"Cine Catalunya, Antic Barri de Cap Pont i Sèquia de Torres"

A.Loriente, X. Payà i , J. Garcia. a Tribuna d´Arqueologia 1994-1995. Barcelona 1996, 143-160.

 

INTRODUCCIÓ

 

De les diverses excavacions arqueològiques dutes a terme a la ciutat de Lleida l´any 1994, les tres que tot seguit exposem han estat objecte de respectius treballs d´adeqüació i conservació. Treballs que han permés la recuperació i integració de diversos elements històrics i patrimonials de la ciutat en les noves construccions i infraestructures urbanes

En el cas del Cine Catalunya, el límit de ciutat andalusina i cristiana, representat per un parament d´obra de gairebé 4 metres d´alçada, ha estat utilitzat com a mur de fonamentació per al nou edifici alhora que integrat com a element visible en l´espai d´una planta comercial soterrada.

Les restes localitzades en el marc de la canalització del riu Segre s´han integrat en l´ajardinament i adeqüació dels marges. Així, vora el pont vell d´entrada a la ciutat, aigües amunt, resten el murs que delimitaven la fortificació del Cap Pont i el basament de l´últim estrep de l´antic pont mediaval. També, sota mateix del nou pont de Pardinyes, es manté en peu l´assut de la sèquia de Torres com a element patrimonial i funcional, ja que el pont i l´entrega de l´últim arc es recolza sobre mateix de l´estructura.

Sense voler aprofundir en aquest aspecte i per passar tot seguit a l´exposició del tres jaciments, volem constatar que l´esforç assumit per totes les part implicades ha estat una experiència valuosa, en el marc de la qual cal aprofundir per seguir en la sempre difícil tasca que suposa la pràctica de l´arqueologia a les ciutats modernes.

 

L'ANTIC CINEMA CATALUNYA

 

Una vegada enderrocat l'antic cine Catalunya (INT-36), situat al solar comprès entre el carrer Cavallers, carrer Baró de Fleix, carrer Major i avinguda Blondel (Núm. 1 del plànol de situació adjunt), es va realitzar en els mesos d'abril i maig de 1994 una excavació d'urgència finançada per la Paeria amb la col.laboració dels propietaris del solar. Les tasques arqueològiques es varen compaginar amb la construcció de la nova edificació.

La intervenció fou plantejada en un principi com a sondejos, per tal de constatar l'existència de restes arqueològiques relacionables amb els teòrics banys esmentats per Josep Lladonosa en el solar colindant ocupat per la actual llibreria Urriza (LLADONOSA, 1963). Als anys 40, quan es va construir l'edficació on es situa aquest establiment, van apareixer un seguit d'estructures que Josep Lladonosa va interpretar com a uns banys. Segons el mateix autor, aquests banys serien els Banys del Rei, que les fonts documentals d'època cristiana situaven en les immediacions del Portal del Romeu (més o menys a la zona compresa entre el carrer Major i el carrer Cavallers).

Els resultats dels treballs han estat altament positius, ja que han permés reseguir l'evolució del solar des de l'inici de la seva ocupació, a l'època andalusina, fins a l'actualitat, aportant dades de gran vàlua per al coneixement de l´evolució urbanística de la ciutat de Lleida, en una zona on la manca de dades arqueològiques feia gairebé impossible la seva interpretació.

A banda de l'interés que suposa aquesta evolució, cal remarcar dues dades cabdals i que creiem són els fets més importants d´aquesta intervenció. D'una banda, el límit de la ciutat andalusina i la seva posterior ampliació, poc després de la conquesta cristiana al 1149. I d´altra, la documentació de les estructures que queden definides a l'interior.

Respecte al primer aspecte cal dir que fins a l'actualitat, si exceptuem el pany de muralla medieval trobat a Francesc Macià 37-41 (REYES-MEDINA, 1991), i el mur paral.lel a la Rambla Ferran localitzat als baixos de Paeria durant les campanyes d'excavació realitzades pels doctors E.Junyent i A.Pérez, no teníem cap altre element físic del límit de la ciutat per la banda de riu. L'excavació del cine Catalunya ha deixat palesa en quin moment és ocupat per primer cop aquest sector de la ciutat, com ha estat la seva ampliació, i quina es la seva morfologia.

Al sector més proper al carrer Cavallers, han aparegut uns murs fets amb grans carreus sense cap morter d'unió i disposats de través, que configuren una de les cantonades del tancament de la ciutat andalusina. Aquest fet, és evidenment bàsic, no només pel fet estructural, sinó, i pot ser més important, perquè aporta dades fonamentals per a concretar una mica més el com i el quan es va anant produint el procés de transformació i creixement de Medina Larida.

Així mateix, podem dir que el segon tram de mur que s´adossa perfectament al primer, es tractaria de la perllongació de la ciutat en època cristiana, poc després de la seva conquesta el 1149.

Aquesta data també ens permet aprofondir sobre les necessitats d'espai creades com a consecuència de l'arribada de nous pobladors i adhuc la ràpida ampliació del recinte urbà. Aquest límit, es mantindrà fins la reforma portada a terme per Blondel al segle XVIII, sota la qual es construeix la Banqueta i es guanya una part important de terreny al riu per a l´eixample de la ciutat moderna.

En un gravat publicat a l'Atlas de Lleida (ATLAS,1987, pp 56-57), tot aquest sector de la ciutat no està representat amb muralles, sinó amb una línea contínua d'edificacions. La seva amplada, només 60 cm., les edificacions adossades al seu darrera i la presència d'uns metxinals per a subjectar unes balconades, ratifiquen la imatge reflexada en el gravat mencionat, i per tant, no podem parlar en sentit estricte d'un llenç de muralla defensiu, sinó més aviat d'un mur pantalla o mur de contenció del riu, que folra la roca natural i que tindria una doble funció, delimitar la primera terrassa ocupada de la ciutat, i fer de protecció contra les possibles riuades.

Fins ara només ens hem referit a la troballa del límit de la ciutat, però, cal també fer menció de les restes estructurals localitzades a l'interior. S'han pogut documentar tot un seguit de fases d'ocupació, la primera correspon a l'època andalusina, tres associades al món cristià, i finalment una darrera fase datable a l'època moderna.

Les restes andalusines documentades en aquest solar, són fins ara les estructures conegudes situades més a l'oest de la ciutat. Malauradament, les restes, de gran importància arqueològica i històrica com monumental, només corresponen a fonamentacions, i per això, no ens permeten precisar ni la seva perllongació en alçada ni la seva funcionalitat.

Totes les unitats estratigràfiques d´època andalusina han estat localitzades a l'interior de la cantonada. Els estrats corresponen a abocaments de terra argilosa barrejada amb sorres i blocs procedents de la construcció de la fonamentació, una vegada construides les parets.

El material aparegut en aquests estrats presenta certs problemes de datació, ja que només varen surtir ceràmiques comunes, sense cap element de taula decorada, a partir de la qual es pugui afinar la cronologia. El repertori formal aparegut i el tipus de producció trobada té una llarga perduració, documentant-se tant en contexts del segle X com al llarg de tot el segle XI.

Per a poder concretar la datació hem de tenir en compte a més del material, les característiques morfològiques de l'obra documentada. Aquesta, com ja hem dit, és feta de grans carreus, molt semblants als existents a la Suda, en concret a la muralla nord i amb paral.les a d'altres punts peninsulars, que tant a la Suda, com a d'altres llocs han estat datats com a més moderns, dins del segle X. Per altra banda, tenim constància a l'antic Portal de Magdalena, que els límits de la ciutat andalusina ja eren definits a partir de la primera meitat del segle X.

Es per això, que tenim en compta aquestes dues dades, ens inclinem a pensar que la construcció d'aquestes estructures s'hauria de situar dins del segle X, en un moment en el qual el barri de la Suda ja s'ha fet petit i ja s'ha iniciat un urbanisme planificat dels barris més propers al riu.

La seguent fase documentada cal situar-la en el primer moment cristià, segona meitat segle XII-segle XIII.

Abans hem parlat de la construcció del mur que perllongaria el recinte urbà cap al sud-oest, ara, hem d'afegir la dada de l'existència totalment imbricada a aquest nou mur, d'un altre amb les mateixes característiques morofològiques en el límit de l'actual carrer Baró de Fleix. La presència d'aquests dos murs que constitueixen una cantonada ratificaria la dada aportada per Josep Lladonosa referida a la existència de l'actual carrer Baró de Fleix poc després de la conquesta, tot i que sembla que aquest mur, que definiria la façana d´aquest carrer, no estaria totalment definit en aquest moment. En la seguent fase, amb la construcció d´un important edifici que ocuparia la parcel.la creada per aquestes dues linies construides després de la conquesta, el carrer quedaria totalment definit, extenent-se fins al carrer Major, mantenint-se fins avui dia amb la mateixa forma i traçat.

En els primers anys després de la conquesta, la parcel.la definida per l'antiga cantonada andalusina i el nou carrer de Baró de Fleix és mantingué oberta ja que només ha aparegut un pou d'aigua i unes escales adossades a la nova cantonada, relacionades amb aquesta fase històrica, fet pel qual creiem que estem devant d'una zona destinada a horts. Les escales, pot ser, donarien a alguna estructura afegida a la muralla i que funcionalment només tindrien un ús des de l'interior de l'hort.

En aquest moment sembla que no es produeix, o com a mínim, no ha quedat conservat, cap canvi estructural que afecti a les anteriors estructures analusines.

Cal dir, que no s'ha localitzat cap nivell d'ús clarament diferenciat, sent el nivell d'ús de les escales i el pou la mateixa línia del terreny natural. Les terres que colmaten les estructures, fins al nivell de la següent remodelació portada a terme, corresponen a estrats de colmatació molt homogenis, dins dels quals, vàren sortir conservats soles de sabates de cuir. La conservació d'aquest tipus de material ha estat possible gràcies a la gran humitat existent en aquests nivells.

En un moment posterior, però malauradament amb una cronologia indeterminada, ja que no tenim cap material clarament relacionat amb el moment de construcció, es fa una dràstica remodelació de l'espai ocupat a partir de la conquesta cristiana. Excavats tan al terreny natural com a les terres de colmatació de la fase anterior, es va construir una edificació feta amb pilars i arcs apuntats, que s'articulaven entorn a un petit pati central obert. El pati, al igual que l'àmbit paral.lel a la muralla, té un paviment enllossat en pendent cap al mur de tancament pararl.lel al riu i que desguassaria les aigües cap a les canalittzacions obertes en aquest mur. A la zona més propera a la cantonada andalusina, es va construir una conducció soterrada que permetria canalitzar les aigües recollides a la teulada mitjançant un baixant imbricat al mur de tancament de l´edifici i expulsar-les fora de la línia de tancament cristiana a través d´una nova obertura imbricada en aquest pany murat.

També en aquesta fase, s'ha conservat part d'una escala que comunicaria aquest pis amb la planta superior.

Pel que fa al tancament de l´edifici, només hem pogut concretar la façana del carrer Baró de Fleix, que es defeneix en aquest moment, mentres que a la façana del carrer Major, com a conseqüència de les profundes reformes d´època moderna, és impossible coneixer el tipus de tancament i porta d´entrada que disposava l´edifici al vial més important de la ciutat. De totes maneres creiem que l´accés es realitzaria a peu plà, permetent un circunvalació directa per la planta porxada i el pati obert, dins la tradició constructiva de diversos palaus d´estil gòtic.

Sembla també que en aquesta fase, hem de parlar de dos habitatges ben diferenciats, l'un, el construït en el nou espai ocupat i l'altre el definit a dins de la cantonada andalusina.

Entre mitjans del segle XIV i segle XV, les arcades es van tapiar i es van fer uns envans a la zona parlal.lela a la muralla, en sentit perpendicular a aquesta, i seguint la mateixa orientació de la resta de l'edifici. Aquests envans inutilitzaran els sistemes d'evacuació de l'aigua existents a la muralla a la fase anterior.

De la inutilització dels desguassos, es despren la inutilització del pati central obert, que ha perdut la seva funció, convertint-se ara, l'edifci, en una estructura totalment tancada. Els desguassos, molt probablement, es faran a partir d'ara amb una xarxa externa de canonades.

Ara, la primera planta de l'edifici tindrà tres grans sales compartimentades, sense connexió entre si. L'accés a dos d'aquestes sales es fará mitjançant les escales ja existents. A la sala més propera al carrer Baró de Fleix, la comunicació es fará a través d'una obertura feta a la paret existent al replà i amb unes petites escales adossades al racó per a salvar el desnivell que hi hauria entre el nivell del replà i el nivell de la sala. A l'altra, s'accediria directament per l'antic tram d'escales.

La darrera sala, la més propera a l'antiga cantonada andalusina, incomunicada de les altres dues sales, podria tenir el seu accés a través d'una obertura existent al mur que queda per sota de la llibreria Urriza, o bé, mitjançant una trapa i unes escales de mà.

Si prenem com a vàlida la hipòtesi del seu accés a través de l'obertura que hi al mur i que comunica els dos habitatges fins ara independents, l'un a la banda de l'antiga cantonada andalusina i l'altre el que s'anirà transformant a la zona de l'ampliació després de la conquesta, significaria que aquestes dues cases formalitzarien un mateix edifici. Si prenem com a vàlida l'opció de l'accés mitjançant la trapa, aquestes dues edificacions podrien continuar ser independents.

Malgrat el plantejament d'aquestes dues hipòtesis, ens decantem més per la primera opció, al tenir en compta el fet de que en aquets mateix moment, es realitzen tot un seguit de reforços tan als murs de la cantonada andalusina com a la perllongació feta en el primer moment cristià. Reforços i refaccions que a nivell tècnic tenen la mateixa morfologia en les dues cases, fet pel qual, ens inclinem a pensar que estan fets per un mateix equip d'obres en un moment en que les dues cases pasen a mans d'un sol propietari. Evidenment també seria probable que aquestes dues cases continuessin diferenciades i que hi hagués un acord entre els dos propietaries degut a l'existència de problemes estructurals que els afectaven a tots dos.

En una d'aquestes sales, en la situada al costat del carrer Baró de Fleix, va aparèixer una estructura circular situada al costat de la porta, igual a les trobades a l'antic Portal de Magdalena i a Cap Pont, però que malauradament no podem precisar a quin ús estaven destinades.

L'última fase arqueològica documentada, relacionada amb l'època moderna, correspon a un nou canvi de les estructures, però en aquest cas, aquest canvi anirà acompanyat d'una transformació topogràfica. En un moment indeterminat entre el segle XV i el segle XVII, s'aixeca el nivell dels vials que borrejen l'edifici (carrer Major i Baró de Fleix) mentres que a la banda de riu, el recreixement de terres s'ha anant produint a llarg dels segles, recordem que en la fase inmediatament precedent, el nivell de colmatació sobrepasava la cota dels desguassos de la muralla. No tenim cap dada del motiu del creixement del nivell de les terres per la banda del carrer Major, bé podria ser deguda a una colmatació paulatina, semblant a l'existent a la banda de riu, o pot ser estaria motivada per alguna mena de transformació urbanistíca duta a terme.

Respecte a l'edifici, aquest sofreix una remodelació pràcticament total. Es deixen d'utilitzar les escales que fins ara comunicaven les dues plantes, i la que fins ara era la primera planta, queda transformada en una planta soterrània destinada a celler, en la qual es construeixen dos cups. Així mateix, cal relacionar en aquest moment el mur de tancament documentat per la banda del carrer Major. Aquesta fou la darrera modificació documentada al solar i estructuralment hem de dir que part d´aquestes estructures es mantingueren en ús fins a època contemporania.

 

L'EXCAVACIO DEL BARRI DEL CAP PONT

 

El barri del Cap Pont neix amb una doble i contraposada orientació. Lligat per una banda a la ciutat, de la qual n´és l´avantsala, a través del pont del qual en pren la denominació, aquest raval constitueix alhora un nucli de població inserit a l´horta que rodeja Lleida. Ambdós elements presidiran el seu desenvolupament, alhora que li conferiran una particular personalitat dins el conjunt urbà.

A banda d´alguns lleus indicis d´època romana i andalusina, les primeres referències a una "turris in Capite Pontis" ens porten a la dècada de 1180, fita cronològica que no s'allunya excessivament de la creació de la primera xarxa urbana a la zona testimoniada arqueològicament, la datació de la qual cal encabir, possiblement, ja dintre del segle XIII. El pont que, a banda de pòrtic de la ciutat, és testimoni del cobrament d´importants impostos que graven l´entrada de mercaderies, atreu des de ben aviat una sèrie d´activitats relacionades amb el tràfic de persones i bens.

Foren aquestes espectatives econòmiques les que propiciaren, possiblement, la instal.lació en aquell indret d'obradors de determinades manufactures que, per les seves característiques, hi trobarien millor emplaçament que dins dels murs de la ciutat. El fet que bona part d´aquestes activitats haguessin restat en mans dels musulmans que, després de la conquesta, s´havien vist obligats a residir extramurs deuria atreure-hi una part important d´aquest col.lectiu. Tot i constituir, fins a la fi de l´edat mitjana, un barri predominantment musulmà, no es pot parlar d'una clara segregació ètnica, car s´hi produí certa convivència amb individus d´altres confesions.

Les restes constructives pertanyents a aquest primer moment, tot i ésser escasses i trobar-se en un deficient estat de conservació, testimonien certa planificació urbanística. Així, l´únic edifici documentat, una vivenda d´importants dimensions i possiblement una sola planta, mostra gran homogeneïtat pel que fa a la tècnica constructiva emprada i clares conexions amb d´altres elements aillats pertanyents a aquest mateix moment. Alhora, l´espai edificat sembla estructurar-se al voltant d´ún carrer que presenta com a característica sobresurtint el fet de trobar-se pavimentat, quelcom que no es tornarà a repetir al llarg de la història del barri o, almenys, de la del sector que hem documentat.

El segle XIV portarà aparellada una modificació substancial de les característiques dels edificis respecte de la fase precedent, tot i que es respectaran el eixos urbanístics fonamentals. Enfront de les construccions lleugeres fetes amb còdols i tapia, ara s´emprarà un aparell de grans carreus per tal d´aixecar immobles que, versemblantment, tindrien mes d´un pis d´alçada. Aquestes sòlides edificacions constituiran la base material sobre la qual es produeixen totes les modificacions que, fins a la desaparició del barri com a zona d´hàbitat, en caracteritzen l´evolució.

L´increment de la capacitat econòmica dels habitants del Cap Pont, evidenciada per la millora dels seus habitatges, troba justa réplica en allò que les fonts escrites ens diuen sobre la diversificació de les activitats que s´hi duen a terme. Els censos eclesiàstics ens informen sobre la presència de fusteries, hostals, veterinaris, manufactures textils, bordells, etc. Existeix una construcció característica d´aquest moment, una estructura de planta anular i escasssa alçada, que es repeteix en diversos punts de l´àrea excavada així com en nivells del mateix moment documentats arreu de la ciutat, sense que poguem relacionar-la clarament amb alguna de les abans esmentades activitats de transformació.

Entre la fi del segle XIV i començaments del XV, el predomini d´aquestes estructures sembla començar a trontollar, fet que interpretem com a indici d´una reorientació econòmica tot i qué, en desconeixer la funcionalitat de les construccions anulars, resulta difícil apreciar-ne el sentit. Alhora, constatem la realització de certes millores en els edificis ja existents, les quals tendeixen a proporcionar-lis major sòlidesa. Des del punt de vista de la cultura material, s´assisteix en aquest moment a un substancial increment en la presència de vaixella de taula produïda pels terrissaires valencians, trencant-se així certa tendència a l'autarquia que es fonamentava en la intensa activitat dels tallers locals.

De continuista es pot qualificar la primera meitat del segle XV, moment en el qual es sostenen i reprodueixen sense gaires canvis els esquemes heretats, tot i que, a través de les fonts documentals, sabem de l'existència d'una forta crisi econòmica i política que duen la ciutat, en especial, i el Principat, en general, vers la decadència de la seva vitalitat econòmica i cultural. Aquestes tensions es concretaran en els enfrontaments entre la Diputació del General i el rei Joan II, en encetar-se la segona meitat del quinze, o en les revoltes camperoles del darrer quart de segle centrades en la millora de la condició social dels remenses, tot i que les darreres no semblen haver tingut gaire incidència a les nostres terres.

La ciutat de Lleida i el barri del Cap Pont, en concret, patiren les conseqüències de la primera de totes dues conteses, amb el balanç de fortes destruccions ocasionades pel setge al qual es vegueren sotmeses. És a partir d'aquest moment que comença a plantejar-se la necessitat de millorar la defensa del cap de pont, un aspecte de xocava frontalment amb la seva continuïtat com a barri. En aquesta línia, la Paeria plantejarà durant cert temps entrebancs a la reconstrucció de les parts del raval que havien restat més afectades per la guerra, alhora que dificultarà l'edificació de nous immobles.

En clar contrast amb les dificultats oposades des de l'administració de la ciutat o, potser, com a conseqüència d'aquestes, les restes documentades evidencien una radical reconversió de la base econòmica del barri. Les manufactures i altres activitats de transformació semblen cedir protagonisme en favor de l'explotació dels recursos agrícoles i, en especial, de la vinya.

Constructivament, el tret característic de la segona meitat del segle XV és la proliferació d'estructures destinades a la fermentació del vi, com ara els cups, que devien anar acompanyades de cambres destinades al seu envelliment, o cellers. Aquestes construccions s'instal.laran una mica per tot arreu, envahint fins i tot espais que amb anterioritat havien estat viaris i que ara esdevindran soterranis o semi-soterranis. Enfront de la imatge pesimista que transmeten les fonts escrites, l'evidència arqueològica permet considerar aquest període com un moment d'intensa activitat constructiva, assentant-s'hi llavors les bases econòmiques i edilícies del que estarà l'existència del barri fins a la seva desparició.

La vigència de les estructures de fermentació de vi romandrà inqüestionada al llarg del segle XVI i primera meitat del XVII, tot i que en el darrer moment sembla produir-se l'abandonament d'alguna d'aquestes construccions. El continuisme respecte dels trets fonamentals definits durant la segona meitat del segle XV arriba fins al punt que, des de llavors en endevant, les activitats constructives es limitaran a una creixent compartimentació d'espais anteriorment més amples, potser per tal de dotar de major solidesa les parts inferiors dels edificis, i a la reposició d'elements auxiliars dels cellers, com ara els setials per les botes de fusta, suports diversos, bancs adossats, etc.

L'únic element relativament discordant respecte de la resta el constitueix la instal.lació, en una cambra veïna d'un dels trulls que romanen en funcionament fins al darrer moment, d'un taller dedicat a la manufactura d'exvots i imatges religioses que recupera, en certa manera, l'orientació econòmica que originà el naixement del barri: el servei i suport al trànsit de persones i bens.

La revifalla del barri després de la crisi de la segona meitat del segle XV sembla consolidar-se amb el curs dels anys i l´aprofundiment en l´econòmia d´orientació agrària, un tret compartit amb la resta de la ciutat. Aquesta tendència es trunca de forma sobtada amb la guerra dels Segadors i , especialment, amb les reformes defensives introduïdes pels governadors militars de la plaça.

Per tal de fer front a les millores introduïdes en l´efectivitat de l´artilleria de campanya, es procedí a dotar la ciutat amb un seguit de fortins i baluards que, al seu torn, necessitaven estar envoltats d´amples espais descoberts per tal d´ésser efectius. Un dels punts on es considerà adient dur a terme una intervenció d´aquests tipus fou a l´extrem sud del pont, per tal d´assegurar-ne el domini i protegir l´accés a la ciutat.

Aquest projecte resultava incompatible amb la continuïtat del Cap Pont com a barri i, malgrat l´oposició manifestada per la Paeria, el general francés encarregat del comandament de la plaça feu desallotjar el raval, incendiar les vivendes i aprofitar el material constructiu resultant per noves obres de fortificació. Aquests fets, esdevinguts entre 1642 i 1643, degueren produïr-se de forma sobtada, fet que justificaria la importància dels aixovars domèstics trobats en els nivells d´incendi documentats a l´excavació, els quals no pogueren ésser salvaguardats pels seus propietaris.

Els esmentats estrats de destrucció contenien gran percentatge de vaixella decorada en blau, produïda a la ciutat de Lleida, el que ens ha permés constatar la substitució, fins a cert punt sobtada, de la vaixella decorada en reflex metàl.lic que fins dates molt recents havia estat dominant .

A partir d´aquest moment i fins a la revolució republicana de 1868, el que abans havia estat una zona residencial esdevindrà recinte fortificat o una àrea subjecta a servitud militar on, en conseqüència, estava prohibida tota construcció civil. La documentació planímetrica i les imatges pictoriques de la ciutat corresponents als anys de la guerra i a la segona meitat del segle XVII semblen indicar que s´hi construí un fortí de planta triangular o, possiblement, estel.lada, amb un front pla vers la ciutat i tres baluards o "punxes de diamant" apuntat vers el sud.

Les defenses que encerclaven el cap de pont es construiren, versenblanment, excavant un fossat i acumulant la terra extreta sobre la superfície que restava a l´interior d´aquest, la protecció de la qual es complertà mitjançant una palissada o un mur de cistelleria farcida amb terra o runa.

Aquesta defensa deguè ésser desmantellada, almenys parcialment un cop finalitzada la contesa bèl.lica i no fou substituïda per altra d´estable fins a la guerra de Successió, un fortí de planta triangular encerclat per un fossat i dotat amb murs possiblement atalussats. Un mur atalussat localitzat a l'àrea excavada deu correspondre a la cara externa (contraescarpa) del fossat lligat a aquesta fortificació, la vigència de la qual difícilment podria ultrapassar el darrer quart del segle XVIII, quan el marqués de Blondel empren la seva reforma del pont i façana fluvial de la ciutat.

Les continues inundacions que afectaven el flanc meridional del casc urbà dugueren aquest governador a endegar un projecte per tal d'allunyar el riu de l'àrea edificada, cercant així mitigar els efectes de les seves crescudes. A tal fi i efecte es construí la "Banqueta", una avinguda guanyada al Segre i paral.lela a la riba dreta d'aquest; la nova obra, que inutilitzava l'ull de pont més proper a la ciutat, anà acompanyada de l'addicció a aquest de dos nous estreps i una arcada de major amplada que les preexistents al seu extrem Sud, per tal d'alleujar per aquell sector el cabal del riu en moments de crescuda. D´aquestes noves pilastres del pont n´hem documentat el basament de la darrera que, alhora que funcionava de suport de l´arcada, també ho feia com a estrep del pont.

En estendre el pont cap a migdia degué desmantellar-se la fortificació de començaments del Set-cents, essent substituida per una altra de semblants característiques però lleugerament desplaçada en aquella mateixa direcció; pel seu interior hi discorria el camí empedrat que, provinent de Barcelona, travessava el pont per penetrar a la ciutat i del qual n'hem trobat restes. Aquesta defensa es va veure greument afectada per una riuada de l'any 1853, la qual va desmuntar bona part de la seva tanca septentrional, projectant-se i duent-se a terme, l'any 1858, la construcció d'un nou mur en aquell sector que actués com a defensa contra el riu. Aquesta edificació, que ha restat d'empeus i visible fins als nostres dies, ha estat objecte d'una exhaustiva documentació durant la campanya d'excavacions allí duta a terme.

Els nous criteris urbanístics que s'impossen amb la proclamació de la la República comporten, a banda de l'abolició de les muralles urbanes, el desmantellament de fortaleses com la del Cap Pont, les quals, a més d'estratègicament inoperants, eren considerades entorpidores del desenvolupament de la ciutat. Guiat per aquests principis, el consistori revolucionari emprengué l'aterrament de la fortificació i la seva substitució per uns jardins públics, els Camps Elisis, molt més adients amb la ideologia imperant.

Un cop traspassada la jurisdicció sobre l'indret de mans militars a mans civils, la seva història és la d'un espai de vegades lúdic, sovint marginal, i estretament lligat a l'accidentat esdevenir del pont durant els darrers anys del segle XIX i primera meitat del XX. Mentres tant, el barri del Cap Pont renaixia més enllà dels jardins que substituiren la fortificació que n'ocasionà la desaparició.

L' ASSUT DE LA SÈQUIA DE TORRES

Motivat per les mateixes obres de canalització que motivaren l´excavació de l´àntic barri de Cap Pont, i a gairebé dos kilometres aigües amunt, per la riba esquerra del riu Segre, es descobrí una construcció de grans proporcions colmatada i esborrada tota traça del seu perimetre, per l´acumulació de materials aportats per la riuda que aquesta ciutat pati l´any 1982. Molt aviat i gracies a l´abundant documentació i testimmonis orals dels veïns de les hortes colindants, varem assabentar-nos de que es tractava de l´antiga toma o assut de la Sèquia de Torres, també anomenada en aquelles contrades "peixera", que s´havia mantingut en funcionament fins a principis de segle XX, moment en que la construcció de les comportes de la mitjana i del canal de Serós per la empresa Canadenca, modifica profundament els ussos i aspecte del que havia estat fins aleshores el tram de riu Segre al seu pas per la ciutat de Lleida.

L´emplaçament de les restes no feia genys fàcil la seva excavació i menys encara la seva conservació, ja que es trobaven en la línia de construcció del mur de contenció d´aigües altes projectat en la canalització i sota mateix d´on hauria de discorre el nou pont de Pardinyes.

Ben aviat totes les institucions implicades foren conscients de la importància monumental de les restes i de la necessitat d´iniciar els treballs de documentació arqueològica i aixecament topogràfic. Treballs d´altra banda esperonats per la possibilitat de trobar traces d´antigues obres de la mateixa sèquia o elements que ens permetessin entrendre la curta però intensa vida de les que restaven en peu i val a dir, gairebé intactes.

L´extensió del jaciment, que es restringí a la zona afectada pels projectes constructius de la canalització i el pont , ocupa una superfície aproximada de 1500 m2. Les restes estructurals es localitzen en el marge esquerra del riu, aigües avall de les comportes de la mitjana i al nord del camí de Granyena, uns 200 metres abans d´arribar a la presa del Canal de Seròs, davant mateix del barri de Pardinyens i pròximes al pont del ferrocaril.

Les restes pertanyent a una part de la sèquia de Torres, concretament a la boca d´entrada o assut, lloc per on es deriva l´aigua del riu vers el traçat d´aquesta.

Tal com la coneixem avui dia, es beneficien de les aigües d´aquesta sèquia, els termes municipals de Lleida, Montoliu, Albatarrech, Sudanel i Torres de Segre, població d´on pren el nom, al llarg d´un recorregut proper als 30 kilometres pel marge esquerra del riu Segre.

La primera referència documental data de l´any 1184, en que el rei Alfons I, decidi transferir el domini directe de la sèquia als cavallers de l´Ordre del Temple, els quals l´explotaren fins a començaments de segle XIV. Un cop disolta per ordre del Papa aquella milicia, els seus bens foren transferits a la Comanda de Torres de Segre, depenent dels religiosos de l´Orde de l´Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Tot seguit, l´any 1325, els Hospitalers acordaren amb la Paeria la construcció d´una nova captació d´aigües dins el terme de la ciutat de Lleida, aigües avall del pont Major.

L´estructura ara contruida es mantingué en peu fins l´any 1719 en que no fou remplaçada per una de nova. La història d´aquest llarg període és una successió de conflictes entre el Comanador i el regants de la vila de Torres, motivats moltes vegades per la deixadesa en el seu manteniment i en consequüència el poc cabal d´aigua que hi circulava pel seu traçat. Responsabilitat que era en major o menor mesura produïda per la manca de compromís per part dels beneficiaris de l´Orde Hospitalera, els comanadors, als quals se´ls hagué de recordar reitaradament la necessitat de conservar l´assut, ja que el pagament de la sisena part dels fruits constituïa una contrapartida al subministrament d´aigua per al reg. Fins i tot els regants de Torres tingueren que adrecar-se al Prior de Catalunya d´aquella Orde militar, peticions que finalitzaren en algun cas excepcional, amb l´embargament dels bens del Comanador, per tal que amb aquests es procedís a indemnitzar aquells que s´havien vist perjudicats (CAPDEVILA 1890, pp.12-14).

També de gran importància foren les reglamentacions establertes per la Paeria de Lleida, que sempre estipulà un pleg de condicions força estricte per a la concesió d´una nova presa. Alguns punts d´aquest pleg de condicions ens indica clarament el funcionament d´una toma d´aigües i els perills que comportava la construcció d´aquestes davant mateix de la ciutat de Lleida. La prohibició de construir parades o peixeres massa sòlides al mig del riu que poguessin esdevenir un obstacle per al seu curs o fer-lo mudar, la obligació de construir ponts on la sèquia travessi camins i l´obertura d´estelladors que alleugin el cabal en circulació quan aquest arribi a cubicatges que es considerin perillosos, són alguns dels punts que aferrissadament es discutiren entre els Comanadors de Torres i els Paers de Lleida (ACA, GPSJJ, sec. 2ª, vol. 406, plec de 2 fulles titulat "Sobre la nova construcció de la Sequia de Torres 1683")

El 20 de maig de 1698, el Comanador de Torres de Segre, Felicià Sayol obtingué la permuta entre l´antiga peixera propera al pont Major, concedida per la Paeria en virtut de l´acord de 1325, i una altra "de estaques y brossa en lo Riu Segre, més amunt del Moli de Servia o altre paratge commodo y derivar sequia fins a encontrar la dita Sequia del Comanador" (AML, Llibre de Concels Generals de la Ciutat de Lleyda comensant en lo any de 1697. nº 455). La construcció d´aquesta nova presa es du a terme entre els anys 1719 i 1719, un cop aconseguits els acords amb la Paeria. Tot i que no disposem de dades fiables per al seu emplaçament sabem que es localitzava aigües amunt del pont Major i més avall del molí de Cervià i la Font de Sant Jeroni (CAPDEVILA 1980, p. 15). L´emplaçament correspont aproximadament al lloc on varem descobrir les retes objecte d´estudi, per la qual cosa varem creure en un primer moment que aquestes pertanyient a les reflectides per la documentació històrica. Ben aviat i previa consulta dels treballs de recerca històrica sobre la sèquia de Torres, ens adonarem que aquesta construcció iniciada a principis de segle XVIII tingué una curta durada. Una de les causes principals fou la manca d´aigua, com es dedueix d´un testimoni recollit l´any 1775 "hacía lo menos quinse años que no se introducía en dicha azequia nueva, porción alguna de agua, por cuyo motivo era del todo inutil", propiciada probablement per una selecció errònia del seu emplaçament, tal com es despren de l´observació feta pels périts convocats per la Paeria durants les negociacions dutes a terme amb els Hospitalers (ACA, GPSJJ, sec. 2ª, vol. 406, plec de 2 fulls sense títol).

Com a conseqüència de tots aquests impediments i també estimulats per una serie de canvis polítics representats per la incautació dels bens Hospitalaris pel Reial Patrimoni, en produir-se la caiguda en mans franceses de l´illa de malta, seu d´aquella institució religioso-militar, l´any 1798, els regants i l´Ajuntament de Torres inicien amb el darrer comanador la construcció d´un nou assut que preten ser la solució definitiva als greus problemes de subministrament d´aigua que pateixen els camps de Torres i que des de feia tants anys venien arrosegant-se periòdicament. Val a dir que en la documentació recollida dels trebals de construcció i discussió amb la Paeria el paper del comanador cada cop és menys representat i el protagonisme es decididament assumit pels habitants de la vila de Torres de Segre.

Entre 1799 i 1801 s´iniciaren les conversacions amb la Paeria i s´encarrega el projecte a l´arquitecte saragossà Francisco Rocha, que fou presentat al Consell de Castella el 21 de novembre de 1801 i aprovat definitivament l´any 1803. Les negociacions no van estar sobrades de intents de paralització gràcies a l´aferrissada oposició d´un sector de particulars de la ciutat i de regants de l´horta de Fontanet, la causa dels quals trobà recolzament i portaveus al consell de la Paeria. Malgrat aquesta oposició, les influències en cerles propers al govern de que fruïen determinats vilatans de Torres implicats en l´obra (CAPDEVILA 1890, p. 21) permeteren sortejar l´oposició d´aquell sector representat a la Paeria, i fou aquesta mateixa institució la que acordà, l´11 de desembre de 1804, iniciar el peritatge per tal d´establir el valor del terreny on s´havia d´edificar l´assut i endegar les obres (AML, Caixa 1474. "Organs de govern, Consell General, Acords, Ple. 1804, p. 120). Les obres deurien trobar-se en un estat força avançat el 23 de gener del 1807, moment en el qual es decideix de comú acord entre la Paeria i el Comú de la Vila de Torres realitzar una inspecció amb l´objecte de comprovar la correspondència entre el que s´havia aixecat i el projecte original (AML, Caixa 1472. "Serveis Jurídics. Expedients de causes. 1802" Plec de quatre fulles sense relligar). Les obres degueren finir no massa temps després i el nou assut permeté una considerable millora del reg al marge esquerra del riu Segre, alhora que la participació directa del Comú de Torres i els regants fou una garantia perquè l´empresa fos viable inmediatament.

Les descripcions detallades de les visites d´obra, el coneixement dels directors d´obra i les referencies sobre l´emplaçament així con les reiterades manifestacions sobre la seva monumentalitat constructiva que arribà gairebé a paralitzar l´obra per problemes financers, no ens deixen lloc a dubtes per a identificar aquesta amb les restes que vam recuperar durant els treballs d´excavació.

Els treballs inicials van ser realitzats amb mitjants mecànics i consistiren en el buidat de la colmatació moderna que assolia en molts punt els 4 metres d´alçada. Ja sobre els nivells localitzats a l´entrada de la boquera s´observà la presència de diferents nivells i refraccions que haurien d´ésser excavats manualment per tal d´entendre la curta però intensa vida d´aquesta estructura. Paral.lelament també es procedí a la limpiesa dels paraments i aixecament topogràfic Fora del perímetre funcional de l´assut i per darrera d´aquest en direccció sud aigües avall, s´obri una àrea propera al 400 m2 per tal d´entendre la tècnica constructiva de la estructura i al mateix temps esbrinar si realment era possible localitzar les restes de l´anterior peixera construida a inicis del segle XVIII, i que segons les fonts, es trobava molt pròxima a aquest nou emplaçament.

Gràcies al treballs arqueològics hem pogut extreure una seqüència evolutiva basada en quatre moments d´ús on s´hi relacionen totes les modificacions estructurals que han restat impreses en la pròpia estructura. Hem diferenciat al mateix temps una fase anterior a la construcció de l´assut, la que correspont a la construcció d´aquest i una fase final de tapiat.

La fase anterior a l´assut i amb la que tant sols mantè una relació estructural d´aprofitament, es situa en l´àrea oberta vers el sud. Estava composta per un amuntegament de blocs d´arenisca rectangulars disposat de forma desordenada i que es localitzaven just darrera d´una estructura de grans proporcions. Aquest element, era format per una fonamentació de grans carreus lligats amb morter de calç i una cara vista amb pendent atalussada paral.lela al curs del riu construïda mitjançant la tècnica de l´encofrat i una superfície acabada amb còdols disposats verticalment (veure croquis nº 1). L´extrem sud de l´assut es recolzava sobre aquest mur pantalla motiu pel qual, tot i establir una relació física d´anterioritat, crèiem que es tractava d´una protecció contra les aigües, contemporània i inmersa en el mateix projecte d´aquella. Gràcies a la documentació escrita hem pogut esbrinar que realment es tracta d´un mur pantalla de protecció del riu o escullera, anterior a la construcció de la sèquia, que s´estenia des de la fortificació de Cap Pont fins almenys l´entrada de la sèquia (AML, Caixa 2118 "1829-1834 Expediente relativo a la administración y construcción del puente" croquis de Fernando Camino firmat el 12 d´agost de 1830). El tex que adjunta es també de gran vàlua per a la correcta interpretació " Desde X. hasta C que // es el punto de donde se toman las aguas para la acequia de Torres, es // tan las ruinas de un muro de manposteria construido para fortalecer esta orilla // y que se habia arruinado, o por los malos cimientos......, i quiza lo hayan arruinado los defensores de esta // Plaza para evitar que el enemigo pudiese cubrirse de los fuegos de las // murallas.//" , i al que podem afegir un testimoni en contra de la construcció del nou assut adreçat a la Paeria el 22 de juny de 1802 "Aumenta el peligro y los temores por // tratarse ahora de abrirle al Rio una nue // va puerta y paso precisamente por aquella par // te por donde fue antes forzoso atacarle y // contenerle con la costosa obra del paredon // antiguo; " (AML, Caixa 1472. "Serveis Jurídics. Expedients de causes. 1802).

La següent fase, representada per la materialització del projecte de Francisco Rocha, ens exemplifica i permet compendre el funcionament de la toma d´aigües. El gruix estructural d´aquesta, concebuda com un tot, ha estat dividida mitjançant quatre trams de mur diferenciats per la seva orientació i funcionalitat (veure croquis, nº 2-5). Els murs estan obrats amb carreus prismàtics de pedra calcàrea i juntats amb morter de calç, el paraments són extremadament uniformes i presenten uns alçats propers al 4, 5 metres construits amb un atalussament de 80 cms. El gruix d´aquest murs es de 2, 40 metres i està aconseguit gràcies a un farcit intern de còdols i morter. El resultat final es la obtenció d´una masa sòlida, pensada i preparada per a rebre qualsevol avinguda natural del riu. El primer tram de mur (croquis nº2), paral.lel al curs del riu, permet la contenció, parada, protecció i conducció de les aigües vers la boquera o entrada al traçat de la sèquia. El segon element (croquis nº3), consisteix en un mur que descriu un arc de 7´5 metres de radi i que es caracteritza per tenir un acabament en angle recte. La seva funció cal relacionar-la amb l´estructura adosada davant seu que alhora que configura l´angle d´entrada a la boquera, en permet, mitjançant una porta lateral, realitzar les funcions de canal sobreixidor o estellador, per on s´alliberaven les aigües sobrants, que eren, gràcies a la morfologia del mur circular, tornades amb força de forma eficient al curs originari del riu Segre. El tercer tram documentat, en el qual agrupem els elements 4 i 5 (veure croquis), consisteix en sengles murs que convergeixen formant un angle de 125º. La funcionalitat d´aquests murs, alhora que actuen com a contraforts del mur circular, esdevenen dos elements importants per a protegir l´assut de les possibles avingudes que per darrera haurien minat els murs principals.

La boquera de la sèquia (veure croquis nº 7) es situa en el punt d´entrega entre els murs 2 i 3 i està formada per una obertura conseguida a través d´un arc de 2, 15 metres d´ample i una llum de 2, 60 .mts. L´entrada descrita dòna pas al que sèria l´inici de la mina o traçat de la sèquia (veure croquis nº 8), que es resolt mitjançant un corredor cobert amb volta de canó orientat en direcció N-S. En el costat est i oest de la boquera s´hi localitzem sengles trams d´escales que permeten accedir a l´entrada i en facilitaven les periòdiques limpies, necessaries per mantenir el cubicatge màxim, ja que els materials aportats per les aigües n´anavem colmatan l´entrada.

El darrer element que defineix el volum de la estructura projectada està compost per un habitacle de planta rectangular construït damunt del corredor amb volta abans descrit (veure croquis nº 9). Situació gens gratuita, car ens trobem davant una dependència anexa a la casa de l´Aigua o casa del Sèquier, caracteritzada per l´existència d´un pou rectangular on s´hi localitzaria la pala comportera, que a través del seu accés directe amb el corredor de volta permetria realitzar les pertinents tanques i obertures encaminades a regular el cabal d´entrada a la sèquia.

El correcte funcionament d´aquests elements estava condicionat a les continues fluctuacions del riu. La major part de vegades l´aigua necessitava ser conduida mitjançant represes peribles o "ataguies", construides dins el curs del riu, que´n desviaven el seu trajecte vers l´entrada a la sèquia.

Tots aquests elements accesoris necessaris per al correcte funcionament, varem localitzar-los en la excavació, la qual cosa ens ha permés establir quatre fases o remodelacions, la traça de les quals restava impresa en els paraments i en els paviments i murs situats davant de la boquera.

Des del mateix moment de la seva construcció l´assut estigué sotmés a fenomens que n´amenaçaren l´operativitat i, fins i tot, l´existència. Alguns actuaven de forma continua i casi imperceptible, incrementant el sediment arrossegat pel riu i cegant parcialment les obertures, d´altres ho feien de forma sobtada i violenta, com les períodiques crescudes del riu. Hom intentava contrarestar aquests processos mitjançant un acurat i continu manteniment (dragats de l´assut, "llimpies" de la boquera i la sèquia,..) que es complementava amb reformes de les estructures accessòries, quan aquestes es deterioraven o quan les fluctuacións del riu així ho exigien.

Algunes d´aquestes reformes documentades, potser tingueren el caire d´imposició per part de les autoritats municipals, com ho demostra la semblança existent entre el darrer paviment de morter localitzat sobre el paviment originari de la boquera, compost per tres grans lloses que quedaren cobertes i representà l´aixecament del nivell d´ús i per tant, la reducció del cabal màxim d´entrada, i el testimoni recollit amb motiu de la inspecció realitzada el 21 de gener de 1807. En aquest document els pèrits municipals observen que les dimensions de la boquera eren majors del que marcava el disseny originari i que com a conseqüència l´entrada d´aigua a la sèquia era gairebé el doble, derivant-se´n greus problemes, com ara inundacions de camps, arrosegament de ponts i destrucció dels mateixos caixers del canal de reg. Es decidí, doncs, possar-hi remei aixecant el terra de la boquera fins a l´alçada prevista al projecte, podent restar l´amplada tal com estava (AML. Caixa 1472 "Serveis Jurídics. Expedients de Causes. 1802" plec de quatre fulles sense relligar.)

Aquesta fou la dinàmica que presedí la curta però intensa vida de l´assut fins l´any 1912, moment en el qual s´inicia la construcció del Canal de Serós per la companyia Canadenca. La funció de captació que fins llavors havia exercit l´assut documentat per nossaltres fou assumida per la nova represa i el canal que en sorgia. En el kilòmetre 0´5 d´aquest nou curs d´aigua existeix, encara avui dia, una caseta de registre des de la qual es deriva el cabal concedit a la Sèquia de Torres en els acords signats entre la Comunitat de Regants, legalment constituida l´any 1912, i la companyia (Riegos y Fuerzas del Ebro). Amb l´entrada en funcionament de les comportes de la Mitjana i el canal de Serós es procedeix al tapiat de la boquera de l´assut i el seu abandonament com a estructura operativa. Només restarà en ús, fins després de la guerra de 1936-1939, la Casa de l´Aigua, on residia el sequier, un edifici de dues plantes que gràcies a la proximitat a la nova captació, permeteia a aquest encarregat el control de l´entrada d´aigua a la sèquia de Torres des del Canal de Serós. Alhora que s´anava colmatan l´assut es degradava l´antiga vivenda del sequier, les runes de la qual restaren visibles fins a la riuada de 1982, que esbrorrà pràcticament tota traça d´ambdues construccions.

Finalment, els treballs de canalització del riu Segre al seu pas per Lleida han permès la recuperació d´un espai i unes estructures sobre les quals es fonamentà el funcionament d´una estructura vital per a l´agricultura de regadiu, un sector que fou i encara continua éssent el motor de l´activitat econòmica en aquestes terres.

 

Bibliogràfia:

CAPDEVILA 1890

A. Capdevila. La Acequia de Torres de Segre y los molinos de los Srs. Clua y Socios. Impremta Mariana. Lleida 1890.

LLADANOSA 1963

J. Lladanosa. Las calles y plazas de Lérida a traves de la historia Volum II. Lleida 1979 2º edició.

PANADES & ESCOLA 1990

I. Panades & M. Escolà. La sèquia de Torres i el regatge al Baix Segre. Publicacions de l´Ateneu. Torres de Segre 1990.

PANADES et alli. 1993

I. Panades & M. Escolà & P. Bertran. Torres de Segre. Panoràmica històrica. Excm. Ajuntament de Torres de Segre. Lleida 1993.

CATLLAR & ARMENGOL 1987

B. Catllar i P. Armengol, Atlats de Lleida (segles XVII-XX), Lleida 1987.

REYES & MEDINA 1991

T. Reyes & P. Medina "Excavacions al solar de l´avinguda Francesc Macià, 37-41 de Lleida" a Revista d´Arqueologia de Ponent núm. 1, Lleida 1991.

Abreviatures:

ACA. Arxiu de la Corona d´Aragó

AML. Arxiu Municipal de Lleida