LA VAIXELLA ANDALUSINA DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE X APAREGUDA A LA CIUTAT DE LLEIDA.
Ana Loriente Pérez
Secció d'Arqueologia
Ajuntament de Lleida
a Revista d'Arqueologia de Ponent, núm. 10, Lleida, 2000 (en premsa)
*******
Paraules clau:
Ceràmica, formes, decoració, cronologia
Resum:
En una de les intervencions realitzades per la Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida al Turó de la Seu Vella, va aparèixer un conjunt de ceràmica que pel seu volum i característiques ens ha permès apropar-nos a la vaixella emprada a Lleida als voltants de la primera meitat del segle X. Hi ha una bona representació de tot el ventall d'atuells utilitzats a les cases, fet pel qual hem pogut establir una tipologia formal i decorativa prou significativa, amb semblances a la resta de ceràmiques del mateix període a d'altres llocs de la Península. També s'ha constatat la presència d'unes produccions no gaire conegudes i d'altres que semblen ser característiques de la ciutat.
*********
L'any 1995 es va fer una segona intervenció a la denominada antiga Caserna de Cavalleria (Fig. 1, A), ubicada al baluard de Louvigny construït a l'època moderna. A prop de l'entrada al recinte es van poder excavar tres retalls circulars (dos d'ells comunicats per la base) reblerts amb material andalusí. Cal dir que no es va poder determinar la funció inicial d'aquests retalls donat que es van trobar en la seva darrera utilització, es a dir, emprats com a escombreres una vegada van quedar en desús. Creiem que serien usats inicialment com a estructures d'emmagatzematge però dins d'aquestes no es va conservar cap element que ens indiqués quin tipus de producte agrícola s'emmagatzemava. Les tres sitges van ser reutilitzades com a escombreres en un mateix moment. El reble abocat que les omplia es va fer de cop I molts dels materials d'una i altra sitja enganxaven entre si.
Foto 1.- Foto de les sitges
L'importància d'aquest conjunt ceràmic està, apart de la seva significació com a utillatge, en el període cronològic que representa: primera meitat del segle X. Tot i que la datació d'aquest conjunt - tenint en compta que correspon al seu desús i per l'aparició de tècniques decoratives i motius clarament califals- hauria de situar-se a mitjans del segle X, tal i com definirem posteriorment.
Sorpren d'aquest conjunt l'homogeneïtat de la vaixella i la gran varietat formal i decorativa que il·lustra l'utillatge emprat en una casa. Estan representats tots els atuells per cuinar i servir els aliments d'un període del qual gairebé no teníem cap dada rellevant. Només teníem el precedent d'un seguit de peces de taula (safes) documentades a la intervenció realitzada entre els anys 1985 i 1987 a l'antic Portal de Magdalena (Fig. 1, B) i publicades a les Monografies d'Arqueologia Urbana (Loriente, 1990). Aquestes peces, a més d'una peça recuperada a la intervenció feta al carrer Costa de Magdalena núm. 12 (Fig. 1, C), han estat incorporades a l'estudi.
Fig. 1.- Perímetre hipotètic de Medina Larida i situació de les intervencions estudiades
ESTUDI DEL MATERIAL
L'estat de conservació del material andalusí aparegut a la majoria de les intervencions realitzades a la ciutat no és tot l'òptim que desitjaríem, normalment apareix molt fragmentat i gairebé sempre són peces incomplertes, fet que impedeix determinar un tipus formal i/o decoratiu concret, i una datació precisa alhora de la seva classificació i inventari.
Al fer l'estudi hem tingut presents aquests condicionants i hem optat per fer una classificació genèrica àmplia, donant un número de variant quan hem cregut que aquesta permet afinar una mica millor el tipus formal. Així mateix, com a eina d'estimable vàlua alhora de la classificació i inventari, hem cregut convenient incorporar l'inventari del material estudiat en forma de catàleg.
Hem d'entendre doncs aquest article com un estudi estrictament ceramològic, deixant de banda la contextualització històrica i el desenvolupament urbanístic que fins ara coneixem de la ciutat. Aquests aspectes han estat publicats en aquesta mateixa Revista d'Arqueologia de Ponent (LORIENTE et alli, 1997, núm. 6, pàg.).
Donada l'homogeneïtat i volum del material localitzat al reble de les sitges de l'antiga Caserna de Cavalleria, creiem que el comptatge percentual de les peces ens pot indicar de manera bastant fidedigna el repartiment de la vaixella emprada en una casa en un moment determinat. Evidentment per fer el comptatge hem aïllat les peces procedents de l'Antic Portal de Magdalena i del carrer Costa de Magdalena.
La ceràmica de taula representa un 50 % del total, un 43 % la de cuina, un 6,2 % la destinada a ussos diversos i només 0,8 % corresponen a les formes de magatzematge. Dintre del grup de taula, les safes són l'atuell més nombrós amb 64 %, les tasses un 10,9 % i existeix una mateixa proporció entre les ampolles i les gerretes, 9,3 %, la gerra només representa un 2,3 %.
Dintre del grup de cuina, les olles són una mica més abundants 42,6 % que les cassoles 32,7 %, sent les gerres contenidores de líquids un 25 %
Fig. 2. Repertori formal bàsic
Formes
Safa
Atuell de forma oberta emprat per menjar i servir a taula.
A nivell estrictament formal s'han identificat dos formes bàsiques, d'una banda, les safes sense peu i les safes amb peu.
* Safes sense peu. Tipus 1.
Els paral·lels formals d'aquesta peça son abundants, surten a Pechina, Màlaga, Mértola i Medina Azhara entre d'altres.
El tret definitori de totes aquestes safes és que són peces de perfil continu amb una inflexió ben marcada a l'inici de la base. Aquesta pot ser totalment plana o bé lleugerament convexa. Respecte als cossos, tenen una gran varietat d'inflexions més o menys divergents i arrodonides, és per això que no els hem considerat com element definitoris de variants de tipus.
On també mostren una gran varietat és a la zona de la vora, i concretament al llavi. En aquest cas hem considerat com un bon tret definitori de variants les particularitats observades en aquestes, determinant-se les següents:
- Tipus 1.1.- Vora indiferenciada de llavis bisellats amb una inflexió més o menys marcada cap a l'interior.
És el tipus més nombrós amb 27 peces i surt amb i sense vidrat. Les safes comunes sense recobriment vitri (6 peces) porten una engalba de color beis. En les safes vidrades aquest és de molt bona qualitat, dens, compacte i de color groguenc o melat. Poden ser només vidrats monocroms ( 11 peces) o poden portar elements decoratius en verd (4 peces) -tipus de producció definida com melat i verd- i en verd i manganès (6 peces) -tipus de producció definida com verd i manganès i melat-.
En quant a les dimensions de les peces totes elles oscil·len entre els 18 i 30 cm de diàmetre de boca, 10-15 cm de diàmetre de base i entre 5 i 7 cm d'alçada, sent en general les peces que donen els diàmetres més grans safes decorades en verd i melat, i en verd, manganès i melat.
- Tipus 1.2.- Vora indiferenciada de llavi arrodonit
Són de dimensions semblants a les anteriors i en aquest cas les peces trobades només corresponen a 2 peces comunes sense vidrat i 4 peces de verd i manganès i blanc. L'exterior de les safes decorades en verd i manganès i blanc porten un vidrat també de molt bona qualitat, però en aquest cas és molt més fosc, gairebé marronós.
- Tipus 1.3.- Vora diferenciada amb un petita revora triangular.
L'única safa documentada manté les mateixes proporcions que els tipus anteriors i apareix decorada amb verd, manganès i blanc a l'interior, i el melat marronós a l'exterior que sembla directament associat a la producció definida com a verd, manganès i blanc.
- Tipus 1.4.- Vora indiferenciada de llavi bisellat a l'exterior i cos lleugerament còncau
- Tipus 1.5.- Vora diferenciada determinada per una petita ala
Dels Tipus 1.4 i 1.5 només hi apareixen dos fragments de vora, decorats amb verd i manganès i blanc.
* Safes amb peu. Tipus 2
Només han aparegut dos individus dels quals només tenim un fragment del peu, l'un documentat al conjunt de l'Antiga Caserna de Cavalleria (Fig.9, núm. 4) i l'altre aparegut a l'Antic Portal de Magdalena (Fig.9, núm. 209). Aquests són peus bastant baixos i un d'ells només s'insinua.
La peça amb un peu més baix està decorat en verd i manganès amb fons melat i l'altra també té els motius decoratius en verd i manganès però amb fons blanc.
Tassa.
Atuells per beure que es caracteritzen per ser peces cilíndriques amb una marcada inflexió que identifica l'inici de la base i dues nanses. La vora és indiferenciada i el llavi té un bisell cap a l'interior. La base és plana i esporàdicament lleugerament convexa. Aquestes característiques defineixen el tipus bàsic,Tipus 1, tot i que hem pogut establir dues variants:
La variant Tipus 1.1. s'ha determinat per dos aspectes, l'un, és l'absència d'apèndix de botó desenvolupats a les nanses, i l'altre, és també l'absència d'una motllura molt marcada, tant a l'interior com a l'exterior de l'objecte, situada a l'inici de les nanses. La presència de l'apèndix de botó i la motllura són els trets que identifiquen a la variant definida com a Tipus 1.2.
De la variant Tipus 1.2, no tenim cap peça sencera i per això no s'han pogut determinar les seves dimensions, tot i que posant en relació les proporcions dels fragments conservats amb les les peces del Tipus 1.1, no creiem que hi hagués una gran variació respecte al seu tamany. Són en general peces de tamany mitjà i que tenen com aspecte més rellevant la proporció que mantenen entre l'alçada i el diàmetre de la boca: tant el diàmetre de la boca com l'alçada oscil·len entre els 11 cm i 14 cm, la base oscil·la entre els 7-9 cm.
Les tasses del Tipus 1.1, apareixen només en ceràmica comuna oxidada, amb la superfície exterior engalbada d'un to blanquinós o beis. Les tasses del Tipus 1.2 també apareixen amb aquestes característiques, però a més a més es documenten amb un vidrat melat en ambdues cares, i segons la nansa apareguda, estarien decorades a l'exterior per motius lineals en verd -del tipus ceràmic definit com a verd i melat- (Fig. 11, 101). Totes les peces documentades del tipus 1.1. Porten una decoració de tipus incís, que poden ser simples línies horitzontals o bé motius més complexos situats a la zona del cos: reticulats (Fig. 10, 81) o la combinació de línies incises amb petits cercles (Fig. 10, 129).
Creiem que aquesta forma és una de les més antigues del repertori andalusí almenys a la nostra ciutat -primera meitat segle X-, encara que no hem localitzat cap paral·lel idèntic a la bibliografia consultada referida als segles IX-X. Les peces més semblants només tenen una nansa (Medina Azzhara,CANO, 1996, pàg. 83 MC/54; la Cora de Tudmir, GUTIÉRREZ, 1996, pàg., 132, fig. 56, Mértola, GÓMEZ, 1997, pàg. 319, fig. 5). Aquesta forma continuarà emprant-se durant tot el segle X i XI (LORIENTE, 1992,TF.II- 14-17) localitzant-se tant a Balaguer com a Saragossa (ESCO, 1988, pàg. 113-118).
Ampolla
Hem identificat 5 tipus, establerts només amb fragments de vora i coll i es per això que som conscients que aquesta identificació tipològica pot variar quan puguem trobar peces més senceres.
Hem definit com a Tipus 1, l'ampolla de coll lleugerament troncocònic, sense vora diferenciada, llavi pla i cos globular, feta en cuita oxidant i amb una superfície exterior engalbada.
El Tipus 2 també és de cuita oxidant i s'ha establert a partir d'una única vora, aquesta a diferència de l'anterior és lobulada amb un abeurador de pessic.
Els següents tipus són també de cuita oxidant però porten un recobriment vitri monocrom de color melat.
El Tipus 3 també ha estat definit a partir de fragment de vora i de coll. En aquest cas, la vora és exvasada i l'abeurador de pessic té una forma molt més marcada.
Dels Tipus 4 i 5, només comptem amb petits fragments de coll de forma troncocònica, i en el cas del Tipus 5 porta una motllura decorada amb digitacions.
Les ampolles de vora lobulada, són un repertori freqüent, però hem constatat als conjunts plenament califals identificats a la ciutat que la seva presència és menor i que desapareix pràcticament al segle XI.
Gerreta
Morfològicament la forma gerreta es caracteritza per un coll alt ben diferenciat, un cos globular, un peu anular i dues nanses, sent una de les formes més ampliament representades a tots els contextos amb ceràmica andalusina peninsular.
Al conjunt de l'antiga Caserna de Cavalleria hem identificat 10 peces, totes elles molt fragmentades, cinc de les quals són fragments informes de la zona del cos. És per això, que hem optat per determina un únic tipus, establint-ne variants dins aquest grup genèric.
Hem individualitzat com a Tipus 1.1 dues gerretes que tenen la particularitat de tenir el coll exvasat (Fig. 11, 92 i 93). El Tipus 1.2 pel contrari té el coll de forma troncocònica (Fig. 11, 99). L'última variant Tipus 1.3 l'hem determinada pel seu coll estret i àdhuc un diàmetre de boca molt més petit que les altres dues variants (Fig. 11, 100).
L'acabat de superfície de les peces i la decoració d'aquestes gerretes és molt variada. Apareix decorada en corda seca parcial, en verd, manganès i melat, i amb una engalba vermella molt compacta i uniforme.
Curiosament les gerretes amb engalba vermella són una producció no gaire freqüent. Al conjunt estudiat hem identificat dues peces, sent un total d'aproximadament 20 peces les trobades a la ciutat. Aquestes normalment apareixen en contextos de segle X. Hem de dir que només coneixem paral·lels a la ciutat de Tortosa, a la intervenció realitzada a la Plaça de la Cinta (CURTO, 1986).
Gerra
Segons les seves dimensions és un atuell tant de taula com de cuina per servir i contenir líquids.
Hem identificat quatre tipus formals.
Com a Tipus 1 hem definit les gerres que s'emprarien com a servei de taula. La informació que disposem és molt poca, només comptem amb un coll i un fragment de vora, de cuita oxidant i tots dos decorats amb corda seca parcial.
Al Tipus 2 s'han agrupat les gerres de grans proporcions que s'utilitzarien com a contenidors de transport de líquids (uns 48 cm d'alçada, 8 cm de diàmetre de boca i uns 12 cm de diàmetre de base). De les 10 peces individualitzades hem pogut restituir pràcticament una de sencera, peça que ens ha permès establir el tipus formal. A l'igual que les anteriors estan fetes amb una cuita oxidant, pastes ben depurades i amb una bona cuita. La superfície exterior està engalbada i porten decoració de línies acanalades a la part superior del coll i un seguit de línies paral·leles i ziga-zagues a la seva espatlla, normalment incises, tot i que també ens hem trobat amb algun fragment amb aquests motius pintats al manganès.
Aquesta forma es manté al llarg de tot el segle X i segle XI.
Com a Tipus 3 hem identificat un únic fragment de coll de cuita oxidant i decoració amb manganès que presenta una motllura en el que creiem seria la seva meitat; motllura que el diferencia del Tipus 2. No sabem si la resta de la peça tindria una morfologia semblant al Tipus 2, i més que esser considerada com a un tipus individualitzat, seria una de les seves variants.
També del Tipus 4 tenim un únic fragment, aquest correspon a un fragment de vora que ens dona un diàmetre de boca una mica més gran que les gerres del tipus 2 (uns 11 cm). La característica fonamental per establir el nou tipus, ha estat la presència d'una revora situada cap a l'interior de la peça, així com l'absència dels acanalats. Té una petita línia pintada amb manganès a l'inici del coll.
Tapadora
La forma definida com a tapadora correspon a una forma oberta de vora diferenciada i en ala, cos de perfil continu i base plana; no s'ha conservat l'element de prensió, tot i que molt probablement es tractaria d'un botó al mig de la peça. Són de petites dimensions i de les tres documentades dos d'elles tenen 8,8 cm de diàmetre de boca i una més petita, 5,6 cm; 4,7 cm de base a la peça més sencera i 2,2 cm d'alçada.
Estan fetes en cuita oxidant i no s'aprecia cap element decoratiu.
Aquesta forma normalment va associada a la majoria de les formes tancades- tasses, gerretes, gerres, olles..., tot i que les tapadores que hem estudiat donat el seu diàmetre, creiem que estarien directament relaciondes amb les gerres, tant amb les decorades en corda seca parcial com amb les gerres comunes.
Els paral·lels d'aquesta forma son abundants tant a d'altres indrets de la ciutat com a la resta de la península. Així mateix, s'ha constatat la seva llarga perduració al llarg del temps, apareixen durant tot el segle X, el segle XI i mantenint-se fins i tot fins a la conquesta cristiana de la ciutat al 1149. És per tant una forma que per si mateixa no permet establir una cronologia concreta, datant-se sempre en funció de la resta de formes que l'acompanyen.
Cassola
Aquesta forma apareix amb una proporció força equilibrada, 18 peces, al costat de l'altre atuell de cuina bàsic, les olles amb 22 peces.
De les 18 peces individualitzades 13 pertanyent al Tipus 1. Aquest caracteritza a les cassoles de petites dimensions entre 15,5 i 17 cm de diàmetre de boca, 10-14 cm de base i una alçada entorn al 5-6 cm, fetes amb cuita reduïda. A nivell formal són atuells de vora diferenciadai exvasada amb un llavi amb bisell ben marcat cap a l'interior, cos cilíndric i una linea de carena ben marcada al seu terç inferior, la base és de fons pla. Sempre porta dues nanses que surten de la vora. Per la posició on acaben les nanses s'han establert dues variants: Tipus 1.1 quan la nansa finalitza a la línia de la carena i Tipus 1.2 quan la nansa finalitza a la línia de la base.
Hem localitzat una forma semblant al Castelo das Relíquias, estrat I (CATARINO, 1999, pàg.129, núm.6). L'utilització d'aquest tipus de cassola és pràcticament anecdòtica a la segona meitat del segle X i mai ens ha aparegut en contextos del segle XI.El definit com a Tipus 2 correspon a un únic individu, també de cuita reduïda, amb una vora indiferenciada, llavi bisellat cap a l'interior i un cos exvasat. Així mateix porta decoració de línies incises a la zona de la vora.
També al Tipus 3 pertany un únic individu que morfològicament s'assembla a les cassoles del Tipus 1.1, però amb unes diferències prou notòries. En primer lloc, està feta en cuita oxidant, en segon lloc és molt més gran, gairebé el doble que aquelles: 27 cm de diàmetre de boca, 15 cm. de base i uns 8 cm d'alçada. Així mateix, la linea de carena està situada a la meitat de la peça i la vora és de forma triangular. Està decorada amb línies incises.
Hi han peces semblants al forn emiral de Málaga (Ïñiguez Sánchez et alii, 1993, làm.9.7-8) i al Castelo de Palmela (FERNANDES, 1997, fig.4-29) entre d'altres.
Al darrer tipus Tipus 4 hem atribuït les cassoles de forma ovalada. De les tres identificades no tenim cap de sencera, per la qual cosa no podem establir amb fiabilitat les seves dimensions. A nivell orientatiu podem dir que es tracten de cassoles de més de 25 cm de boca i una alçada entre 5 i 7 cm. Tenen dues nanses que surten de la boca i sempre porten decoració d'ungulacions en la zona del llavi.
El número de les cassoles ovalades aparegudes en el conjunt ceràmic objecte de l'estudi és important ja que contrasta amb la poca freqüència d'aparició d'aquesta forma a la resta dels conjunts de la ciutat. Tenim constatada la seva presència a l'antic Portal de Magdalena (LORIENTE, 1992, TF II-29), Plaça Sant Joan (ESCO, 1988, pàg. 80) però en un percentatge molt petit, tenint en compte el major volum de material recuperat en aquestes dues intervencions. La localitzada a l'antic Portal de Magdalena es va trobar en un clar context d'època califal i l'altra, malauradament descontextualitzada. Podem plantejar-nos la possibilitat que aquesta forma sigui una forma de les més antigues, sobre tot si tenim en compte que hem trobat paral·lels en contextos de segle IX i X: Pechina nivell 1 i 2 (CASTILLO GALDEANO 1993, làm.III. 4-6; làm, XIV-4), Nakur /TUNEZ) (ALMANSA ET ALII, 1999, Làm.IV, fig. 3), semblants fets a mà però en comptes de nanses agafadors.
Olla
Atuell característic de cuina que té una gran pervivència tècnica i formal al llarg de l'ocupació andalusina de la ciutat, sent pràcticament impossible determinar la seva datació concreta sense la presència d'elements de taula que ens permeti concretar-la.
No especifiquem cap paral·lel d'aquest atuell ja que és un objecte força comú a tota la bibliografia consultada
Hem individualitzat tres tipus bàsics
Les olles del Tipus 1 tenen una cuita reductora d'alta qualitat que donen a les peces una gran resistència i duresa, tot i que les parets de totes elles són bastant primes. A nivell morfològic aquest tipus es caracteritza per ser peces de boca estreta - entre 10 i 13 cm-, vora indiferenciada de llavi arrodonit o bisellat, un petit coll, un cos globular menys (Tipus 1.1) o més marcat (Tipus 1.2) i un fons gairebé sempre convex i entorn als 10 cm. Tindrien una alçada en torn als ... cm. A excepció d'una d'elles (Fig. -77) no s'ha observat cap mena d'element decoratiu.
A vegades porten dues nanses, però aquesta característica no permet establir la identificació individualitzada d'un tipus formal ja que sempre apareixen associades amb les característiques indicades abans.
Aquest tipus és el més nombrós de les 22 peces individualitzades 18 pertanyent a aquest grup, les quatre restants corresponen a olles de dimensions molt més grans- entre 15 i 17 cm de diàmetre de vora i una alçada de més de 18 cm- i amb el tret més definitori d'estar fetes amb una cuita oxidant (Tipus 2 i 3).
Al Tipus 2 pertanyen tres olles, només una pràcticament sencera (Fig. núm. 78). La característica per la qual les hem agrupat és la presència d'una revora triangular ben diferenciada i més o menys caiguda. Per la peça més sencera podem dir que portarien una decoració de línies incises a la zona de l'inici de la part més ampla del cos i un cordó amb digitacions /ungulacions al final del coll.
Al darrer tipus identificat Tipus 3, pertany un únic fragment de vora (Fig., núm. 105). Podria ser que a nivell formal fos un tipus molt semblant a les olles del Tipus 1, però que en aquest cas es diferencia, no només pel tipus de cuita, sinó per tenir tot un seguit d'acanalats al coll.
Tenalla
Atuell de magatzematge identificat per un únic individu i per tant un únic tipus: Tipus 1, del qual només s'ha conservat un fragment de la vora (Fig. 17, núm 84). Correspon a un gran contenidor de 28 cm de diàmetre de boca, vora indiferenciada a l'exterior i lleugerament reentrant cap a l'interior. Està feta de cuita oxidant amb un gruix de parets de més de 0,7 cm. Al fragment conservat no s'aprecia cap element decoratiu.
Aquesta forma no permet una datació per si mateixa donada la seva pervivència al llarg del temps.
Llàntia
Forma relacionada amb la il·luminació. De les cinc peces documentades (Fig. 17, núm 30, 31, 95, 94 i 96) només una està pràcticament sencera (núm. 30), però totes elles corresponen a llànties de bec, definint-se com a llànties del Tipus 1.
Apareixen en ceràmica comuna oxidada (núm. 30, 31 i 95), comuna reduïda (núm. 94) i amb recobriment vidrat: melat monocrom (núm.96). Les comunes sense vidrat porten decoració d'ungulacions a la part superior de la cassoleta, es probable que la llàntia amb melat monocrom, per la gran similitud formal, també portés aquesta decoració.
Creiem que aquest Tipus 1 definit cal situar-lo a la primera meitat del segle X. Les llànties de bec continuen apareixent a la resta del segle X i al segle XI tal i com s'ha constatat a d'altres intervencions amb materials clarament califals i taifes (LORIENTE & OLIVER, 1990, però hi haurà una variació tant formal com d'acabat de superfície. Les llànties posteriors tenen uns perfils més angulats, tant la cassoleta com sobretot el bec. En les aparegudes en aquestes sitges, el bec es arrodonit, mentre que posteriorment aquest serà angulat, així mateix, l'eix de les llànties estudiades forma un angle recte amb la base i el bec, mentre que les trobades en contextos posteriors tenen un eix d'angle obert. Un altra diferència respon a l'acabat de superfície, les llànties de bec més modernes solen ser sempre amb recobriment vitri i el to melat de la apareguda a aquests rebles serà substituit per un vidrat monocrom d'un to marronós.
Decoració
Finalitzat l'apartat estrictament formal ara farem referència a un aspecte fonamental de tot estudi ceramològic, la decoració. Moltes vegades aquest aspecte és el que ens permet establir un marc cronològic més concret, sobre tot quan les formes i els seus tipus tenen una gran pervivència al llarg dels temps, com és el cas de la ceràmica andalusina.
Intentarem mostrar de manera esquemàtica els acabats, distribució i elements relacionats amb la decoració que han aparegut a les peces estudiades. Malauradament no podem establir un tipus decoratiu concret, ni tampoc podem establir un tipus únic que uneixi el tipus formal i la decoració. Hem observat que és pràcticament impossible definir un model decoratiu concret i molt menys relacionar-lo el amb una forma determinada. La gran riquesa dels elements decoratius emprats i les seves combinacions són tan àmplies que dificulten en gran manera l'intent de síntesi.
En primer lloc, hem de parlar del revestiment de les peces i de les variables que presenten. Ens hem trobat:
1.- Peces sense recobriment vitri
1.1.- Amb decoració pintada. Associat a: gerres
1.2.-Amb decoració incisa/acanalada. Associat a: gerres, llànties, cassoles, tasses
1.3.- Amb decoració aplicada. Associat a: olles
2.- Peces amb recobriment vitri
2.1.-Peces amb vidrat monocrom melat/groguenc. Associat a: Safes, ampolles de boca lobulada
2.2.-Peces decorades en verd sobre fons melat/groguenc. Associat a: Safes, probablement tasses
2.3.-Peces decorades en verd i manganès
2.3.1.-Sobre fons melat. Associat a: safes, gerretes
2.3.2.- Sobre fons blanc. Associat a: safes
2.4.- Peces decorades en manganès sobre fons blanc. Associat a: safes
2.5.- Peces decorades amb la tècnica de la corda seca parcial. Associat a: gerretes
Del conjunt de les peces estudiades, hem observat, tot i que a vegades la informació no es complerta, que les peces obertes amb decoració tenen una distribució dels motius decoratius concreta. Hem definit, independentment, de les peces amb un acabat de superfície vidrat i no vidrat, un seguit de models de distribució decorativa (Fig.2).
Els tres primers corresponen a una distribució de tipus radial, dividint la peça en quatre: Tipus 1 i 2 o tres registres: Tipus 3. En aquests espais definits apareixen també uns motius ornamentals que poden ocupar, o bé estrictament la zona de la vora, o bé es poden perllongar des de la vora fins al cos. També hem observat que la distribució del Tipus 1 només es dona en les peces amb motius en verd sobre fons melat. La distribució de Tipus 2 i 3, apareix exclusivament en les peces decorades amb motius en verd i manganès sobre fons melat.
El quart tipus de distribució, Tipus 4, correspon a les peces on la decoració es situa dins d'una banda central, acompanyada per una sanefa entorn de la vora. Aquest tipus també sembla exclusiu de les peces decorades en verd i manganès i melat.
Els Tipus 5 i 6 es caracteritzen per disposar la decoració al fons interior de la peça, disposició decorativa acompanyada per una sanefa entorn de la vora (Tipus 5) o bé, sense cap altre element decoratiu (Tipus 6), curiosament aquest cas coincideix amb un element epigràfic de caràcter cursiu. La distribució del Tipus 5 es dona tant en verd i manganès i melat com en verd i manganès i blanc. La del tipus 6 apareix només en manganès i blanc.
Les distribucions decoratives dels Tipus 7, 8 i 9 definides apareixen sempre en objectes de cuina, en concret cassoles. Els elements decoratius es disposen sempre a la zona de la vora i a vegades fins a l'inici de la carena.
Respecte a la distribució de la decoració en les formes tancades, també s'aprecien unes distribucions decoratives directament relaciondes amb el tipus de forma.
La definida com a distribució Tipus 10, sembla correspondre només a les tasses. Els motius decoratius es disposen a la part central del cos i sempre sense ocupar la zona de les nanses. S'ha observat en peces sense recobriment vitri.
La distribució del Tipus 11, sembla que apareix només a les gerretes, tot i que d'aquestes no tenim gaires i a més, el seu estat de conservació és bastant fragmentari. En la gerreta definida, la decoració es situa a l'inici del cos, mitjançant una banda.
La distribució del Tipus 12, sembla que s'associa a les gerres/gerretes decorades en corda seca parcial, no tenim cap forma sencera, però pels fragments que disposem sembla que la decoració es distribueix a tota la zona del coll, en dues bandes i a la part del cos, just on comença el punt d'inflexió més gran.
La distribució del tipus 13, es exclusiva de les gerres. La decoració està situada a la part superior del coll, final del coll i inici del cos. Aquesta distribució s'ha observat en peces sense recobriment vitri, decorades amb òxid de manganès i en peces decorades amb acanalats i motllures.
Finalment farem referència als elements decoratius apareguts, aquests en general, són tots bastant simples.
Hem apreciat una major presència de motius de caire geomètric, seguits per elements epigràfics: hem identificat l'escrit Al-Muk que apareix, tant a les peces obertes com a les peces tancades i que es situa en una franja interior a les formes obertes i en una franja al coll en les formes tancades.També s'ha constatat dos elements epigràfics cursius situats al fons de les safes. La presència d'elements vegetals és molt minsa, sembla que només està representada la palmeta.
En la Figura 4 es veuen tots aquest elements i la seva disposició en les peces
Fig.3 Distribució de la decoració segons la forma
Fig.4 Elements decoratius i la seva disposició en les peces
Datació
El material objecte d'aquest estudi correspon tant a l'aparegut a l'antiga Caserna de Cavalleria com a l'antic Portal de Magdalena i carrer Costa de Magdalena, a material en desús abocat com a reble de retalls, sitges en el cas de l'antiga Caserna de Cavalleria i l'antic Portal de Magdalena i pous morts a l'altra intervenció.
A l'antic Portal de Magdalena les peces localitzades corresponen totes elles a la producció de verd i manganès i melat, producció acompanyada per ceràmica comuna tant reduïda com oxidada, i en la que es significativa l'absència de les produccions que posteriorment es generalitzaran com la corda seca parcial, el verd, manganès i blanc, i els melats amb manganès.
Si tenim present la seqüència estratigràfica constatada a l'antic Portal de Magdalena, les sitges reblertes amb produccions de verd,manganès i melat, estaven tallades per sitges i pous morts reblerts amb ceràmiques de tradició plenament califal del tipus Medina Azhara i Medina Elvira, datada a partir de la segona meitat del segle X fins al primer terç del segle XI. En aquests conjunts, no va aparèixer cap peça sense repeu i menys amb la combinació de verd i melat, o verd,manganès i melat, o melat monocrom. Si que apareixien peces de ceràmica comuna oxidada i reduïda molt semblants a les del present estudi. Així mateix es constatà la gran varietat i riquesa decorativa aplicada als atuells amb unes composicions molt més complexes que les peces estudiades ara.
Això ens donà peu a plantejar una datació anterior a la segona meitat del segle X sense poder concretar una datació més acurada.
El conjunt excavat a l'antiga Caserna de Cavalleria, gràcies al significatiu volum de peces aparegudes i a l'ampli repertori formal i decoratiu, ens ha permés ara afinar una mica més la datació proposta. No hem d'obviar la presència de safes decorades en verd i manganès i blanc, ni tampoc la presència de la corda seca parcial, així com la presència de una safa amb peu. Els motius decoratius epigràfics d'Al-muk, la palmeta i els elements circulars entre d'altres son semblants als motius palatins de Medina Azzhara. Creiem doncs que podria tractar-se d'una vaixella usada fins al final de la primera meitat del segle X, sense poder concretar l'inici del seu ús.
Hi han però algunes peces com les cassoles i les safes sense peu que tenen una tradició més antiga que parteix del segle IX. D'altra banda també hem de tenir en compte que la ciutat de Lleida va iniciar la seva reconstrucció amb Ismail Musa ibn Lub, a partir de finals del segle IX. Pot ser que que l'inici de totes aquestes produccions estigui relacionat amb aquest període.
Existeix una altre dubte respecte a la procedència i origen d'aquesta ceràmica. Els temes i repertori decoratiu és un aspecte recurrent en tota la ceràmica àrab, be és cert que la majoria dels motius apareixen en la ceràmica de Medina Azzhara, però també s'ha de tenir present que aquest motius també apareixen en repertoris més antics d'altres indrets no peninsulars. Ens referim a les peces nord-africanes de tradició berber i peces iranianes, totes dues del segle IX i X (Raqqada, Kairouan, Túnis, BERNUS-TAYLOR, 1995; DAOULATLI, 1995). La ceràmica trobada a la ciutat té una gran semblança amb les peces palatines, però també hem de dir que la ciutat de Lleida fou conquerida per població berber. Per que no seria possible que aquesta tradició ceràmica aparegués a la ciutat per via d'aquesta tradició berber, més que per la influència directa del centres palatins?. En tota la bibliografia consultada, la ceràmica melada, amb motius en verd o amb verd i manganès, és pràcticament inexistent. Es cert, que es constata la seva existència, però sempre amb un volum molt petit. Però per contra, a la ciutat de Lleida, la seva presència és un element constant, tant en conjunts estratigràfics clars, com fora de context.
Fig.5 Catàleg de les peces
Fig.6 Catàleg de les peces
Fig.7 Catàleg de les peces
Fig.8 Catàleg de les peces
Fig.9 Catàleg de les peces
Fig.10 Catàleg de les peces
Fig.11 Catàleg de les peces
Fig.12 Catàleg de les peces
Fig.13 Catàleg de les peces
Fig.14 Catàleg de les peces
Fig.15 Catàleg de les peces
Fig.16 Catàleg de les peces
Fig.17 Catàleg de les peces
Fig.18 Catàleg de les peces
BIBLIOGRAFIA
ACIÉN ALMANSA ET ALII, 1997, 1999
ACIÉN ALMANSA, M., CRESSIER, P., ERBATI, L., PICON, M., "La cerámica a mano de Nakur (SS IX-X) producción beréber medieval" a Actas del Coloquio: La cerámica andalusí. 20 años de investigación, Jaén, Arqueologia y territorio medieval, 6, Universidad de Jaén, Granada
BARCELÓ,1993
BARCELÓ, M., "Al-Muk, el verd y el blanco. La vajilla califal omeya de Madinat Al-Zahra" a La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus, Monográfica Arte y Arqueologia, 19, Universidad de Granada, Granada
BERNUS-TAYLOR, 1995
BERNUS-TAYLOR, M., "La céramique de l'Orient musulman des premiers siècles de l'Islam" a Catàleg exposició " Le vert & le brun. De Kairouan a Avignon, ceramiqes du X au XV siècle, Musées de Marseille, Marseille
CANO 1996
CANO PIEDRA, C., La cerámica verde-manganeso de Madinat al-Zahra, Sierra Nevada 95/El Legado andalusí, Maracena (Granada)
CATÀLEG 1999
DDAA , Catalunya a l'època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles IX i X), ed.Museu Nacional d'Art de Catalunya
CATARINO, 1997-1999
CATARINO, H., Cerâmicas omíadas do Grab Al-andalus: Resultados arqueológicos no Castelo Velho de Alcoutim e no Castelo das Relíquias (Alcoutim) a Actas del Coloquio: La cerámica andalusí. 20 años de investigación, Jaén, Arqueologia y territorio medieval, 6, Universidad de Jaén, Granada
CASTILLO, MARTÍNEZ, 1993
CASTILLO GALDEANO, F., MARTÍNEZ MADRID, R., " Producciones cerámicas en Bayyana", a La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus, Monográfica Arte y Arqueologia, 19, Universidad de Granada, Granada
CURTO et alii, 1986
CURTO, A., LORIENTE,A., MARTÍNEZ, R., ROS, E., " Resultats de les excavacions arqueològiques portades a terme l'any 1984 a Tortosa (Baix Ebre)" a Tribuna d'Arqueologia, 1984-1985, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona
DAOULATLI, 1995
DAOULATLI, A., "La production vert et brun en Tunisie du IX au XII siècle. Étude historique etstylistique" a Catàleg exposició " Le vert & le brun. De Kairouan a Avignon, ceramiqes du X au XV siècle, Musées de Marseille, Marseille
DEMIANS & LEMOINE 1980
G. Demians, C. Lemoine. "Les importations valencianes et andalouses en France mèditerranéenne: essai de classification en laboratoire", a Colloques Internationaux de C.N.R.S. , nº 594, pp. 359-370. Paris 1980.
ESCO et alii, 1988
ESCO, C., GIRALT, J., SÉNAC, P., Arqueologia islámica en la Marca Superior de al-Andalus, Diputación de Huesca, Zaragoza
FERNANDES, CARVALHO,1997
FERNANDES, I.C., CARVALHO, A.R., "Cerâmicas muçulmanas do Castelo de Palmela" a Catàleg exposició " Le vert & le brun. De Kairouan a Avignon, ceramiqes du X au XV siècle, Musées de Marseille, Marseille
GAYRAUD, 1997
GAYRAUD, R-P., "Les céramiques égyptiennes à glaçure, IX-XII siècles", A Actes du VI Congrès de l'AIECM2. La céramique médievale en Méditerranée, Aix -en-Provence, 13-18 novembre 1995, Narrations Éditions, Aix-en-Provence
GÓMEZ BECERRA 1993
GÓMEZ BECERRA, A., "Cerámica a torneta procedente de "El Maraute" (Motril. Una primera aproximación a la cerámica altomedieval de la costa granadina" a La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus, Monográfica Arte y Arqueologia, 19, Universidad de Granada, Granada
GÓMEZ MARTÍNEZ, 1997
GÓMEZ MARTÍNEZ, S., "Cerámica decorada islámica de Mértola-Portugal (ssIX-XIII) a Catàleg exposició " Le vert & le brun. De Kairouan a Avignon, ceramiqes du X au XV siècle, Musées de Marseille, Marseille
GUTIERREZ 1993
GUTIERREZ LLOBET, S., "La cerámica paleoandalusí del sureste peninsular(Tudmir): producción y distribución (siglos VII al X)" a La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus, Monográfica Arte y Arqueologia, 19, Universidad de Granada, Granada
GUTIERREZ 1996
GUTIERREZ LLOBER, S., La cora de Tudmir en la antiguedad tardía al mundo islámico. Poblamiento y cltura material, Collection de la Casa de Velázquez, 57, École des hautes études hispaniques-Casa de Velázquez.Instiuto de Cultura "Juan Gil-Albert-, Diputación Provincial de Alicante, Alicante
ÍÑIGUEZ, MAYORGA, 1993
ÍÑIGUEZ SÁNCHEZ,Mº C., MAYORGA MAYORGA, J.F., "Un alfar emiral en Málaga" a La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus, Monográfica Arte y Arqueologia, 19, Universidad de Granada, Granada
LORIENTE, 1990
LORIENTE, A., "L'horitzó andalusí de l'antic Portal de Magdalena", Monografies d'Arqueologia urbana, 2, Ajuntament de Lleida, Lleida
LORIENTE & OLIVER, 1992
LORIENTE, A. OLIVER, A., L'antic Portal de Magdalena, Monografies d'Arqeologia Urbana, 4, Ajuntament de Lleida, Lleida
LORIENTE ET ALII, 1997
LORIENTE, A., GIL. I., PAYÀ, X., "Un exemple del model urbà andalusí: medina Larida. L'aportació de l'arqueologia urbana al món àrab" a Revista d'Arqueologia de Ponent, 7, Universitat de Lleida, Lleida
MOTOS, 1991
MOTOS GUIRAO, E., El Poblado medieval de "El Castillón" (Motefrío, Granada), Monográfica Arte y Arqueologia,10, Universidad de Granada, Granada
MOTOS, 1993
MOTOS GUIRAO, E., "La cerámica altomedieval de "El Castillón" (Motefrío, Granada)"a La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus, Monográfica Arte y Arqueologia, 19, Universidad de Granada, Granada
RETUERCE 1998
RETUERCE VELASCO, M., La cerámica andalusí de la Meseta. Ilustraciones y mapas, Tomo I i II, Madrid