llista de qüestions que no hagués estat possible resoldre sense la respectuosa i entusiasta col·laboració de tots els membres de l'equip de l'ICAIC; especialment, la de l'animador i director d'animació Miquel Vidal, que en aquest cas va participar com a assistent de direcció amb una gran comprensió de les directrius generals i particulars, i una generosa i total dedicació.

Durant les meves dues estàncies a L'Havana, per a la direcció i realització del curt, ha estat bonic observar com s'ha anat consolidant l'obra i, a la vegada, com cada membre de l'equip la feia seva, tractant-la amb minuciositat, judici crític i afecte, per tal que res no quedés a l'atzar.

El curtmetratge es genera com a peça d'una sèrie que versaria sobre els drets dels nens i també sobre els seus deures.

Va dirigit als nostres infants, infants que no tenen els problemes i les desatencions que observem en altres indrets del nostre planeta. I així, subtilment, entre joc i fantasia, poden anar aprenent, també, quins són els seus deures.

El nexe d'unió de la sèrie és: Els drets i els deures de l'infant. No obstant, cada curt té un caràcter individualitzat i diferenciat, utilitzant poètiques narratives, tècniques d'Animació i dicció plàstica diferents. Per tal de poder produir la sèrie, seria necessari el seu finançament.

Querido Planeta... és un cant a la perseverància i l'esperança mitjançant la mirada infantil d'una nena: inquieta, sensible i incombustible al desànim. Així doncs: forta però no dura, cercant en els seus deures el dret de poder encoratjar amb el seu desig, el nostre deteriorat planeta.

En la seva proposta, s'interrelacionen els desitjos de la seva fantasia a través dels seus deures i els seus drets, que vol compartir, sol·licitant la nostra participació per poder-ho aconseguir, i està dedicada a qui, des del seu estel, continua enviant-me la llum de les estrelles.

Quatre anys de guerra han deixat petjada sobre Prijedor, a la República sèrbia de Bòsnia, en la frontera amb Croàcia.

Originàriament, aquesta vila rural albergava una població mixta que comprenia una majoria sèrbia, i croats i musulmans.

Durant la guerra, la regió va ser testimoni d'atrocitats provinents de les "depuracions ètniques", obligant les diferents comunitats a reagrupar-se territorialment.

I és així com Prijedor va acollir nombrosos exiliats serbis, desbancats de Croàcia, de Sarajevo, de Kluj...

A hores d'ara, aquesta regió compta amb un 30% de refugiats, sobrevivint en gran pobresa.

El novembre de 1994, en el curs del col·loqui "Animació i Desenvolupament" organitzat per la Unicef Internacional, el 'Taller Càmera Infants Admesos' es va reunir amb la Sra.Erna Ribar, delegada d'aquest organisme a Sarajevo.

Fou llavors quan es va crear un ampli projecte que tenia per objectiu el fet d'afavorir l'expressió dels infants i dels joves castigats per la guerra, mitjançant la creació de films d'animació.

El gener de 1997, va tenir lloc el tret inaugural de 'Càmera Infants Admesos'. Consistia en un curset de realització cinematogràfica, destinat als infants de Dobrinja, el barri més important de Sarajevo. Aquest aprenentage va desembocar en la creació del film "Sarajevo: ombres i clarors".

La segona part del projecte es va dur a terme durant l'estiu del 98, al Centre de Joves "El Far", a Prijedor, a la República sèrbia de Bòsnia. L'equip de realització de la pel·lícula era constituït per setze adolescents que freqüentaven habitualment el Centre, l'objectiu del qual era el d'aportar una ajuda psicològica als joves afectats per la guerra.

Les activitats, molt diversificades, s'enfocaven vers la prevenció de la delinqüència juvenil, tot afavorint el lliure curs de llur creativitat mitjançant activitats d'expressió artística, permetent-los d'exercitar-se en esports, en tasques informàtiques, en l'aprenentatge d'idiomes estrangers, etc...

El Centre té una voluntat d'obertura cap a totes les comunitats, essent mixte el grup de joves realitzadors, que comprenia adolescents tant serbis com musulmans.

Productora: CAMERA ENFANTS ADMIS
atelierCEA@hotmail.com

Tot va començar amb el desig de contar als infants una història honesta. La primera pel·lícula pilot va quedar en un calaix a l'espera de ser utilitzada posteriorment, i durant un temps semblava que en PINGU ja no es contornejaria mai més. L'eventual premi especial que va obtenir al Festival de Cine de Berlín de 1987 li va donar a la confiança del petit pingüí una empenta impressionant que va provocar que les cadenes de televisió comencessin a mirar-se'l per saber les últimes notícies del Pol Sud. Els crítics es van entusiasmar amb l'encantadora naturalitat i l'atractiva personalitat d'aquesta nova criatura petita. I en PINGU va trobar el camí per arribar directament al cor dels infants. Fins avui aproximadament mil milions d'espectadors joves (i no tan joves) de gairebé 140 països han vist regularment les històries divertides i quotidianes d'en PINGU. I no en tenen prou!!!

En PINGU utilitza el seu enginy natural per resoldre les seves tasques diàries. Se'n surt dels pitjors tràngols d'una forma força normal. El simbolisme mut per a la naturalitat i l'espontaneïtat s'afegeixen als valors centrals esmentats. En PINGU és del Pol Sud verge i blanc, es desfoga amb el seu "quaa quaa" espontani i és honest. També és cert que la seva alegre creativitat de vegades li crea problemes, però sempre se'n en surt amb una solució igualment creativa per tornar-hi un altre cop.

A primera vista, el "final feliç" educatiu pot semblar una mica trivial, però no és així. És el testimoni de la refinada capacitat de contar històries de l'equip d'autors i del contingut ben elaborat de la història. No existeixen símbols del bo i el dolent, de la víctima i el culpable, del ric i el pobre. Tampoc hi trobem els símbols banals dels contes de fades procedents de l'Edat mitjana amb els seus personatges humans passats de moda, els esperits embruixats, les princeses innocents i els poders sobrenaturals. En PINGU ofereix valors perfectament normals, presentats d'una forma alegre mai vista. I mai a la TV, on actualment hi domina la violència. PINGU representa la natura pura i senzilla. I el fet que en PINGU parli el seu propi idioma especial no importa gens. Tothom comprèn l'idioma "pingüí".