La Suda del segle XIII

A. Loriente i J.L.Ribes

a Lleida: del municipi a l´Estudi General. Conneixes la teva ciutat XVII Campanya, març 1997 Lleida 1997, 68-70

De tota la sèrie d'actuacions realitzades a l'antic palau al llarg dels segles, el conjunt d'obres més transcendents, es situen en aquest segle XIII.

Efectivament, al mateix temps que es bastia la Seu, l'obra del Palau Reial s'anava transformant i ampliant. Aquest procés de creixement, bé que no uniforme, no s'atura fins al segle XV, alhora que comença també la seva decadència i autèntic punt d'inflexió vers la lenta, inexorable i dramàtica degradació fins a la destrucció gairebé total.

El pas de la Suda andalusina al Palau Reial cristià, el cal entendre com una modificació radical, tant de les estructures d'habitatge com de la seva organització. Es passarà d'una distribució de cél.lules independents, amb força espais no construïts i amb jardins, a la construcció de bell nou d'un recinte tancat.

Durant la segona meitat del segle XII i bona part del segle XIII s'estructurà un primer recinte, romànic, que constituirà l'estructura bàsica, pràcticament ja invariable, sobre la que es materialitzen les successives ampliacions i reformes.

A grans trets, el palau, al inici del segle XIII, consistia en un recinte de planta rectangular, estructurat en torn a un pati central, amb naus als flancs nord, migdia i ponent i tancat a llevant, per un pany de muralla on es localitzava la porta d'entrada al recinte, flanquejada, probablement, per dues torres. En el pati central, rectangular, es situava la cisterna de recollida i emmagatzematge d'aigua.

L'anàlisi del parament interior de la nau sud mostra una sèrie de metxinals disposats en sentit longitudinal que, sens dubte, corresponen als encaixos de les bigues de fusta d'una estructura de coberta. Aquests elements, perfectament conservats, estaven tapats per les pannes de les voltes desmuntades l'any 26 i eren, per tant, anteriors a elles. Es fa doncs palés que, tal i com ens diu el mateix rei Jaume a la seva crònica, aquesta nau i també la de ponent, eren cobertes, originàriament, per una estructura de fusta. A la nau nord, en canvi, la fonamentació de la façana al pati ens indica que aquesta paret tenia un gruix considerable, molt superior a les altres dues naus; aquest fet i la dinàmica particular que segueix l'evolució arquitectònica d'aquest àmbit, ens porta a suposar que ja d'antuvi fou coberta amb volta, de canó o apuntada.

La façana al pati de la nau sud presenta una porta de mig punt de grans dovelles, imposta i guardapols motllurat, tot molt senzill. S'ha conservat també, una petita finestra d'arc de mig punt, testimoni de la sèrie que, molt probablement, es disposarien regularment al llarg de la nau. Al mur sud de l'espai determinat entre les naus sud i de ponent, per sota d'una altra finestra de mig punt, apareixen un seguit d'empremtes de metxinals que fa pensar en l'existència en aquest àmbit d'un sostre. Pel que fa a les naus de ponent i nord, ni la documentació gràfica ni el registre arqueològic, permeten documentar portes o finestres obertes cap al pati que es pugin filiar en aquesta fase constructiva.

Sabem, també, que la nau sud era dividida en sales o àmbits diferenciats, concretament tres i la de ponent ho era en dos. De la nau nord no disposem més que d'unes poques dades arqueològiques i encara no totes intel.ligibles; l'estructura definida amb més precisió es la fonamentació de la façana que dona al pati

Una escala de cargol, d'accés a les cobertes, es situa en el racó del pati format per les naus nord i ponent.

La cisterna d'aigua també correspon a aquesta fase romànica del palau i el sistema d'abastament es força remarcable. Es recull l'aigua de les cobertes de totes les naus pels seus ràfecs situats a la façana interior, i es condueixen a baixants -canonades amb l'nterior vidrat- empotrats en el nucli de les parets. A la base dels murs, uns canals de pedra, amb tapa, recullen les aigües i les condueixen cap a la cisterna. L'aigua del pati, en canvi, es conduïda a través de la porta d'entrada cap a l'exterior del recinte.

Cap a finals de la primera mitat del segle XIII s'inicien les grans obres de reforma i adequació del vell recinte. Les reformes que hem pogut documentar, consisteixen en la substitució de les cobertes de las naus sud i de ponent per voltes de creueria, la construcció d'un cimbori en l'extrem nord de l'obra de ponent, la reorganització de tota l'obra de llevant amb la porta d'accés, la construcció d'una nova sala a l'extrem de llevant de l'obra nord i en altres intervencions menors de reparació i manteniment.

La coberta de la nau sud, compartimentada en sales diferents, fou organitzada en tramades de creuería apuntada. Les quatre claus de volta d'aquesta nau estan decorades amb motius geomètrics d'indubtable tradició andalusina. Són d'unes proporcions considerables, excessives si es té en compte les dimensions, prou discretes, de l'àmbit que cobreixen. El sistema de l'arqueria s'encaste, parcialment, als murs perimetrals i es recolza en culs-de-llàntia poligonals, molt senzills, situats tant a les parets longitudinals com als racons. En les parets d'aquesta nau es conserven, encara, algunes restes de l'arrebossat, pintat amb un color rogenc.

A la nau de ponent, a diferència de la nau sud, sembla que tant l'arqueria com les mènsules que la suportaven eren de dimensions més discretes i la seva execució molt més estilitzada i més acurada amb uns motllurats més complexos. L'última crugia vers el nord d'aquesta nau, es delimitava no amb un arc toral sinó amb un arc diafragma, es disposaren trompes als racons i es cobrí amb un cimbori de planta octogonal. A cada una de les vuit cares d'aquest cimbori hi havia una finestra; la coberta piramidal, feta amb lloses de pedra cavalcades, recolzava sobre una volta amb nervis a les arestes, similar a la de la Seu Vella.

El mur exterior, muralla, d'aquestes naus sud i ponent es prou gruixut per a suportar la nova coberta de pedra. La façana al pati interior, en canvi, té una amplada apropiada per a suportar cargues verticals, tant d'un hipotètic sostre com de la coberta de fusta i teula, però de cap manera hagués pogut suportar l'empenta de les voltes. Aquest problema fou solucionat amb la construcció de contraforts adossats a aquestes parets interiors, amb filades encastades per tal d'aconseguir un bon travat de l'obra.

Aquests contraforts estan formats per semicolumnes adossades, sense basa, suportades directament en banquetes rectangulars, i acaben en una mena de capitell, sobre el que es recolza un permòdol. Per tal de potenciar la funció tectònica o potser simplement per motius estètics, a partir d'aquests permòdols la solució emprada fou força original doncs, en lloc de continuar uns estreps prismàtics, con era usual en l'arquitectura d'aquest moment, es desenvolupà un sistema de voltes apuntades, a manera de pòrtic, que donen a aquest espai una remarcable semblança amb les estructures islàmiques de pati central porticat.

Sobre la paret de la nau sud es definiren sis tramades d'arcs entre contraforts i a la paret de ponent, que coneixen per fotografies de principis del segle XX, únicament dos, conseqüència de les dimensions, força diferents de les dos naus.

Hi ha, entre les dos façanes, altres diferències més profundes, tant de concepte com de disseny. Al sud el parament exterior de les voltes està doblat, mercès a unes petites mènsules i a ponent, en canvi és llis. El traçat de les voltes de la paret sud correspon perfectament a la forma apuntada, mentre que a ponent aquest traçat és fortament peraltat.

El perímetre de la coberta està resseguit per un potent ràfec motllurat que cobreix una sèrie d'arcs trilobulats recolzats sobre mènsules amb decoració vegetal molt senzilla.

En cada tramada del pòrtic del pati fou obert un gran finestral apuntat, excepte en el que emmarca la porta romànica, a damunt de la qual s'obrí un rosetó del que, malauradament, no es conserva cap traç del calat.

Creiem que cal situar cap a finals d'aquest segle XIII la construcció d'una petita nau a l'extrem de llevant de la nau nord. D'aquesta obra ha estat recuperada la planta en les diferents intervencions arqueològiques. Es tractava d'una nau rectangular amb contraforts a les cantonades i a la paret nord, que es recolza directament sobre l'obra andalusí de la muralla. D'aquesta estructura en planta i de l'anàlisi de la planimetria antiga, sembla molt probable que aquesta obra s'organitzes amb dos nivells, una planta baixa i un sostre que era suportat per dos trams de volta de creueria; la coberta seria, probablement, de fusta i teula.

A llevant, tot i aprofitant l'obra romànica, fou construït un nou àmbit, cobert per voltes de canó apuntat i amb funcions relacionades amb la porta d'entrada al recinte.

Com ja hem dit, tota la informació documental de que es disposa, relativa a aquest segle XIII i que suposa una veritable aportació al coneixement del palau, es redueix a la referència que es fa al Llibre dels Fets de Jaume I, d'un àmbit cobert amb volta de pedra que conté la cuina del palau. Totes les altre referències traspassen aquest segle i la majoria són de finals del segle XIV. Està clar, doncs, que mes enllà de les evidències arqueològiques, no podem fer gran cosa més que establir hipòtesis. Un dels espais que sí podem identificar amb força garanties es la capella del palau, que ocuparia part de la nau de ponent, concretament l'àrea del cimbori i la crugia veïna. Aleshores la cuina caldria situar-la en alguna zona de la nau sud.

Tot i que les similituds formals de molts elements del palau amb la l'obra veïna de la Seu, s'expliquen suficientment en funció, precisament, d'aquesta contemporaneïtat i proximitat espacial, no podem deixar de considerar la possibilitat de que el mestratge de l'obra recaigués en algun membre de la nissaga dels Prenafeta, encara que en el moment que fou nomenat alcaid del palau Pere de Prenafeta, les obres que hem descrit, ja eren, molt probablement, acabades.