LA CIUTAT DE LLEIDA AL SEGLES XIII-XIV. DADES ARQUEOLÒGIQUES

ANA LORIENTE PÉREZ

a Lleida: del municipi a l´Estudi General. Conneixes la teva ciutat XVII Campanya, març 1997 Lleida 1997, 65-71.

Les intervencions dutes a terme a la ciutat a partir dels anys 80, ens aporten informacions cabdals per a poder entrendre el funcionament de la ciutat als segles XIII-XIV. La major part d´aquestes actuacions estan localitzades a l'eix comercial i en menor messura en indrets del turó de la Seu Vella i a d'altres punts dispersos de la ciutat. D'altra banda, no sempre la informació aportada per les excavacions arqueològiques és de la mateixa categoria, es a dir, les troballes, o bé, només ens donen dades molt puntuals sobre elements molt concrets, o bé, en funció de l'estat de conservació de les restes, ens aporten un coneixement més òptim a partir del qual podem establir conclusions més globalitzadores.

Altres tipus d´informació que genera la ciutat són les troballes de caràcter puntual que, si bé en molt casos, no ens aporten dades físiques, si que ens permet establir elements de la ciutat medieval. En general són notícies de restes estructurals molt puntuals, com les referides als tancaments de la ciutat i en concret als trams de muralla del barri de Magdalena i a la Porta de Boters.

De vegades aquestes troballes puntuals també ens aporten interessants dades sobre determinats edificis mitjançant la recuperació d´una part dels seus elements. D´entre aquestes cal senyalar un finestral gòtic aparegut als anys 40 al carrer Major i les arcades gòtiques del carrer Vila de Foix a principis dels anys 80. Més coneguda és la troballa l´any 1922, en construir-se el Mercat del Pla, d´importants restes estructurals de l´antic Estudi General. Altres elements importants de la ciutat, com una necropòli, pot haver estat documentada l´any 1860, gràcies a una referència que parla d´una zona d´enterraments compresa entre el carrer Ciutat de Fraga, Vallcalent i Bisbe Ruano.

Pel que fa a infraestructures urbanes cal destacar la documentació d'una conducció d'aigua amb parets i volta de pedra a prop de Gardeny. També hi ha referències sobre l'antic pont del Noguerola.

Per últim cal fer menció de dos convents, el dels franciscans, situat a la zona de Ricard Vinyes i l'altre, el de dominics, a la banda de Camp de Mart, del qual es van trobat certes restes, tot i que encara manquen zones per excavar.

La cartografia antiga, especialment els plànols militars d´època moderna, són també una font documental de gran interés, amb l´únic problema de situar topogràficament sobre un parcelari actual les restes que allí s´esmenten.

Manquen moltes més intervencions per a poder establir hipòtesis globalitzadores sobre la ciutat medieval cristiana dels segles XIII i XIV, encara que aquestes dades, al costat de la revisió de la cartografia antiga i dels edificis emblemàtics conservats d'aquesta època, són un punt de partida fonamental per a establir unes primeres línies d'estudi i anàlisi de com estaria formalitzada la seva trama urbana i quines característiques formals tindrien els seus edificis. És evident que també calen estudis documentals que ajudin a la arqueologia a delimitar i definir millor la ciutat.

A banda de la intervenció de salvament a la plaça Sant Joan, quan es van fer les obres del parking i on es va trobar l'àbsis de l'antiga església, la primera gran intervenció que va donar informació sobre els segles XIII-XIV, va ser l'excavació de l'antic Portal de Magdalena. Malauradament l'estat de conservació d'aquestes restes era molt dolent, documentant-se tant sols a la part més profonda de l'excavació, a la banda del carrer Pi i Margall, on les construccions modernes amb els seus respectius cellers, no havien rebaixat els nivells medievals. Les restes aparegudes consistien en un petit testimoni de l'antic traçat del carrer Pi i Margall i una part de les façanes que donaven a l'esmentat carrer. El vial estava paviment amb còdols i les cases eran fetes amb un parament de pedra de bona construcció.

A la veïna intervenció del carrer Costa de Magdalena, es va localitzar l'any 1995, un altre carrer, en aquest cas en sentit turó-riu, i dues façanes que donaven a aquest, definin per primera vegada l'amplada d'un carrer medieval cristià. A diferència del carrer documentat per sota de l'actual Pi i Margall, cal dir que el de Costa de Magdalena no té un precedent anterior, ja que en època andalusina en aquest espai hi havia cases. El carrer Pi i Margall sempre ha estat una via de sortida de la ciutat, d'aquí De tota la sèrie d'actuacions realitzades a l'antic palau al llarg dels segles, el conjunt d'obres més transcendents, es situen en aquest segle XIII.

Efectivament, al mateix temps que es bastia la Seu, l'obra del Palau Reial s'anava transformant i ampliant. Aquest procés de creixement, bé que no uniforme, no s'atura fins al segle XV, alhora que comença també la seva decadència i autèntic punt d'inflexió vers la lenta, inexorable i dramàtica degradació fins a la destrucció gairebé total.

El pas de la Suda andalusina al Palau Reial cristià, el cal entendre com una modificació radical, tant de les estructures d'habitatge com de la seva organització. Es passarà d'una distribució de cél.lules independents, amb força espais no construïts i amb jardins, a la construcció de bell nou d'un recinte tancat.

Durant la segona meitat del segle XII i bona part del segle XIII s'estructurà un primer recinte, romànic, que constituirà l'estructura bàsica, pràcticament ja invariable, sobre la que es materialitzen les successives ampliacions i reformes.

A grans trets, el palau, al inici del segle XIII, consistia en un recinte de planta rectangular, estructurat en torn a un pati central, amb naus als flancs nord, migdia i ponent i tancat a llevant, per un pany de muralla on es localitzava la porta d'entrada al recinte, flanquejada, probablement, per dues torres. En el pati central, rectangular, es situava la cisterna de recollida i emmagatzematge d'aigua.

L'anàlisi del parament interior de la nau sud mostra una sèrie de metxinals disposats en sentit longitudinal que, sens dubte, corresponen als encaixos de les bigues de fusta d'una estructura de coberta. Aquests elements, perfectament conservats, estaven tapats per les pannes de les voltes desmuntades l'any 26 i eren, per tant, anteriors a elles. Es fa doncs palés que, tal i com ens diu el mateix rei Jaume a la seva crònica, aquesta nau i també la de ponent, eren cobertes, originàriament, per una estructura de fusta. A la nau nord, en canvi, la fonamentació de la façana al pati ens indica que aquesta paret tenia un gruix considerable, molt superior a les altres dues naus; aquest fet i la dinàmica particular que segueix l'evolució arquitectònica d'aquest àmbit, ens porta a suposar que ja d'antuvi fou coberta amb volta, de canó o apuntada.

La façana al pati de la nau sud presenta una porta de mig punt de grans dovelles, imposta i guardapols motllurat, tot molt senzill. S'ha conservat també, una petita finestra d'arc de mig punt, testimoni de la sèrie que, molt probablement, es disposarien regularment al llarg de la nau. Al mur sud de l'espai determinat entre les naus sud i de ponent, per sota d'una altra finestra de mig punt, apareixen un seguit d'empremtes de metxinals que fa pensar en l'existència en aquest àmbit d'un sostre. Pel que fa a les naus de ponent i nord, ni la documentació gràfica ni el registre arqueològic, permeten documentar portes o finestres obertes cap al pati que es pugin filiar en aquesta fase constructiva.

Sabem, també, que la nau sud era dividida en sales o àmbits diferenciats, concretament tres i la de ponent ho era en dos. De la nau nord no disposem més que d'unes poques dades arqueològiques i encara no totes intel.ligibles; l'estructura definida amb més precisió es la fonamentació de la façana que dona al pati

Una escala de cargol, d'accés a les cobertes, es situa en el racó del pati format per les naus nord i ponent.

La cisterna d'aigua també correspon a aquesta fase romànica del palau i el sistema d'abastament es força remarcable. Es recull l'aigua de les cobertes de totes les naus pels seus ràfecs situats a la façana interior, i es condueixen a baixants -canonades amb l'nterior vidrat- empotrats en el nucli de les parets. A la base dels murs, uns canals de pedra, amb tapa, recullen les aigües i les condueixen cap a la cisterna. L'aigua del pati, en canvi, es conduïda a través de la porta d'entrada cap a l'exterior del recinte.

Cap a finals de la primera mitat del segle XIII s'inicien les grans obres de reforma i adequació del vell recinte. Les reformes que hem pogut documentar, consisteixen en la substitució de les cobertes de las naus sud i de ponent per voltes de creueria, la construcció d'un cimbori en l'extrem nord de l'obra de ponent, la reorganització de tota l'obra de llevant amb la porta d'accés, la construcció d'una nova sala a l'extrem de llevant de l'obra nord i en altres intervencions menors de reparació i manteniment.

La coberta de la nau sud, compartimentada en sales diferents, fou organitzada en tramades de creuería apuntada. Les quatre claus de volta d'aquesta nau estan decorades amb motius geomètrics d'indubtable tradició andalusina. Són d'unes proporcions considerables, excessives si es té en compte les dimensions, prou discretes, de l'àmbit que cobreixen. El sistema de l'arqueria s'encaste, parcialment, als murs perimetrals i es recolza en culs-de-llàntia poligonals, molt senzills, situats tant a les parets longitudinals com als racons. En les parets d'aquesta nau es conserven, encara, algunes restes de l'arrebossat, pintat amb un color rogenc.

A la nau de ponent, a diferència de la nau sud, sembla que tant l'arqueria com les mènsules que la suportaven eren de dimensions més discretes i la seva execució molt més estilitzada i més acurada amb uns motllurats més complexos. L'última crugia vers el nord d'aquesta nau, es delimitava no amb un arc toral sinó amb un arc diafragma, es disposaren trompes als racons i es cobrí amb un cimbori de planta octogonal. A cada una de les vuit cares d'aquest cimbori hi havia una finestra; la coberta piramidal, feta amb lloses de pedra cavalcades, recolzava sobre una volta amb nervis a les arestes, similar a la de la Seu Vella.

El mur exterior, muralla, d'aquestes naus sud i ponent es prou gruixut per a suportar la nova coberta de pedra. La façana al pati interior, en canvi, té una amplada apropiada per a suportar cargues verticals, tant d'un hipotètic sostre com de la coberta de fusta i teula, però de cap manera hagués pogut suportar l'empenta de les voltes. Aquest problema fou solucionat amb la construcció de contraforts adossats a aquestes parets interiors, amb filades encastades per tal d'aconseguir un bon travat de l'obra.

Aquests contraforts estan formats per semicolumnes adossades, sense basa, suportades directament en banquetes rectangulars, i acaben en una mena de capitell, sobre el que es recolza un permòdol. Per tal de potenciar la funció tectònica o potser simplement per motius estètics, a partir d'aquests permòdols la solució emprada fou força original doncs, en lloc de continuar uns estreps prismàtics, con era usual en l'arquitectura d'aquest moment, es desenvolupà un sistema de voltes apuntades, a manera de pòrtic, que donen a aquest espai una remarcable semblança amb les estructures islàmiques de pati central porticat.

Sobre la paret de la nau sud es definiren sis tramades d'arcs entre contraforts i a la paret de ponent, que coneixen per fotografies de principis del segle XX, únicament dos, conseqüència de les dimensions, força diferents de les dos naus.

Hi ha, entre les dos façanes, altres diferències més profundes, tant de concepte com de disseny. Al sud el parament exterior de les voltes està doblat, mercès a unes petites mènsules i a ponent, en canvi és llis. El traçat de les voltes de la paret sud correspon perfectament a la forma apuntada, mentre que a ponent aquest traçat és fortament peraltat.

El perímetre de la coberta està resseguit per un potent ràfec motllurat que cobreix una sèrie d'arcs trilobulats recolzats sobre mènsules amb decoració vegetal molt senzilla.

En cada tramada del pòrtic del pati fou obert un gran finestral apuntat, excepte en el que emmarca la porta romànica, a damunt de la qual s'obrí un rosetó del que, malauradament, no es conserva cap traç del calat.

Creiem que cal situar cap a finals d'aquest segle XIII la construcció d'una petita nau a l'extrem de llevant de la nau nord. D'aquesta obra ha estat recuperada la planta en les diferents intervencions arqueològiques. Es tractava d'una nau rectangular amb contraforts a les cantonades i a la paret nord, que es recolza directament sobre l'obra andalusí de la muralla. D'aquesta estructura en planta i de l'anàlisi de la planimetria antiga, sembla molt probable que aquesta obra s'organitzes amb dos nivells, una planta baixa i un sostre que era suportat per dos trams de volta de creueria; la coberta seria, probablement, de fusta i teula.

A llevant, tot i aprofitant l'obra romànica, fou construït un nou àmbit, cobert per voltes de canó apuntat i amb funcions relacionades amb la porta d'entrada al recinte.

Com ja hem dit, tota la informació documental de que es disposa, relativa a aquest segle XIII i que suposa una veritable aportació al coneixement del palau, es redueix a la referència que es fa al Llibre dels Fets de Jaume I, d'un àmbit cobert amb volta de pedra que conté la cuina del palau. Totes les altre referències traspassen aquest segle i la majoria són de finals del segle XIV. Està clar, doncs, que mes enllà de les evidències arqueològiques, no podem fer gran cosa més que establir hipòtesis. Un dels espais que sí podem identificar amb força garanties es la capella del palau, que ocuparia part de la nau de ponent, concretament l'àrea del cimbori i la crugia veïna. Aleshores la cuina caldria situar-la en alguna zona de la nau sud.

Tot i que les similituds formals de molts elements del palau amb la l'obra veïna de la Seu, s'expliquen suficientment en funció, precisament, d'aquesta contemporaneïtat i proximitat espacial, no podem deixar de considerar la possibilitat de que el mestratge de l'obra recaigués en algun membre de la nissaga dels Prenafeta, encara que en el moment que fou nomenat alcaid del palau Pere de Prenafeta, les obres que hem descrit, ja eren, molt probablement, acabades. la seva permanència en el temps.

La morfologia i l'estat de conservació del carrer trobat al solar de Costa de Magdalena, fan que aquest vial sigui una troballa excepcional. S'ha pogut documentar el funcionament de la xarxa de sanejament. Hi havia una canalització principal, al mig del carrer, a la qual hi donaven tot un seguit de canalitzacións domèstiques que partien de la base de les façanes de les diferents cases. Tant el vial com a la seva corresponent estructura de sanejament, fetes amb pedra, estaven coberts per llosses. A banda i banda de façana hi hauria una vorera feta també amb pedra.

També s'han conservat mostres del sistema d'evacuació de les aigües fins arribar a aquest canals secundaris. Aquest sistema funcionava mitjançant baixants, probablement de ceràmica, imbricats en les parets que recollien l'aigua procedent de la teulada i que amb un colze de pedra s'entregaven a les canalitzacions secundàries o domèstiques. Aquest sistema de desaigüe també ha estat constatat al Palau cristià de la Suda i a la intervenció de l'antic Cine Catalunya.

De les altres intervencions fetes a la part baixa de la ciutat, cal dir que en línies generals totes elles han donat una documentació molt sesgada, sent una excepció la duta a terme a l'antic Cine Catalunya. En aquest solar es va poder excavar una casa construïda amb arcs i pilars, amb una morfologia molt semblant al Palau de la Paeria.

De les intervencions fetes al turó de la Seu Vella i fora del recinte de la Suda, cal mencionar dos de les actuacions.

D'una banda, la realitzada a la Contraguàrdia de la Reina, on en època medieval estava situat el Palau del Bisbe. D'aquest palau només ha quedat el testimoni d'uns arcs apuntats, la resta d'elements que configuarien el palau sembla que foren totalment enderrocats quan es van fer les darreres remodelacions militars.

Per l'altra banda, l'excavació realitzada al peu de l'antiga Caserna de Cavalleria, per la seva cara nord. En aquest cas, es va poder identificar, per sota de l'estructura militar d'època moderna, una rasa de construcció de grans dimensions que va ser interpretada com la rasa de fonamentació d'una de les torres de la muralla de tancament de la ciutat en època medieval.