MADINAT LARIDA: EL PASSAT ÀRAB DE LA CIUTAT DE LLEIDA
Ana Loriente Pérez
a Conneixes la teva ciutat...? Lleida: de l´Islam al feudalisme . Lleida 1996, 9-39.
Introducció
Les fonts documentals referides a la Madina Larida - la Lleida dels àrabs- són malauradament poc nombroses. Només tenim referències geogràfiques i datacions constructives molt concretes, que impossibiliten un coneixement prou detallat de l'organització i evolució espacial de la ciutat. Les úniques dades que tenim sobre la disposició física dels diferents elements que configurarien el seu traçat urbà i edilici, apareixen als escrits cristians relacionats amb la cessió de les propietats andalusines als nous pobladors.
De l'estructuració del primer perímetre de la ciutat, a partir de finals del segle IX, en tenim alguna notícia històrica. És menciona que en el regnat de l'emir Muhammad I, Ismail Musa inb Lub al 883/884, es reconstruí la ciutat que havia estat pràcticament arrassada per la incursió de Lluís el Pietós el 801, i se cita, així mateix, la creació de l'alcassava i de la mesquita major a partir de l'any 901.
D'altra banda disposem dels escrits del Sr. Pita i de Josep Lladonosa com a punt de referència, però evidentment calen comprovacions arqueològiques de les dades aportades en les seves publicacions.
Fins a la dècada dels anys 80 el coneixement arqueològic de l'antiga ciutat andalusina era pràcticament nul. De les intervencions fetes per Lluis Diez-Coronel i Josep A. Tarragó als sòtans de la Paeria als anys 60, només comptàvem amb materials descontextualitzats, aixó ens indicava la presència d'elements àrabs en aquest indret però no pas el tipus d'hàbitat que hi hauria.
Les actuacions arqueològiques realitzades en els darrers anys van reomplint aquests buits documentals. Una primera intervenció que va donar informació fou l'excavació a l'església de Sant Martí el 1982. Aquesta, juntament amb els vestigis dels sòtans de Paeria a partir de 1982, l'excavació de l'antic Portal de Magdalena-actual Auditori- Conservatori Enric Granados- (1984-1987), i el material recollit l'any 1976 a la Plaça Sant Joan, varen ser el punt de sortida per la formulació de les primeres hipòtesis sobre la ciutat de Lleida en aquesta època, la Madina Larida. Afortunadament en els gairabé deu anys que han transcorregut des de l'època en què es van fer aquestes actuacions i el moment actual, s'han pogut incorporar noves dades que poc a poc van definint nous elements i ratificant aspectes que en aquell moment restaven només apuntats.
Abans de detallar les intervencions que fins ara han aportat dades contextualitzades, calen fer unes petites puntualitzacions.
En primer lloc, cal tenir en compte que la presència o absència d'elements andalusins ve condicionada, d'una banda per la pròpia topografia del terreny i d'altra per les transformacions que la ciutat ha sofert al llarg dels segles. De vegades en zones on la documentació arqueològica ha estat negativa, no vol dir que en època andalusina no hi hagués res, sinó que la seva absència respon a aquests canvis topogràfics i humans realitzats posterioment.
En segon lloc, aquests mateixos condicionaments topogràfics i evolutius també condiciona al mateix temps el caràcter i rellevància de les dades obtingudes, establint grans diferències qualitatives i quantitatives en el registre arqueològic de la ciutat per a una época concreta. Els condicionaments espaials també hi jugen un paper important, ja que els solars enderrocats al centre històric, són parcel.les de dimensions reduïdes, que en el cas que continguin restes en el seu subsòl, l´excasa extensió d´aquestes, fa de vegades impossible una interpretació satisfactòria.
Encara hi ha un altre aspecte força important que cal considerar, com és la conservació de les estructures andalusines. Cal tenir present que aquestes restes, veritables fragments de l´antiga Madina Larida, ocupen bona part del que havia estat la superfície de l'Ilerda romana. Con a conseqüència directa, les cases, carrers, clavegueres, etc., s´assentaren a sobre o van foradar les runes de l´antiga ciutat romana. El procés d´excavació té per objectiu prioritari assolir els nivells geològics o esterils, o sigui, aquells on tenim la certesa que no existeixen restes de l´activitat històrica de la ciutat i per tant, no existeix la possibilitat de pèrdua de patrimoni ni informació arqueològica. Això implica que en el expeditiu però precís cami que anem obrint en profunditat, ens vegem obligats a desmuntar, després d´una valoració patriomonial, les restes de fases més modernes que ens oculten un passat encara més llunya.
Si tenim present aquest aspecte podem entendre la dificultat que implica la conservació de les restes andalusines que haurien de ser desmantellades i ubicades de nou a una cota més profunda un cop finalitzats els treballs d´excavació. A tota aquesta problemàtica concreta per a l´època andalusina i que seria extrapolable a altres fases històriques posteriors, cal afegir la que sofreix qualsevol resta patrimonial apareguda en el subsòl d´una ciutat moderna que ha de compaginar les necessitat de creixement i canvi que tot centre urbà requereix.
Cal dir que la gran majòria de restes tenen poc valor visual i monumental i que aquest, és un dels motius per a que no es conservin. Alguna d´aquestes agradables excepcions seria el tram murat localitzat al Cine Catalunya, avui dia conservat en la planta baixa d´un local comercial. Però, també hi ha zones que permeten la conservació de les restes que van apareixent. En aquest sentit podria ser un exemple el Turó de la Seu Vella, on la necessitat de mantenir els solars construïts no existeix i el terreny és de titularitat municipal, la qual cosa permet amb facilitat plantejaments més conservacionistes i dels quals en teniu una bona mostra al planell de la Suda.
Els resultats recollits en aquesta síntesi són el fruit d´un seguit d´excavacions endegades per diferents institucions públiques implicades en la pràctica de l´arqueologia a la ciutat de Lleida. De les primeres intervencions que se citen en aquest article cal destacar el paper rellevant que tingué el Servei d´Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, en endegar conjuntament amb la Paeria de Lleida, les excavacions de l´antic Portal de Magdalena. Darrerament cal destacar la tasca realitzada directament des de l´Ajuntament, amb la creació d´un servei dedicat a la gestió del patrimoni arqueològic, que ha permés la realització d´un gran nombre d´excavacions, algunes de gran rellevància per al coneixement de la ciutat andalusina, i entre les que cal destacar les de l´antic Cine Catalunya.
També cal esmentar que aquest resum ha estat possible gràcies als resultats obtinguts per altres arqueòlegs# amb els seus treballs de camp i redacció de les corresponents memòries m´han facilitat les dades que fan possible aquest primer avanç sobre el desenvolupament arqueològic i històric de l´antiga ciutat àrab.
La Suda (núm. 1 del plànol de situació)
L´edifici de la Suda s´aixeca sobre la plataforma més elevada del Turó, l´anomenada Roca Sobirana, indret que fou ocupat intensament i on desenvoluparen la seva vida quotidiana diverses cultures de les quals han restat diverses mostres en el subsòl, encara que molt malmeses i remogudes per accions posteriors, i que gràcies al treballs arqueològics iniciats l´any 1986, han estat recuperades. En base als resultats d´aquestes excavacions podem afirmar que en el mateix emplaçament que avui dia ocupa el palau reial de la Suda, hi hagué segurament una ocupació interrompuda des del segle V a.C fins als nostres dies.
Les primeres cites documentals sobre la Roca Sobirana, fan esment a les construccions que alli s´hi bastiren, en època andalusina. Sabem que a finals de segle IX, al punt més elevat de l´antiga Màdinàt Làrida dels textos islàmics, s´hi aixecà per ordre Ismail ibin Kasi, l´alcassaba (Suda).
La documentació arqueològica extreta en les intervencions arqueològiques ben poca cosa aporten sobre el coneixement d´aquesta construcció. Les estructures excavades corresponents a unitats domèstiques, canalitzacions i estructures d'emmagatzematge - sitges circulars excavades a la roca natural-, no aporten una base sòlida per a poder dir si ens trobem a dins o a fora del palau àrab, ja que tant podrien ser cases i dependències pròpies del palau, com cases del barri de la Suda. Realment sembla que si l´alcàsser estava ubicat al planell de la Roca Sobirana, aquest va ser totalment remodelat després de la conquesta cristiana al 1149.
Després de la conquesta de Ramón Berenguer IV de la ciutat de Lleida, la titularitat del palau de la Suda fou assumida pels comtes d´Urgell tot i que ben aviat fou residència del comte de Barcelona el qual inicià la primera reforma de l´alcàsser. Posteriorment en el regnat de Ramón Berenguer IV el castell de la Suda fou profundament transformat, fins al punt de perdre, a mitjans de segle XIII la seva primitiva fesonomia àrab. Segons una crònica del mateix Jaume I amb motiu de l´estada en una de les cambres del palau diu: sus lo Palau de volta qui ara és, e laores era de fust, és a dir, els enteixinats de fusta i marbre esmicolat havien estat substituïts per aquelles voltes gòtiques que subsistiren fins a l´any 1926. Així doncs, l´aspecte interior i bona part de l´exterior que avui dia ofereix el palau reial de la Suda prové de les remodelacions i construccions empreses entre finals del segle XII i principis del XIII. Durant el segle XIV en duren a terme diverses obres que configuraren la morfologia definitiva del palau.
Val a dir que un dels moments millor representats en les excavacions arqueològiques de la Suda pertany al període d´ocupació de la ciutat andalusina des de la primera meitat de segle X fins al segle XI. Informació que ha permés datar la construcció de la muralla nord, tancament visible en l´actualitat de la Roca Sobirana des de la vessant del Camp de Mart, i la constatació com ja hem dit, de diverses unitats estructurals relacionables amb construccions d´àmbit domèstic. Una de les característiques fonamentals que defineixen l'ocupació d'aquest moment, és la seva acomodació als desnivells naturals de la Roca Sobirana
Les estuctures constructives i els nivells arqueològics atribuïbles al segle X es localitzen a la banda nord-est del recinte del castell, al seu exterior sud, i a la zona del semibaluard de Louvygny. Els murs identificats corresponen a les parets d'un seguit d'habitatges, que pel que sembla defineixen recintes més grans als coneguts a l'antic Portal de Magdalena.
Al segle XI les estructures d'hàbitat de la fase anterior sofreixen una forta transformació. Dels murs que delimitarien els diferents espais només en resten dos petits trams, situats a la banda més propera a la muralla nord. Relacionat amb aquests murs tenim un espai pavimentat amb llosses que ha estat identificat com un pati. En aquest mateix pati apareix una petita bassa rectangular, en un dels seus costats hi ha una petita obertura per la qual es recolliria l'aigua del pati cap a la bassa. L'aigua quedaria estancada dins de l'estructura, i molt probablement la regularització del seu cabdal es faria mitjançant la canalització trobada a l'extrem est del pati.
La Seu Vella (núm. 2 del plànol de situació)
Dins del marc del Pla Director de la Seu Vella promogut per la Generalitat de Catalunya i redactat per Jaume Fresquet i Enric Solsona, es varen fer al 1993 unes prospeccions prèvies per a comprovar entre d'altres elements les fonamentacions i nivells de paviment.
En una d'aquestes cates va aparèixer un gran mur fet amb grans carreus rectangulars, probablement reaprofitats d'una construcció romana anterior. El mur estava colgat amb un sis metres de terra que contenien materials andalusins .
Aquesta data és fonamental no només pel coneixement del món andalusí al turó, és a dir a l'antic barri de la Suda, sinó també perque per primera vegada en un dels llocs emblemàtics de la ciutat i que la tradició vincula amb l'antiga mesquita andalusina, s'ha pogut constatar l'existència de restes anteriors a la construcció de la Seu Vella.
La gran obra constructiva que s'intueix, obre les expectatives i el plantejament d'hipòtesis. És evident que caldrà fer una intervenció arqueològica més àmplia per a poder establir amb fiabilitat a què respon aquesta troballa.
D'altra banda, el potencial arqueològic que suposa aquest gran nivell de colmatació, al menys a la banda est de la Seu Vella, també permet teoritzar sobre la possibilitat de localització de nivells andalusins, no només a l'interior de la catedral sinó també al seu exterior.
Antiga Caserna de Cavalleria (núm. 3 del plànol de situació).
Des de finals dels anys setanta i especialment, durant la dècada dels anys vuitanta, s´han dut a terme diverses intervencions (plans urbanístics i obres públiques) en el centre històric de Lleida, amb l´objectiu d´aturar la degradació del casc àntic de la ciutat. En el marc d´aquests plantejaments urbanístics, s´han succeït diverses intervencions municipals al Turó de la Seu Vella, que tenen per objecte retornar la funció simbòlica i de centralitat urbana del recinte de la Suda, la Seu Vella i l´espai interior a les muralles.
En el marc d´aquest projecte s´iniciaren les intervencions arqueològiques al solar de l´antiga Caserna de Cavalleria. En iniciar l´excavació de 1993, l´aspecte físic del solar havia estat fins el mes d´abril d´aquest any ben diferent al que ofereix avui dia, ja que estava cobert per una gran construcció visible des de diversos indrets de la ciutat. La morfologia d´aquestes construccions, que formaven part dels tallers i magatzems construïts a mitjans de segle XX, quan el solar es converteix en l´emplaçament d´un taller de canteria, creaven un gran impacte visual alhora que emmascaraven la visió del conjunt patrimonial del Turó.
Els elements documentats a la darrera campanya de 1995, corresponen a una zona arrassada a nivell de roca que fou utilitzada durant la primera meitat del segle X, i on han restat només, aquelles estructures que foren construïdes per sota del nivell d´ús, excavades a la roca. Es tracta de tres sitges que caldria posar en relació molt probablement a una zona d´habitat propera. L´aspecte més rellevant de dos d´aquestes sitges és l´existència d´una obertura que comunicava l´espai intern dels dos retalls. Es tracta doncs, de dos sitges construïdes al mateix temps i per una finalitat comuna.
No tenim constància del moment d´ús de les sitges i de la seva construcció, ja que els materials corresponen al seu moment d´amortització, quan les sitges foren utilitzades com escombreres. El lot ceràmic és molt significatiu, tant pel seu volum com per la gran diversitat de formes.
Contraguàrdia de la Reina (núm. 4 del plànol de situació)
La documentació extreta d'aquest indret ha estat molt minsa. Els materials més antics trobats al contrabaluard de la Reina són d'època andalusina i es van recuperar dins del farciment de dos retalls a la roca, de molt difícil interpretació. Sobre aquesta fase anterior a la construció dels arcs apuntats pertanyents al Palau del Bisbe, tan sols podem recordar, que les fonts, en referir-se a l´emplaçament de la nova Seu Episcopal el segle XIII, ens diuen que aquesta ho feu en el lloc que anteriorment havia ocupat un palau d´època andalusina. Aquest vell edifici andalusí va ser ampliat i millorat per adaptar-se a les necessitats de la nova construcció.
Carrer La Parra (núm. 5 del plànol de situació)
Aquesta excavació amb dos campayes és una de les darreres intervencions realitzades a la ciutat. L'una de les campanyes fou duta a terme al 1994, motivada per la construcció del mur de contenció que voreja el turó per la seva vessant est. L'altra, al 1995, deguda a la construcció de tot un seguit d'habitatges.
A la primera intervenció no es va poder documentar cap resta pertanyent al món andalusí, ja que les transformacions posteriors, varen arrassar i esborrar tots els vestigis d'aquest període.
A la segona, i en les terrasses més baixes i més properes a l'actual recorregut del carrer la Parra, es van conservar petits testimonis. Aquets serien dos murets, però que donat el seu mal estat de conservació no permeten establir la seva funcionalitat, tot i que podriem considerar-los com restes d'una estança d'un habitatge. A una terrasa més inferior i prop d'aquests murs va aparèixer un fons de sitja
Les estructures es datarien al segle XI.
Antic Portal de Magdalena (núm. 6 del plànol de situació)
A la primerameitat del segle X es va constatar l'ocupació d'una zona, que des d'època romana ho havia estat habitada. L'ocupació d'aquest moment es caracteritza per la presència de sitges, sense poder concretar quines unitats d'habitació hi hauría. Les sistges es localitzaven sempre fora del que després es reconeixerà plenament com a zona vial, és a dir, tots ells estaven situats en el lloc on posteriorment es convertirien en illes de cases. Aquets fet, sembla indicar que des d'un principi, s'estableix una certa organització espacial i un cert model urbanístic.
Serà a partir de la segona meitat del segle X, que es produirà una evolució de l'habitat cap a una major estructuració i planificació de la zona, i amb ella una total integració del barri a dins de la ciutat. Aquesta primera organització, anirà poc a poc adquirint solidesa amb l'organització dels espais domèstics: cases i vials: carrers. D'aquest període tampoc coneixem les cases, però el fet que algunes de les conexions dels pous morts siguin aprofitats en el segle XI per a posar els registres de les clavegures, implicaría que al menys en aquests casos, els habitatages s'haurien remodelat, conservant-se la darrera refacció.
Amb l'inici de les taifes, al segle XI, el sistema d'evaquació mitjançant els pous morts, serà substituït per una complexa xarxa de clavegueres, dotant al barri d'una infraestructura urbana i d'una definitiva delimitació dels carrers i illes de cases. Això suposà la total consolidació de l'organització i planificació espacial, intuida en la primera meitat del segle X i constatada en plena època califal. Aquesta planificació es mantindrà amb lleugeres variacions fins a l'actualitat.
Les sitges documentades a les illes de cases, estan directament relacionades amb les cases individualitzades. Sembla correspondre una o dues sitges per habitatge, situades indistintament en qualsevol habitació, encara que en el recinte destinat al pati, és on menys es constata la seva presència.
Les cases (18 documentades amb seguretat i 4 més possibles) dispossades de forma aterrassada presentaven una gran homogeneïtat. Són sempre de planta rectangular o trapezoïdal, amb unes dimensions que oscil.len entre els 50 i 90 m2. Totes les cases, a excepció d'una d'elles, amb quatre àmbits, tenen una distribució tripartita: una habitació d'entrada, on generalment apareix la canalització domèstica, una habitació lateral i una habitació destinada a pati. L'alt grau d'arrassament que presentaven les estructures no va permetre establir la funcionalitat de cadascuna d'aquestes habitacions.
A principis del segle XII, es produeix una regressió demogràfica, al menys això sembla indicar la documentació arqueològica de l'antic Portal de Magdalena. De les 18 cases segures documentades al període taifa, tan sols 6 d'elles estaran ocupades en aquesta època. El barri ja havia iniciat la seva devallada a finals del segle XI, aquesta crisi coincideix amb el període almoràvid i amb la cada vegada major pressió dels regnes cristians, que des de finals del segle XI han anant conquerint ciutats properes
Inmediatament després de la conquesta de la ciutat pr Ramon Berenguer IV en el 1149, aquest sector excavat del barri de Magdalena torna a ser habitat. Es documenta un procés de reutilització parcial de les estructures domèstiques del segle XI, incorporant com a variació en les cases ocupades un seguit de murs de compartimentació.
Paral.lelament, es constata de nou un número elevat d'estructures de magatzematge, algunes d'elles significativament situades als antics carrers, trencant les estructures de sanejament andalusines.
Carrer Costa de Magdalena (núm. 7 del plànol de situació)
Totes les ceràmiques aparegudes al jaciment relacionades amb les estrutures àrabs estan datades a partir de la segona meitat del segle X i segle XI.
Donada la distribució espaial dels elements localitzats, hem pogut establir tres zones prou significatives. Una de les zones ha estat identificada com un carrer, el mateix que es va trobar a l'antic Portal de Magdalena i precedent del carrer Pi i Margall. Les altres dues corresponen a part de dues illes de cases, situades a banda i banda d'aquest carrer.
Del període califal, segona meitat del segle X - principis del segle XI, tenim tot un seguit d'estructures: sitges, localitzades a l'illa més propera al Turó de la Seu Vella, pous morts, ubicats a l'igual que en l'antic Portal de Magdalena al carrer, i per primera vegada fora del barri de la Suda, part d'una casa situada a l'altra illa, en concret és una part de la façana que donaria al carrer documentat.
Del període taifa, a partir del primer terç del segle XI i amb perduració fins a finals del segle XI-XII en plena època almoràvid, hi ha tres habitatges. Dos d'ells, a l'illa superior i l'altre a l'illa propera al carrer Magalena. Mentre que els dos primers són de nova planta, el darrer és el mateix que l'habitatge construït a la fase anterior.
L'estat de conservació d'aquestes cases és desigual. De la casa trobada més a prop de l'actual carrer la Parra només tenim un pilar, que ens permet dir que estem en un espai destinat a un pati. De la casa contigua a aquesta i que té façana al carrer hem pogut excavar diversos àmbits, encara que els condicionants de l'excavació no ens ha permés coneixer-la en la seva totalitat. Hi ha una habitació destinada a pati amb un paviment de lloses, una bassa o parterre i un pou d'aigua, i dues habitacions més delimitant aquest pati, una a la zona d'entrada i l'altra a la part posterior on possiblement estaria situada la cuina. De la darrera casa, la propera al carrer Magdalena, com ja hem mencionat abans només tenim el mur de façana i un seguit de murs interiors que formalitzarien probablement l'estança d'entrada a l'habitatge.
Aquesta intervenció cal posar-la directament en relació amb l'antic Portal de Magadalena. Les informacions extretes en aquella intervenció han estat ratificades. Cal recordar que, en l'antic Portal de Magadalena, els pous morts també estaven situats als carrers, on posteriorment, al segle XI es faran obres d'infraestructura vial amb la col.locació d'una xarxa de clavegueram i que sembla que també hi hauria en alguns casos una perduració de les cases fetes a la segona meitat del segle X.
Carrer dels Bafarts (núm. 8 del plànol de situació)
El solar excavat al carrer Bafart és el que fa cantonada amb el carrer Magdalena.
L'estat de conservació de les restes relacionades amb el moment històric que ens ocupa, com passa en altres intervencions, és molt dolent. Només s'han pogut extreure petites referències, però afortunadament aquestes ens han permés establir tres fases d'ocupació.
A la primera fase, datada a la segona meitat del segle X, pertànyen vuit sitges, de les quals es conserva només la seva part inferior. S'han adscrit al canvi de l'època califal a l'època taifa, primer terç del segle XI, uns petits murs que podrien correspondre a l'inici de les transformacions urbanístiques ja documentades en altres zones, com per exemple a l'antic Portal de Magdalena i correborat també al carrer Costa de Magdalena.
Per últim, i en ple segle XI, s'ha pogut constatar de nou a la ciutat, una xarxa de clavegueram, que ens indica un nou i diferent carrer a l'existent a les dos excavacions abans mencionades.
Modes Angelina- Carrer de l'Aiguardent (núm. 9 del plànol de situació)
Les restes conservades d'època andalusina en aquest solar pertanyent al segle XI i corresponen, d'una banda, a les restes constructives en alçada, sense una clara connexió amb nivells d'ús i colmatació, i d'altra banda, les unitats estratigràfiques negatives amb els seus corresponents rebles i farciments.
Aquestes unitats estratigràfiques negatives es poden agrupar en dos grans blocs, l'un, el relacionat amb un gran retall realitzat abans del moment d'ocupació domèstica, que afecta greument a l'edifici romà construït al segle I. Les altres, estarien directament relacionades amb l'ocupació, com són les sitges i pous morts.
De les cases només restaven dempeus un seguit de murs molt arrassats i un pou d'aigua. Parlar d'àmbits clars es fa bastant difícil, només tenim un àmbit més o menys definit a la banda del carrer de l'Aiguardent.
Plaça Sant Joan (núm. 10 del plànol de situació)
En realitzar-se les obres de construcció de l'actual pàrking van sortir a la llum tot un seguit d'estructures pertanyents a diferents moments.
No podem parlar en aquest lloc d'una intervenció arqueològica ja que les obres del parking es van fer sense una prèvia documentació. Les dades que tenim a l'abast són fruit de la recollida de material i de registre parcial, fet per Emili Junyent, radera del ritme de les màquines.
De les restes que hauria d'època andalusina només hem pogut saber de l'existència de dues sitges reblertes amb terres i material ceràmic emprat als segles X-XI.
Paeria (núm. 11 del plànol de situació)
De les excavacions fetes als anys seixanta no disposem de cap dada constextualitzada, només sabem que varen aparèixer elements ceràmics.
Va ser a partir dels treballs duts a terme als anys vuitanta per l'Estudi General, ara Universitat de Lleida, quan es va identificar una estructura esgraonada que va ser interpretada com la piscina d'uns banys àrabs. No hi han dades concretes que ens permetin establir en quin moment fou construïda.
Aquesta estructura està situada a la planta soterrània del Palau de la Paeria, a la banda de façana de l'avinguda Blondel.
Carrer Major, núm. 17 (núm. 12 del plànol de situació)
A l'actual Hotel Real s'hi van realitzar a l 'any 1986 un seguit de sondejos que varen donar resulats positius per al moment històric que ens ocupa. Es va trobar un mur una mica escalonat i paral.lel al riu, que conservava sis filades de carreus. En su part central apareixien dos dels seus carreus retallats per a la sortida d'una canalització.
Aquest mur podria posar-se en relació amb dos murs recentement trobats a l'antic Cine Catalunya, aquests murs configuarien la cantonada de tancament de la ciutat andalusina per la banda de riu i per la seva banda oest, més o menys a l'alçada del carrer Cavallers.
Antic Cinema Catalunya (núm. 13 del plànol de situació)
Una vegada enderrocat l'antic cinema Catalunya situat al solar comprès entre el carrer Cavallers, carrer Baró de Fleix, carrer Major i avinguda Blondel. La intervenció fou plantejada en un principi com a sondejos per a constatar o no l'existència de restes arqueològiques relacionables amb els teòrics banys mencionats per Josep Lladonosa en el solar colindant ocupat per l'actual llibreria Urriza (LLADONOSA, 1954). Als anys 40, quan es va construir l'edficació on se situa aquest establiment, varen sortir un seguit d'estructures que Josep Lladonosa va interpretar com uns banys. Segons el mateix autor, aquests banys serien els Banys del Rei, situats segons les fonts documentals d'època cristiana, en les immediacions del Portal del Romeu (més o menys a la zona entre el carrer Major i el carrer Cavallers).
Els resultats dels treballs han estat altament positius, ja que han permés reseguir l'evolució del solar des de l'inici de la seva ocupació, a l'època andalusina, fins a l'actualitat, aportant dades de gran vàlua per al coneixement de l´evolució urbanística de la ciutat de Lleida, en una zona on la manca de dades arqueològiques no permetia establir possibles hipòtesis de funcionament. L'excavació del cine Catalunya ha deixat palesa en quin moment és ocupat per primer cop aquest sector de la ciutat, com ha estat la seva ampliació, i quina és la seva morfologia.
A banda de l'interès que suposa aquesta evolució, cal remarcar dues dades cabdals i que creiem són els fets més importants d´aquesta intervenció. D'una banda, el límit de la ciutat andalusina i la seva posterior ampliació, poc després de la conquesta cristiana al 1149. I d´altra, la documentació de les estructures que queden definides a l'interior.
Pel que fa al primer aspecte al sector més proper al carrer Cavallers, han aparegut uns murs fets amb grans carreus sense cap morter d'unió i disposats de través, que configuren una de les cantonades del tancament de la ciutat andalusina. Aquest fet, és evidenment bàsic, no només pel fet estructural, sinó, i pot ser més important, perquè aporta dades fonamentals per a concretar una mica més el com i el quan es va anant produint el procés de transformació i creixement de Medina Larida.
Així mateix, podem dir que el segon tram de mur, que s´adossa perfectament al primer, es la perllongació de la ciutat en època cristiana, poc després de la seva conquesta (1149).
Aquesta data també ens permet aprofondir sobre les necessitats d'espai creades com a consequència de l'arribada de nous pobladors i àdhuc la ràpida ampliació del recinte urbà. Aquest límit, es mantindrà fins al moment de la reforma duta a terme per Blondel al segle XVIII, en la qual es construeix la Banqueta i es guanya una franja de terreny al riu.
En un gravat publicat a l'Atlas de Lleida (ATLAS,1987, pp 56-57), tot aquest sector de la ciutat no està representat amb muralles, sinó amb una línea contínua d'edificacions. Les dades aportades per la intervenció, com la seva amplada, només 60 cm., les edificacions adossades pel seu interior i la presència d'uns metxinals per a subjectar unes balconades, ratifiquen la imatge reflexada en el gravat mencionat, i per tant, no podem parlar en sentit estricte d'un llenç de muralla, sinó més aviat d'un mur pantalla o mur de contenció del riu, que folra la roca natural i que tindria una doble funció, delimitar la primera terrassa ocupada de la ciutat, i fer de protecció contra les possibles riuades.
Fins ara només ens hem referit a la troballa del límit de la ciutat, però, cal també fer menció de les restes estructurals localitzades a l'interior. S'han pogut documentar tot un seguit de fases d'ocupació, la primera corresponent a l'època andalusina, tres associades al món cristià, i finalment una darrera fase datable a l'època moderna.
Les restes andalusines documentades en aquest solar, són fins ara les estructures conegudes situades més a l'oest de la ciutat. Malauradament, les restes, de gran importància tant arqueològica com històrica i mónumental, només corresponen a fonamentacions, i per això, no ens permeten precisar ni la seva distribució en alçada ni la seva funcionalitat.
L'obra documentada és feta de grans carreus, molt semblants als existents a la Suda, en concret a la muralla nord i amb paral.les a d'altres punts peninsulars, que tant a la Suda, com a d'altres llocs han estat datats com a més moderns, dins del segle X. D'altra banda, tenim constància a l'antic Portal de Magdalena, que els límits de la ciutat andalusina ja eren definits a partir de la primera meitat del segle X.
És per això, que tenim en compte aquestes dues dades, ens inclinem a pensar que la construcció d'aquestes estructures s'hauria de situar dins del segle X, en un moment en el qual el barri de la Suda ja s'ha fet petit i ja s'ha iniciat un urbanisme planificat dels barris més propers al riu.
Plaça Cervantes (núm. 14 del plànol de situació)
Les dades que aporta aquesta actuació al coneixement de la Medina Larida són molt escadusseres. Només es van poder documentar un seguit de terres i murs molt malmesos per les actuacions contuctives posteriors.
Malgrat la parcialitat de la informació que va donar, és un punt prou important ja que ens permet anar situant punts que poc a poc anirá definint el perímetre de la Medina Larida.
Sant Martí (núm. 15 del plànol de situació)
L'excavació realitzada a l'exterior de l'església de Sant Martí, amb una cronologia de finals del segle XI-prinipis del segle XII, complementa la visió urbana de la Lleida andalusina extreta de les altres actuacions. En estar excavats les restes a la roca no podem saber si hi hauria una fase anterior.
La documentació més antiga referida a l'església de Sant Martí data de 1166, en relació a un document de donació per part de Ramon Berenguer IV de totes les mesquites i centres de cult al bisbe de Lleida.
La intervenció realitzada al 1982 no va donar cap dada relacionada amb la teòrica mesquita. Les restes localitzades corresponen a una petita zona d'una barri de caràcter semi-urbà i dedicat a la producció de terrissa. Es van trobar tot un seguit d'estructures interpretades com a bases de decantació de l'argila i un gran nombre d'utillatges relacionats amb aquesta activitat com els trespeus les i barres còniques.
Al costat d'aquestes estructures també varen sortir tot un tramat de canalitzacions que partint de les basses de decantació delimitaven un seguit d'àmbits murats. Ara per ara, no podem dir si tots aquests àmbits corresponen estrictament a unitats domèstiques o si bé alguns d'ells estan en relació amb la producció de terrissa, és a dir, si són dependències del taller.
Elements definitoris de la ciutat andalusina
La ciutat, vertebrada a grans trets en tres espais, constitueix un dels elements fonamentals del món islàmic. La totalitat de l'àrea edificada està delimitada per una muralla o un mur de tancament, la alcassava o barri fortificat, que generalment es localitza a un extrem del recinte enmurallat i el castell-alcàsser que sols apareixer en un extrem de l'alcassava.
En el cas de Lleida, amb les dades que fins ara disposem podem dir que l'àrea urbana que es defineix està sobre unes 30 ha., sense descartar-se la possibilitat d'una major o menor extensió, una vegada esten millor definits els seus límits (veure Fig. 1, Plànol de situació de les intervencions). La alcassava seria lo que coneixem com el barri de la Suda, que aniria des de els punts més elevats del turó de la Seu Vella, la Roca Mitjana i la Roca Sobirana fins aproximadament la Porta dels Lleons. Per últim, l'alcàsser o palau - la Suda- que estaria ubicat a la Roca Sobirana.
La ciutat s'amplia a mida que creix la necesitat d'espai produïda per un augment de població. Comencem a conèixer el procés de formació i ampliació de la ciutat andalusina de Lleida. Les fonts ens dieun que la construcció de l'alcassava i de la mesquita major, incloses al barri de la Suda, es construeixen a finals del segle IX. A les excavacions de la Suda, els materials associats a les estructures ens donen datacions de la primera meitat del segle X.
També d'aquesta primera meitat, tenim dades fora del barri de la Suda.
A la banda nord-est de la ciutat, les excavacions de carrer Costa de Magdalena, carrer La Parra, Bafart i sobre tot l'antic Portal de Magdalena, ens pemeten dir que existeix en aquest moment un inici de plantejament urbanístic que s'anirà concretant al llarg de tot el segle X. A la segona meitat d'aquest segle aquesta primera planificació donarà un pas endevant, lo que abans s'intuia com a possibles illes de cases i carrers, ara quedarà molt més estructurat, els carrers tindran pous morts estretament relacionats amb cases.
Aquest urbanisme restarà plenament establert al segle XI amb la dotació d'una infraestructura de sanejament-el clavegueram.
També sabem per la troballa de la cantonada de tancament del cine Catalunya, que la ciutat arrivava al segle X fins aproximadament el carrer Cavallers i que tancaria per la banda de riu, cal recordar les restes del Hotel Real i dels baixos de la Paeria.
No podem dir si l'altre dels extrem que tenim amb documentació, l'església de Sant Martí i la Plaça Cervantes, estaria ocupat en aquest moment o seria una ampliació posterior, ja dins del segle XI. Les estructures de Sant Martí, estan excavades a la roca i be podria ser que fossin les úniques restes, o bé que quan es costrueixen s'arrassen les existents anteriorment.
Sembla doncs, que la ciutat andalusina té un ràpid creixement cap a les vessants i terrasses més baixes, ja des del segle X.
En quan a quina funcionalitat tindrien cadascun dels barris de la ciutat, ben poca cosa podem dir. No tenim encara prou informació ni del Turó ni de la resta de la ciutat. Només podem apuntar que probablement la zona de Sant Martí, sería un barri de terrissaires.
Fins ara, a excepció feta dels panys de muralla de la Suda i del tancament del cine Catalunya, només hem trobat unitats domèstiques-cases. No tenim encara cap resta identificada com un edifici singular, tipus banys, grans cases, mesquites....
Les cases en tots els llocs en que fins ara s'han documentat, mantenen sense gaires canvis, una mateixa planta i tenen pràcticament els mateixos elements. (veure reconstrucció de la casa andalusina de l'antic Portal de Magdalena). Les seves dimensions oscil.len entre els 50 m2 de les més petites i els 200 m2 de les més grans. Generalment són habitatges de planta rectangular, compartimentats en varis àmbits, l'espai més important d'aquestes cases és el pati, aquest, sempre és un recinte aïllat de l'exterior, envoltat per un número variable d'habitacions segons la complexitat de l'esquema bàsic: pati interior, estança d'entrada que dona al pati, estança posterior que també dona al pati i habitacions laterals.
Els patis poden tenir una pavimentació simple, morter, terra batuda o bé, poden tenir un enllossat.
Altre element que es repeteix gairabé sempre i que sempre està ubicat al pati, és el pou d'aigua. També pot haver-hi una bassa o un parterre. L'aigua al costat dels jardins són en el món andalusí uns elements imprescindibles.
Un darrer element que sempre està present en les cases són les estructures de magatzematge- sitges-, amb la funció de despensa d'alimentació.
Per últim tractarem un aspecte que fins ara només l'hem mencionat d'una manera tangencial, i que és un element bàsic en l'arqueologia perque extreu dades cronològiques: la cultura material, sobre tot la ceràmica.
És evident que aquest material, a banda d'aquesta informació cronològica, ens aporta dades molt valuoses sobre els gustos estètics i vaixella emprada deu segles enrera.
L'utillatge ceràmic dels segles X i XI és molt abundant i amb gran quantitat de formes distintes. Al quadre annex hem posat els tipus més característics. Les formes denominades safes, serien els nostres plats, bols o plates.
Moltes peces estaven decorades, aquesta decoració podia ser més o menys complexa. O bé tenen simplement traços pintats en negre que defineixen motius geomètriques, o bé, són molt més elaborades, en les quals es combinen colors, com el blanc, el negre, el groguenc i el verd, donant decoracions vegetals i zoomorfes. La diferent combinació d'aquests colors defineixen tipus decoratius concrets: quan hi ha el blanc, el verd i el negre, diem que és del tipus verd i manganés; quan surt el verd i el negre diem que és del tipus corda seca parcial i quan tenim el groguenc i el negre estem devant del tipus definit com melat amb manganés.
Val a dir, que aquests colors són òxids cuits a altes temperatures fins a vitrificar-se. Hi hauria doncs, a part de peces comunes sense cap acabat exterior, peces vidrades tan monocromes com policromes (les decorades).
Per finalitzar només volem comentar el fet de la perduració dels tipus andalusins en les primeres produccions cristianes. Quan es conquesta la ciutat per capitulació al 1149, gran part de la població andalusí seguirà vivint a la ciutat i és molt probable que els terrissers continuin fent ceràmica de la mateixa manera que la feien abans, però amb una adaptació als gustos cristians. Poc a poc la vaixella que és produirà a Lleida tindrà un caràcter més marcadament cristià, però sempre hi haurà una tradició formal andalusina, és el cas de certes peces com les safes, gerretes, tapadores i llànties.
GALLART, 1991
GALLART, J., GIRALT, J., MIRÓ, J.M., VIVES, E., L'Excavació de l'església de Sant Martí de Lleida, Monografies d'Arqueologia Urbana, Núm. 3, Ajuntament de Lleida, Lleida
LORIENTE, 1990
LORIENTE PÉREZ, A., L'horitzó andalusí de l'antic Portal de Magadelna, Monografies d'Arqueologia Urbana, Núm. 2, Ajuntament de Lleida, Lleida
LORIENTE-OLIVER, 1992
LORIENTE PÉREZ, A., OLIVER CASTAÑOS, A., L'antic Portal de Magadelna, Monografies d'Arqueologia Urbana, Núm. 4, Ajuntament de Lleida, Lleida
OLIVER, 1995
OLIVER CASTAÑOS, A., PRIM, T.. Arqueologia, la Lleida secreta, Manent Edicions, S.L, Mataró
LLISTAT DE FOTOGRAFIES
FOTO 1.- Antic Portal de Magdalena. Merlet amb decoració zoomorfa qe representa un lleo i dues gaceles. Segle X
FOTO 2.- Antic Portal de Magdalena. Conjunt de ceràmica de taula: safes, ampolles, gerretes, decorades en verd i manganés. Segles X i XI.
FOTO 3.- Antic Portal de Magdalena. Xarxa de sanejament- clavegueres. Segle XI
FOTO 4.- Antic Portal de Magdalena. Sitges. Segles X-XI
FOTO 5.- La Suda. Pati enllosat d'una casa. Segle XI
FOTO 6.- Carrer Costa de Magdalena. Vista general d'un habitatge. Segle XI
FOTO 7.- Carrers dels Bafarts. Sitges documentades del segle X
FOTO 8.- Antic Cine Catalunya. Cantonada de tancament de la ciutat andalusina, segle X, i ampliació del recinte urbà a partir de la segona meitat del segle XII.