EVOLUCIÓ ESPACIAL I CRONOLÒGICA DE L´ ANTIGA CIUTAT D´ ILERDA

Xavier Payà

Isabel Gil

Ana Loriente

Angel Lafuente

Marta Moran

a Revista d´Arqueologia de Ponent núm. 6. Lleida 1996, 119-149.

Resum:

El present treball preten plantejar l´estat de la qüestió sobre l´evolució crono-topogràfica de la Ilerda romana a la llum dels darrers resultats proporcionats per la intensa activitat excavatòria duta a terme a la ciutat en els darrers anys per l´arqueologia d´intervenció. La compiliació de la totatitat d´estructures conservades i llur sequëncia estratigràfica ens ha permés rellegir globalment les dades disperses actualment conegudes, matitzar certs aspectes de l´evolució urbanística de la ciutat des d´època tardorrepublicana fins a l´antiguitat tardana i plantejar algunes hipòtesis interpretatives que deixen oberts nous interrogants.

La Iltirda Ilergeta s´emplaça en la part alta del turó que domina la ciutat almenys des de les darreries del segle V a.C. fins al segle II a.C, moment en el qual la presència romana provocà de ben segur certs canvis ocupacionals, que reixiren finalment al segle I a.C, amb la refundació d´Ilerda a la part baixa de la ciutat en relació amb el gual natural del Segre i les possibilitats constructives que oferia aquest nou espai. Amb la consecució de l´status municipal en època d´August, i durant els dos primers segles de la nostra era, la ciutat es consolidà i assolí la seva màxima extensió pel nord-est. Durant el Baix Imperi, com semblen demostrar principalment els testimonis numismàtics i diversos materials ceramològics, es produí una continuïtat de l´habitat, amb moments de major i menor activitat, que es perllongen fins a la primera meitat del segle V d.C.

Paraules clau:

Iltirda-Ilerda. Republica, Alt i Baix Imperi, Urbanisme, construcció, registre ceramològic, evolució espaial i cronològica.

Summary:

This paper will endeavour to look at the current state of affairs of the chrono-topography of the roman city of Ilerda in light of the findings of the intensive archeological activity carried out in the area during the last few years. By bringing together all of the documented structures and taking into account their stratigraphic sequence we have been able to go over all the scattered data known to date, to detail certain aspects of the urbanistic evolution of the city from the end of the republic to the low empire, and to put forward an interpretive hypothesis which raises new questions about the whole area under study.

The iberian city erected on the higher part of the hillock that dominates the city, at least from the end of the fifth century BC up to the end of the second and first centuries BC when the roman presence gave rise to occupational changes which emerged finally in the frist century BC with the re-establishment of Ilerda in the lower part of the city where the Segre provided a natural ford and the construction possibilities of the new site were more attractive. With the acquisition of municipal status during the augustan age, and during the first two centuries of the present age, the city consolidated, and reached, its maximum extention to the north-east. Throughout the Low Roman Empire, at least according to numisatic proof and diverse ceramic material, the zone continued to be inhabited, sometimes with greater or less activity, right up to the end of the first half of the fifth century AD.

Key Words:

Iltirda-Ilerda, Republic, high and low Empire, urbanism, construction, ceramologic register, spacial and chronologic evolution.

El present treball preten recollir i agrupar per primer cop en un sol article totes les restes estructurals d´època romana recuperades en excavacions a la ciutat de Lleida. Ens interessa especialment les que han generat plantes topogràfiques associades a llurs seqüències estratigràfiques (1). D´aquesta manera es possible assolir una visió espaial de la ciutat antiga i al mateix temps una ordenació temporal de totes les restes que la configuren. Creiem que aquests és un bon moment per realitzar aquesta síntesi arqueològica , ja que les excavacions realitzades entre finals de 1994 i el 1995 han augmentat considerablement el coneixement d´aquesta realitat.

Hi ha però, una sèrie de troballes que per la seva significació extraurbana no les tractarem en el següent treball, com la necròpoli de l´Estació, localitzada l´any 1926, la interpretació de la qual i reconstrucció del seu emplaçament ha estat proposada recenment (PÉREZ 1992, 192-215). Tampoc ho seran les generades amb motiu del creixement de la ciutat fora dels seus límits històrics entre els anys 40-70 (Perpetu Socors, Esglèsia de Santa Tereseta, Vallcalent, Col.legi Jesuïtes), avui dia incloses en la planta urbana però que en l´antiguitat formaven part d´establiments tipus villae, estretament relacionats amb la ciutat d´Ilerda però fora dels seus límits.

No volem despreciar aquesta valuosa informació tot i la seva innegable importància per a una interpretació global del fet urbà, a través de realitats tant lligades a aquest com són les zones d´enterrament i els establiments rurals del seu ager. La seva omissió només ve justificada per l´objectiu d´aquest treball que es centra en la manera com es formalitza i, amb quins elements estructurals la ciutat romana i, en la mesura del possible, establir en quin moment del dilatat període cronològic que abarca aquesta important fase històrica (Segle II a.C - Segles V d.C).

Volem deixar constància també, que els resultats d´aquest estudi només són una aproximació a l´estat de la qüestió des d´una prespectiva estrictament arqueològica, i per tant, aquests estan sotmesos i oberts a les aportacions de futures excavacions que poden contextualitzar, matisar o canviar, bona part de les conclusions que se´n deriven.

Història d´un descobriment:

Sembla fora de dubte, que casual o inencionadament, el descobriment i alhora " destrucció" de la ciutat antiga s´hauria iniciat des del primer moment d´urbanització andalusina de la ciutat al segle X. Aquest fet es molt evident en diverses construccions que han aprofitat l´obra romana com a material de construcció i en les constants remocions, que aquesta activitat edilícia i ocupacional, provocà en l´estratigrafia romana.

D´època medieval no disposem de fonts conegudes que ens parlin d´aquest descobriment, segurament pel fet irrellevant que aquestes tenien en el conjunt de la societat del moment. Del significat gairebé màgic que podia atribuir-se a troballes pretèrites en tenim un exemple recollit en una compiliació de miracles de la Mare de Déu de Montserrat, que parla del descobriment d´un fragment de mà en marbre, probablement escultòric, als voltants de la ciutat de Lleida (Muntaiola) (RIU-BARRERA 1994, 118).

No obstant, en edificar-se la Catedral de Lleida a principis de segle XIII, es col.locà una làpida romana al costat dret del presbiteri, on romangué fins ser traslladada al segle XIX al museu d´Antiguitats. Aquesta inscripció reutilitzada com altar en el primer moment després de la conquesta, fou un dels elements més coneguts del municipi romà d´Ilerda fins al segle XVIII. La posició en un lloc destacat de la nova seu catedralícia i el respecte existent per la inscripció posen de manifest el seu valor històric, potser com a record dels primers temps de l´època cristina en que fou reutilitzada (GONZALEZ,TARRAGÓ 1991, 55), però també potser, en un sentit de respecte i valoració antiquària de l´objecte.

La primera notícia que ens testimonia amb seguretat la recuperació d´una peça arqueològica i la seva valoració com a testimoni històric de l´antiga ciutat d´Ilerda, parla d´una làpida trobada a les rodalies de la Porta de Boters per O. Cerveró a finals del segle XVI, col.locada a la façana de casa seva, que correspon amb el C/ de la Palma nº 19 actual, i on encara es conserva. Aquesta nota fou recollida per l´erúdit local Pujades l´any 1609 (PLEYAN DE PORTA 1873, 56), i permet pensar en un primerenc interès pel passat de la ciutat romana.

Malgrat aquestes aïllades notícies, no es produïria a la ciutat un desenvolupament de l´antiquària renaixentista i neoclàssica com succeí en altres ciutat com Tarragona, entre altres coses per la manca d´elements materials per a la seva pràctica, i per tant, la historiogràfia posterior al vuitcents va seguir basant els seus estudis com la de segles anteriors, en referència exclusiva als textos clàssics, algunes dades epigràfiques i la numismàtica (RIU-BARRERA 1994, 120).

Hem de traslladar-nos a finals de segle XVIII, concretament a l´any 1799, per constatar una nova troballa arqueològica presumiblement d´època romana. Situada al centre de la ciutat i utilitzada per la bibliografia posterior per a la identificació del pretés forum (PEREZ a, en premsa). Aquesta cita fou recollida per l´erudit local M. Olives i Roca, a través d´un manuscrit de la primera meitat del segle XIX (OLIVES 1944, 59-60). Les restes foren recuperades al carrer de la Pilota (avui desaparegut, darrera de l´antiga església de Sant Joan), i han estat interpretades, amb més o menys convicció, com a pertanyents a un columbari. Recenment s´estableix els problemes que presenta la cita bibliogràfica (LLEIDARQ 1993, TP-12) i la dificultat que significa situar una estructura funerària en una zona que amb tota seguretat es troba formant part de la ciutat des de mitjans de segle II a.C (JUNYENT, PEREZ 1994, 176).

En el mateix indret i amb motiu de la construcció de la nova Esglèsia de Sant Joan l´any 1880, van apareixer nous elements d´època romana. Es tractava d´un capitell corinti, restes de columnes i el pedestal d´una escultura. Informació recollida per Pleyan de Porta (TARRAGÓ 1944, 415 ss).

El mateix Pleyan de Porta en la seva obra "Apuntes de Historia de Lérida" publicada a Lleida l´any 1873, realitza un minuciós recull de l´epigrafia coneguda i de les principals dades històriques de la ciutat, alhora que exposa i es lamenta de forma molt clara d´un aspecte que un segle després segueix essent una realitat, tot i que matisada, prou evident "Y en efecto, chasco y solemne se llevarian los que dejandose conducir por la fama de su nombre en estos tiempos y al recorrer su recinto esperasen encontrar sus monumentos. Ni unas ruinas de un Circo, ni una memoria de su foro o plaza pública, ni un resto de sus decantados palacios ó de sus termas, ni tan siquiera la verosímil tradición de donde estuvo su Universidad célebre; solo unas murallas que van acabando de desaparecer por momentos, una nave de un templo, que no deja de ofrecer sus dudas y alguna lápida y monedas de esa época es lo que conseguiran encontrar en la ciudad de los recuerdos de Cesar. La ciudad Latina ha sido pues completamente arrasada por la mano del tiempo y de los hombres, y hoy ya no queda ni el polvo" (PLEYAN DE PORTA 1873, 54-55).

Així és lamentava un erudit local que coneixia força bé la història de la ciutat reflectida per les fonts i que desgraciadament no podia veure materialitzada en la planta de la ciutat.

Hem de traslladar-nos a l´any 1926, amb motiu de la construcció de l´estació de ferrocarril que posa al descobert importants restes d´una necropoli de la ciutat d´Ilerda, demostran un altre cop, però amb més força que mai, que la ciutat romana no era una realitat visionada unicament en les fonts, sinó que existia físicament sota les contruccions contemporànies.

A pesar de les troballes de la necròpoli de l´Estació, el centre urbà de la ciutat i el seu Turó no van aportar cap informació de tipus arqueològic sobre la ciutat romana durant bona part del segle XX. Aquesta situació però, canviaria l´any 1961, quan l´Ajuntament de Lleida procedeix a l´adeqüació del soterrani de Paeria i inicià les excavacions amb l´Institut d´Estudis Ilerdencs. Es tractava dels primers treballs arqueològics realitzats a la ciutat, i certament suposem el punt de partida de l´arqueologia urbana, però contrastaven en canvi, amb l´intensa activitat que aquesta mateixa institució i la seva secció d´Arqueologia portava a terme a la provincia de Lleida .

A excepció d´aquests treballs realitzats per a l´acondicionament del museu de la Paeria la resta de notícies, troballes i evidències documentades sobre l´antiga ciutat d´Ilerda eren generades per fets puntuals i sempre es tractava d´establiments suburbans estretament relacionats amb l´activitat constructiva i creixement de la ciutat fora dels seus antics límits (actual clinica Perpetu Socors, Santa Tereseta, Vallcalent i Col.legi dels Jesuïtes).

Hem de traslladar-nos a l´any 1975 quan, amb motiu de la construcció de l´aparcament de la Plaça Sant Joan, s´inicia el seguiment arqueològic de la zona a buidar. Els treballs van intentar en la mesura del possible recollir el màxim d´informació tot i les dificultats amb que toparen. D´aquell primer esforç de l´arqueologia urbana de salvament, s´ha generat una bibliografia recent (JUNYENT, PEREZ 1994, 173-205; JUNYENT, PEREZ 1995, 211-248) i per tant, importants dades cronològiques i estratigràfiques, centrades en la documentació dels talls produïts per l´excavació de la maquinària pesant..

L´any 1981 l´aleshores l´Estudi General de Lleida, reprenia amb l´ajut del primer Ajuntament democràtic les excavacions realitzades al soterrani de la Paeria i es disposava per primer cop de les condicions idònies i mitjans humans necessaris per a iniciar una excavació estratigràfica. Entre moltes altres dades destaca la documentació d´una zona marginal de la ciutat on van acumular-se, d´una banda els materials arrosegats des de la vessant combinats amb les aportacions sedimentàries del riu, des d´ inicis del segle I a.C fins a la construcció d´un important edifici en època d´August , parcialment reutilitzat entre el segle IV i la primera meitat del segle V d.C (JUNYENT, PÉREZ 1992, 147).

Les excavacions al solar de l´antic Portal de Magdalena, iniciades l´any 1984, van significar un salt qualitatiu de gran importància en el coneixement de la ciutat antiga. L´extensió excavada i la quantitat de material recollit permetien a partir d´aquell moment, entre altres coses, disposar dels primers nivells i estructures imperials. Malgrat la importància de les restes, el coneixement que se´n derivà per a compendre el fet urbà d´Ilerda fou relatiu, ja que es trobaven aïllades i molt malmeses, la qual cosa dificulta molt la seva interpretació.

Aquest continuava essent l´estat de coneixement de la ciutat l´any 1987, sense tenir cap límit definit i dubtant de la verdadera significació i cronologia d´unes de les restes, encara avui dia, més importants recuperades al centre urbà. A finals de l´any 1988 s´iniciava una nova intervenció d´urgència al solar que ocuparia la construcció de la seu de Telefònica (REYES et al. 1991, 209-221) i es documenten de nou importants restes d´un edifici en ús al llarg del segle II d.C i primera meitat del següent.

El ritme creixent d´intervencions que aportaven dades significatives sobre la ciutat romana no es veuria aturat i el 1990 amb motiu d´una desgraciada intervenció d´urgència realitzada al solar de Modes Angelina (carrer del Carme 38) és documenten de nou restes muraries d´època romana. Afortunadament, l´any següent, en el solar colindant s´inicià una excavació que es perllongaria entre l´any 1991 i 1992, permetent la documentació d´importants restes constructives d´època tardorepublicana i augustea.

Aquest ritme ja no es deturaria, segurament com a conseqüència de la dinàmica constructiva de la ciutat, però també per la creació d´un servei municipal d´arqueologia encarregat entre altres coses de la gestió del patrimoni de la ciutat i la direcció tècnica de les excavacions. Paral.lelament i en el marc dels convenis signats entre l´Ajuntament i la Universitat de Lleida s´ha creat un banc de dades informatitzat que ha permés unificar el registre de totes les intervencions realitzades i futures al jaciment urbà de la ciutat (LLEIDARQ 1993; LAFUENTE, RUIZ DE ARBULLO 1995, 6-11).

Com a resultat d´aquesta nova cojuntura i amb motiu del l´aplicació del Plà Especial del Turó, l´estiu de 1992 es reprenen les excavacions a la Suda, iniciades l´any 1986, documentant-se ara si, importants restes d´època tardorepublicana, aquest cop al punt més enlairat de la ciutat , lloc d´emplaçament del Castell Reial.

Aquest era l´estat de coneixement l´any 1993 i les propostes de restitució de la planta de la ciutat antiga començaven a tenir una base arqueologica fiable . De llavors ençà, noves intervencions d´urgència han permés engrandir i contextualitzar aquestes propostes de entre les que cal destacar les del Carrer Bafart , Costa Magdalena i Turó vessant sud-est dutes a terme entre finals de 1994 i 1995.

Si tenim en compte les dades que disposavem abans de l´any 1975, hem de dir sense cap mena de dubtes que s´ha produït un gran avanç. No obstant, aquesta valoració amb prespectiva històrica, tampoc ens pot fer oblidar que en certs aspectes (muralles, edificacions públiques, vials etc), la ciutat d´Ilerda segueix essent encara una de les ciutats menys conegudes per part de l´arqueologia romana a Catalunya.

El coneixement de la ciutat ibèrica a través de l´arqueologia

Sembla ser que els materials més antics de la ciutat pertanyen a ceràmiques fetes a mà i decorades amb acanalats (RODRIGUEZ 1980,22 fig. 27), recuperades amb motiu de la contrucció del Col.legi Episcopal, en un indret anomenat Puigbordell, petita elevació que encara pot apreciar-se en la trama urbana actual.

El Turó de la Seu Vella ubicat a la plana del Segrià esdevé un punt de control i assentament poblacional de primer ordre. És versemblant suposar que el primer fet ocupacional s´hagués produït a la part més alta del Turó, probablement l´antic oppidum ilergeta. Aquesta realitat queda ben documentada a través de les descripcions de la Batalla d´Ilerda per Cesar (De bello civile I, 37-87). No obstant no és l´objectiu d´aquest treball entrar en la discussió de les fonts antigües i numismàtiques per a establir propostes sobre l´existència o no d´una civitas anomenada Iltirda o Athanagrum com a capital del populus Ilergeta, ja que són aspectes ampliament tractats i discutits per la bibliografia generada aquests darrers anys ( PEREZ1984 a, 13-25; 1984b; 1991, 17-27 i 63-68; JUNYENT 1994, 77-79).

Abans de tot cal dir que a la part més alta del Turó, on probablement es situaria l´emplaçament indigena, no ha estat identificat encara cap nivell in-situ relacionat amb l´antiga polis ibèrica. Pel que respecta a la zona del plà sembla cada cop més evident que aquesta s´ocupà com a conseqüència directa de la presència i ocupació romana. L´única constatació doncs, sobre l´existència d´un assentament ibèric, ens el proporciona el material ceràmic que al llarg de diverses excavacions anem recuperant formant part de conjunts de cronologia molt diversa.

Destacarem especialment els materials d´importació per la seva significació cronològica. El primer d´aquets fou recuperat a les excavacions realitzades entre els anys 1961-67 al soterrani de la Paeria i consisteix en un fragment d´una cílix àtica de peu baix - delicate class- de finals de segle V a.C (JUNYENT 1994, 82).

L´any 1986 a la part més alta del turó també va recuperar-se i identificar clarament una vora d´atica de vernís negre de dificil classificació. En el mateix indret i en el marc dels treballs que vam realitzar entre 1992 i 1993, varem recuperar un fragment de cassola amb nanses de cabàs com les identificades al poblat de la Pedrera (GALLART,JUNYENT 1989, 14-15, làm. 6), Tossal del Molinet (JUNYENT 1982, 256-257) i l´Estany (MIRADA 1995,15), que tot i la possibilitat de tractar-se d´una producció amb perduracions encara no conegudes, ens retrau al segle VI i V a.n.e.

Darrerament i en les excavacions realitzades a la vessant est del Turó hem identificat un fragment de peu decorat amb una mascara teatral pertanyent a un bol de la forma Lamboglia 32 o Morell 2132a corresponen a una producció calena de vernís negre datada al segle III a.C (PEDRONI 1986, 165 ,fig. 339).

Ja a la part baixa cal destacar els fragments de vernís roig ilergeta recuperats a la Plaça de Sant Joan (JUNYENT, PÉREZ 1995, 222 ) i un fragment de plat de la forma Lamboglia 23, atribuible a la sèrie 1121 a1 de Morell, al carrer de l´Aiguardent, i que nosaltres considerem pertanyent a un taller occidental de vernís negre datat al segle III a.C.

També cal citar la gran quantitat de vaixella ibèrica del tipus pintada que es recull en totes les excavacions i especialment alguns vasos dels quals coneixem llur evolució formal i decorativa, que ens permet creure en l´existència d´un horitzó ibèric anterior a l´ocupació romana, com ho testimonien els fragments de càlats de vora en ala plana amb decoracions simples de semicercles, espirals i bandes, recuperats residualment en els estrats de la Suda, Plaça de Sant Joan (JUNYENT,PÉREZ 1995, 225-229) i bona part de les intervencions arqueològiques de la ciutat, que recorden conjunts més antics als de segle I a.n.e. (GARCÉS1990, id. 1992, 78-90).

Aquesta és tota la informació estrictament arqueològica disponible avui dia, per valorar l´existència d´un assentament indígena al Turó de forma ininterropunda almenys des del segle V a.C. Constrasta però, la migradesa de les dades arqueológiques amb la que fou principal civitas ilergeta que tingué un paper primordial en els fets polítics i militars que permeterien la conquesta del territori interior. De ben segur que la transformació topogràfica del Turó, on suposadament es situaria aquest emplaçament, realitzada des de mitjans de segle XVII, n´ha esborrat bona part dels seus vestigis.

Època republicana (segle II - I a.C fins a època d´August)

TURÓ:

Les restes més antigùes documentades en estratigrafia de la ciutat són de la segona meitat de segle II a. n.C i finals d´aquesta centúria. Aquest és el motiu pel qual les hem agrupat sota la denominació de republicanes, per bé que no podem descartar que es tracti de restes relacionades amb l´assentament indígena. Amb tot cas, aquestes ja estan molt relacionades amb la realitat material, política i cronològica esdevinguda amb motiu de la presència romana en el territori.

Suda:

A la part més elevada del Turó que acull la construcció del Palau Reial, s´iniciaren treballs d´excavació arqueologica l´any 1986, concretament en la superfície del pati interior, la vessant sud i part de l´ala nord d´aquesta edificació. Com ja hem assenyalat, algun fragment de ceràmica àtica i altres de cronologia republicana recollits fora de context permetien suposar una ocupació de l´indret de des del segle V a.C fins a època romana.

L´any 1992 es torna a excavar part de l´ala nord, concretament l´angle nord-oest, i documentem per primer cop una unitat estratigràfica no remoguda per accions posteriors. Aquesta, omplia un graó de la roca natural i va permetre la recuperació d´un plat de fons umbilicat amb decoració pintada, una vora de càlat, 4 individus de vernís negre A tardà de la forma Lamboglia 31A, un fragment informe pertanyent a una pàtera de la mateixa producció, una carena de la forma Lamboglia 36 produïda amb vernís i pastes del tipus B de bona qualitat,quatre individus de la forma Lamboglia 5 del tipus B-oïde i dos individus de bol amb acanalats a la vora de la forma Lamboglia 1 d´aquesta mateixa producció. Amb tot cas es tractava d´un conjunt que ens situava a la primera meitat del segle I a.C però sense poder concretar la significació i acotació cronologica.

Nous treballs que vam realitzar l´any 1993, en una zona molt propera a l´emplaçament anterior, van permetre recuperar diverses unitats estratigràfiques que pertanyien a l´abandó d´una estructura construïda sobre el terreny natural. Es tracta de dues alineacions de pedra situades a l´extrem nord del palau (vegeu fig.1) molt modificades per construccions posteriors, però d´indubtable valor documental, ja que es tracta de la resta murària més antiga coneguda a la ciutat. De les excavacions de 1986 vam poder identificar un petit fragment de mur localitzat a l´extrem oest del palau que hem inclós també en la planta d´aquesta fase ja que sembla poder associar-se a diverses unitats de cronologia similar. En ambdós casos és impossible definir la seva funcionalitat, però potser seria interessant destacar que es troben molt a prop del límit nord del possible assentament indígena o ciutat republicana, ja que el desnivell de la vessant, avui dia accentuat per la construcció de la muralla al segle X, deuria existir amb tota probabilitat des d´època antiga (vid foto 1).

Inserir Foto 1 al text

Els materials continguts en els estrats que colmaten les estructures esmentades tenen una datació prou concreta, però val a dir que la seva quantitat númerica ens obliga a ser prudents. Es van recuperar abundant fragments de vaixella ibèrica, varis individus pertanyents a produccions grises de bona factura i formes tant conegudes com les gerres bicòniques i els bols-pàtera de producció emporitana (AQUILUE et al. 1984). La vaixella de vernís negre està representada per produccions mitjanes del tipus A amb decoració pintada en blanc a la vora dels bols de la forma Lamboglia 31 A , una possible vora de Lamboglia 25 i un bol de la forma 27a. Destaca l´escasa representació de les produccions tardanes de tipus A, amb un sol individu de la forma Lamboglia 31A. En Campaniana B d´excel.lent qualitat es documenta un peu i vora , corresponent a la sèrie 4753 de Morel. El registre àmforic, encara que pobre esta compost per una vora prou significativa d´àmfora greco-itàlica. La datació d´aquest horitzó tot i la migradesa del conjunt ens permet situar l´amortització de l´estructura durant l´últim terç del segles II a.C.

Intentar esbrinar la significació d´aquestes restes es un exercici gairebé impossible d´assolir, però seria interessant plantejar la possibilitat de que es tracti d´una estructura anterior a la refundació de la ciutat en època tardorepublicana i per tant, que haguèssin pogut pertanyer a les estructures de l´oppidum ilergeta, amortitzades just en el moment de produir-se l´esmentat fenòmen a la part baixa de la ciutat.

Inserir figura 1 al text

Turó Vessant sud-est:

Amb motiu de l´aplicació del Pla Especial del Turó i en el marc d´unes obres per a la construcció d´un accés entre dues línies de fortificació, vam constatar l´existència d´una franja de 50 metres que s´extenia per la base d´una de les muralles d´època moderna, que havia conservat intacta bona part de la seqüència estratigràfica del Turó. Aquest fenomen es fa especialment rellevant en el punt on existeixen dues línies de fortificació paral.leles d´època moderna que havien fet de caixa contenedora, permetent la conservació d´una interessant seqüència que abarca bona part del segle I a.n.e. (vid foto 2).

Inserir Foto 2

Hem de dir que els materials d´aquella campanya realitzada entre els mesos de març i abril de 1995 encara estan en procés d´estudi i les conclusions ara exposades poden presentar en un futur importants matisos. Cal tenir en compte a més, que l´excavació d´aquests nivells va aturar-se i que només vam assolir el nivell geològic en una reduïda zona, i que la major part d´unitats estratigràfiques i estructures es perllongen per sota de la línia de fortificació, fent-nos extremadament difícil la interpretació general de l´excavació.

Amb tot podem parlar de l´existència de tres moments ben definits. El primer correspon a una zona d´habitat amb el que s´associaven diversos paviments i llars de foc, un mur i un interessant retall en forma d´angle recte, possiblement relacionat amb una fet constructiu de la vessant (vegeu fig. 2, Fase I).

Posteriorment, aquesta fase d´ocupació de la vessant fou afectada en l´extrem est per un retall de grans dimensions utilitzat com abocador, primer, dels blocs d´una estructura enderrocada en aquell moment que són tirats sobre la roca, i després, per dos grans aportacions de terra que contenien gran quantitat de vaixella, restes de combustió i deixalles òssies. D´aquest abocador hem pogut excavar una superfície de 8 m2 que amb tota seguretat s´esten per sota de la muralla fins al retall constructiu de la paret oest (vegeu fig.1 Fase II).

Un cop assolida l´amortització de l´abocador, van construir-se diversos murs que configuraren els àmbits d´una estança domèstica orientada a la vessant est (vegeu fig.1 Fase III), mantenint però la zona de l´abocador lliure de construccions. L´evolució posterior d´aquesta fase no ha estat documentada ja que fou afectada per la construcció d´una claveguera en època medieval.

Datem la fase I amb els materials propis d´aquest moment i el continguts dins l´abocador. Aquest fenòmen té una explicació, ja que al realitzar l´inventari varem poder constatar com l´homogeneitat del conjunt de l´abocador només era afectat per 6 individus, que evindentment havien d´ésser contemporanis al moment de la deposició dels materials, però que contrastaven enormement amb la resta. El conjunt ens proporcionava una datació molt més antiga i ens demostrava, que aquest abocador s´havia omplert intencionadament amb materials ja amortitzats en un indret indret proper, que segurament pertanyen al moment més antic d´ocupació d´aquesta part de la vessant (Fase I). L´ horitzó cronologic d´aquest conjunt l´hem situat entre els anys 90-70 a.ne. pel que fa a la datació de la primera fase i els materials continguts a l´abocador. La fase II, que correspon a la construcció del retall per assolir l´abocador , s´ha de situar, gràcies a uns escasos fragments, a mitjans de segle I a.n.e. La construcció dels murs de la darrera fase correspon a època augustea, en una data bastant antiga, on l´absència de terra sigillata itàlica és força significativa, i que nosaltres situem entre el 40-20 a.n.e.

Pel que fa als materials que ofereixen possibilitats de datació cal destacar les produccions de vernís negre A tardà (Lamboglia 5/7, 6, 27B, 27c,31a, 33, 36b i 55), que esdevenen majoritàries (52%) respecte a la resta de produccions en vernís negre. Destaca en el conjunt d´aquesta fase I i II l´absència total de produccions del tipus mitjà, encara molts freqüents en contextos d´inicis de segle I a.C. També són força abundants les produccions de Campania B amb vernissos espessos de gran qualitat i pasta clara (13%), amb les formes (Lamboglia 1,2,3,4,5,6b,8,10,33,36, Morel 2311 d.1) i una producció residual atribuible a la forma Morel 2132 o Lamboglia 32 amb decoració plastica de mascara teatral com les identificades a Cales al segle III a.n.e (PEDRONI 1986, 165, fig. 339). Les produccions B-öides estàn representades per les formes (Lamboglia 1,2,3,4,5,8,10,127, Morel 4753 i Morel 1552 c1). De la mateixa manera, el volum d´àmfores recollides són una mostra prou representativa cronològicament d´aquest espai temporal, on podem veure com les produccions itàliques de la costa oest, les Dr. 1A, 1B i les grecoitàliques prenen el paper majoritari però no exclusiu de les importacions, i són acompanyades d´olearies de Brundisiu (tipus V i XI), Tripolitanes antigùes (de vegades anomenades Dressel 26), Lamboglia 2 vinàries i produccions de filiació més aviat púnica, com són les àmfores cilíndriques de probable origen gadità. Hi ha a més, un conjunt força important de vaixella de cuina d´origen itàlic, amb cassoles, plats tapadora, morters i els característics vasets fusiformes de parets fines (Mayet I i II) . Tot això va acompanyant d´un gran nombre de vaixella indigena representat per les produccions pintades d´estil ibèric i les produccions oxidades amb engalba roija i negra. Tenint en compte la presència majoritaria de produccions tardanes de vernis negre i l´absència de produccions ampuritanes i imitacions de vernís negre en pasta gris que apareixen a finals del segon quart de segle I a.C a la Paeria (JUNYENT, PÉREZ 1995, 221), la datació durant el primer terç de segle I a.C sembla força versemblant. Moment en la qual s´hauria iniciat molt probablement l´ocupació d´aquesta zona de la vessant del Turò. Suposició basada en l´absència de materials residuals anteriors en quantitat significativa i la constatació de la inexistència de cap altre nivell per sota de la fase I, tal com sembla deduir-se en la secció del retall de l´abocador que arriba fins a la roca.

La següent fase es data en la segona meitat de segle I a.C, basicament per la presència d´àmfora Dressel 6A i una vora de parets fines Mayet V, que ens indica que el rebliment i realització de l´abocador es produi en un moment pre-augusteu. Fenòmen relacionat potser, amb l´activitat edilicia posterior, que un cop regularitzada la vessant i haver remogut part de l´estratigrafia anterior, iniciaria la construcció de les edificacions que configuren els àmbits de la Fase III. Entre els murs i estrats relacionats amb aquestes estructures es recuperen materials d ímitació de vernís negre en pasta gris, alguna producció emporitana, àmfores Dresel 7/11 i algún fragment assimilable a produccions bètiques, que ens situen ja en època d´August.

Inserir figura 2

Part Baixa de la ciutat

Plaça de Sant Joan:

La construcció d´un aparcament a la plaça de Sant Joan l´any 1975 va provocar el buidat d´un espai de grans dimensions situat al centre històric de la ciutat. Era prou evident abans d´iniciar els treballs el que això comportaria però, per desgracia van ser valorats altres plantejaments i l´inici de les obres va provocar una intervenció centrada exclusivament en el salvament de les restes i la documentació dels talls estratigràfics produïts per la màquinaria pesant.

Aquests treballs han generat una bibliogràfia (JUNYENT, PEREZ 1994, 173-204, JUNYENT, PEREZ 1995, 211-248) que ha permés l´estudi dels materials recuperats i diverses conclusions sobre l´ocupació de la part baixa de la ciutat. Abans de tot hem de dir que no hi ha cap estructura dibuixada en planta i que la documentació es centra exclusivament en els nivells d´ocupació que anaven apareixent en els talls-secció. Els nivells que ens interessen especialment són aquells que es trobaren in-situ, que van apareixer entre els 170 cm i 220 cm de fondaria. Es parla d´un nivell documentat al tall número 1 (estrat IVa) compost per un paviment de terra batuda i restes de pedres que podrien correspondre a un mur (JUNYENT, PEREZ 1994, 179), que s´associava a materials de cronologia tardorrepublicana (JUNYENT 1994, 80) i un fragment d´opus signinum tallat per la construcció absidal (PÉREZ 1991a, 79; JUNYENT, PÉREZ 1994, 179-190; JUNYENT,PÉREZ 1995, 225). Darrerament s´ha establit que els materials més antics datats durant la segona meitat de segle II a.n.e (campaniana A mitjana 27B, 27bc, 31a,31b i 68) s´hagin de relacionar amb els nivells més profunds del tall número 1 (JUNYENT, PEREZ 1995, 222) i per tant, amb una ocupació de la zona relacionada amb la construcció i fortificació del pont.

Disortadament va ser impossible, degut a l´urgència dels treballs, la realització de plantes topogràfiques i l´unica referència espaial de que disposem és el dibuix de la secció i croquis publicat en l´esmentada bibliografia. Aquests no seran per tant, representades en el plànol general, tot i la seva significació històrica, i per tant rebran un tractament especificament centrat en el text.

Paeria:

Sota l´actual plaça Paeria i en els soterranis de l´antic Palau dels Sanauja s´havia constatat des dels anys seixanta importants restes arqueologiques que tenen una gran significació topogràfica ja que es situen en el límit sud-oest de la planta fins ara coneguda de la ciutat romana.

Pel que fa al moment republicà hem d´assenyalar que la zona deuria correspondre a un indret marginal de la ciutat, possiblement degut a la presència del riu i a la forta pendent del Turó en aquest indret. Durant el segle I a.C, es produí una constant aportació de materials de la vessant combinats amb deposicions al.luvials del riu que van donar lloc a una estratigràfia de 2 metres d´alçada, interrompuda en època augustea per la construcció d´un edifici. Pel que fa al vernís negre apareixen les produccions del tipus A mitjà (27B, 27b-c, 31b, 33a i 55), les produccions tardanes (5/7,27B,27b-c,27c,31b, 36,113, 33b, 55 i 8bc) i en Campaniana B les formes (7,5,1,3,2 i 8a). Per últim també es documenten les característiques campanianes B-öides (5,1A,7,5/7,3,2,1B, 8,4 i Morell 4753) (JUNYENT 1994, 80).

S´assenyala en tot cas com els materials més antics (segle II a.C) no poden individualitzar-se estratigràficament, ja que tots formen part d´una estratigrafia formada a partir del 100 a.C (JUNYENT, PEREZ 1995, 222 ).

Carrer Aiguardent:

Els resultats obtinguts en aquesta excavació són de gran vàlua per a entendre el tipus d´ocupació que es produí a la part baixa de la ciutat durant el segle I a.C. No solament pel fet d´haver-se recuperat la primera estructura constructiva d´aquella època sinó per la possibilitat de constatar un canvi en el tipus de construcció i distribució de l´espai en època augustea. Per tant, es converteix en la primera excavació que va permetre veure l´evolució estructural que hauria sofert la ciutat d´Ilerda entre l´època tardorepublicana i l´alt imperi.

Les restes més antigües corresponen a dos murets de petits còdols lligats amb terra que aprofiten sengles desnivells naturals del terreny, probablement acentuats per aquesta mateixa construcció (vegeu fig.3 b). Com a conseqüència d´aquest fet, el primer dels trams situat a la part més propera al carrer del Carme conserva tant sols dues filades, mentre, que el paral.lel a aquest i proper al carrer de l´Aiguardent, té un alçat de gairebé vuit filades. A la terrassa superior el mur està associat a diverses capes de sorres seccionades per la construcció imperial, que aporten un reduït però significatiu conjunt de materials compost per vaixella de tradició ibèrica tardana, produccions engalbades, diversos fragments informes d´àmfora italica (MORAN 1993) i una vora de la forma Lamboglia 23 pertanyent a un plat de vernís negre occidental del segle III an.e (SANMARTÍ 1978, fig.463). El material però, que ens data aquesta fase està compost per produccions de vernís negre A tardà (Lamboglia 31,27,28, 5/7,36 i 33). El conjunt ens situa en la primera centúria per l´aparició d´aquestes produccions tardanes de vernís negre, i on l´absència de B-öide i especialment les imitacions peninsulars, ens permet concretar aquest espai cronològic en el primer terç d´aquest segle.

A la terrassa inferior els nivells que s´associaven al mur de la primera fase no s´havien conservat contextualitzats. No obstant, en construir-se l´edifici Alt Imperial foren abocats una seguit d´estrat, amb la intenció d´inutilitzar l´aterrassament anterior i aconseguir una superfície plana (vegeu fig. 3b), que contenen materials de cronologia assimilable als recuperats en els nivells de sorres de la terrassa superior. A excepció d´algun fragment que ens permet datar l´edifici en època d´August, la resta són molt homogenis. Ara si que es documenten les produccions B-öides (Lamboglia 1, 5/7 i el crater Morel 4753). De totes maneres les produccions tardanes són encara majoritàries en aquest conjunt, amb 50 fragments dels 64 recollits de vernís negre ( formes 5/7,36,6,27c i 31). Aquesta constatació percentual unida a l´absència d´imitacions i produccions en pasta gris, ens permet suposar, un altre cop una datació del conjunt, que no ultrapassaria el 70 a.n.e, i que es relacionaria amb aquest primer moment d´ocupació de la zona.

A qué pertany aquesta trama murada i quin tipus d´assentament és produí en aquesta zona en els primers anys d´ocupació de la part baixa de la ciutat, és un aspecte difícil de resoldre en base aquest dos petits fragments muraris (vegeu fig. 3a). No obstant, cal esmentar que la activitat edilícia posterior comportà l´aprofitament de diversos tambors, probablement d´un edifici columnat, en funcionament a la zona inmediata, abans de les construccions d´època d´August. També es interessant destacar la presència en les rases de fonamentació situades entre la primera i segona terrassa, de gran quantitat de fragments d´un paviment d´opus signinum de color roig decorat amb tesel.les blanques de característiques gairebé identiques a un dels recuperats a la Plaça de Sant Joan (JUNYENT, PEREZ 1994, 188, fig.10) , l´estudi dels quals ha posat de manifest que en es tracta en la majoria dels casos de paviments que s´han de datar en època republicana o primers anys de l´alt Imperi. Amb tot cas el que ens interessa es la constatació un altre cop, que les estructures republicanes existents a la zona tingueren un significació prou rellevant, potser no suficienment reflectida per les restes documentades.

Inserir figura 3

Carrer Bafart:

A diferència del solar anterior la primera ocupació no es formalitza en terasses sinó que s´assenta directament sobre un estrat de grans còdols pertanyent segurament a la llera del riu. Es tracta d´un petit muret construït amb pedres de format irregular del qual només es conserva un tram de metre i mig de llargada (vegeu fig. 4). El funcionament i tipus d´estructura a que pertany es impossible esbrinar i per tant, la seva vàlua documental es la de constatar, un altre cop l´existència d´estructures anteriors a època Augustea a la part baixa de la ciutat.

En aquest cas, la superposició de fases ens permet establir un valuós terminus ante-quem per a la datació del moment final de la fase. Ara bé, la construcció i funcionament d´aquesta es impossible d´esbrinar, car no hem pogut associar cap nivell de pavimentació. L´estratigrafia relacionada amb el mur pertany a un conjunt d´estrats argilosos (50 centimetres de potència) que colmaten el mur i en signifiquen la seva amortització. Els materials recuperats es caracteritzen per produccions de vernís negre tardà del tipus A (Lamboglia 36,31 i 5/7), produccions del tipus B de bona qualitat (Lamboglia 2,8a i 127), del tipus B-öide (Lamboglia 1,5 i 8 amb decoració losàngica), produccions de vernís negre en pasta gris i vaixella ibèrica pintada d´estil i formes tardanes. No obstant, el que permet una milllor aproximació cronològica són les ànfores, que en aquesta fase són extraordinariament ben representades, amb produccions residuals com les àmfores grecoitàliqies, itàliques Dressel 1A, 1B, 1C i les d´aparició a partir dels últims decenis de segle I a.C, com ho són les Dressel 28, Haltern 70, Laietana 1, Dressel 7-11 i la lusitana Comba do Canho 67. Materials que ens permeten establir el moment final de la edificació als voltants del canvi d´era, però, en un moment, anterior a les primeres importacions de terra sigillata itàlica. Sembla doncs, que hi hagué algún tipus d´ocupació pre-augustea al solar i això, encara que amb molt menys indicis de cultura material i estructures, pugui relacionar-se amb les aparegudes al carrer de l´Aiguardent.

Inserir figura 4

Segle I d.C

Hem considerat aquesta fase històrica de la ciutat a partir d´època d´August i l´hem perllongat al llarg de tota la centúria següent, fins a època antoniana. De fet, en dues recents excavacions (Bafart i Costa Magdalena) hem constatat que al llarg d´aquest segle no es produeixen canvis rellevants en la distribució de les estructures i ocupació dels solars.

Creiem doncs, que existeix um moment històric i edilici a la ciutat que s´inicià amb l´obtenció de l´status de municipium , sota el regnat de l´emperador August, que es mantindria amb pocs canvis fins a finals del segle I d. C o principis del següent. Per altra banda, hem de dir que el registre arqueològic només ha permés recuperar aquesta fase a la part baixa de la ciutat, essent el Turó una zona absolutament desconeguda en època imperial tot i que podem suposar la seva pertinença a la ciutat romana en base als abundants materials d´aquesta cronologia i posterior que es reculleixen fora de context en les excavacions allí realitzades.

Paeria:

Sembla ser que aquesta zona marginal de la ciutat fou ocupada per primer cop en època d´August amb la construcció d´un edifici de planta rectangular orientat en sentit est-oest que es perllonga per sota dels límits de l´edifici, sota l´actual plaça Paeria (vegeu fig. 5 ). La part conservada correspon a la fonamentació, construïda amb blocs d´arenisca de 1,50 metres de llarg per 50 d´ample, disposats mitjançant un sistema de subjecció en tenalla en una profunda rasa que retalla la sedimentació republicana. Aquesta sòlida construcció conserva fins a cinc filades, assentades directament sobre el llit de graves de l´antic curs del riu. La part propera al curs fluvial correspondria probablement a la façana de l´edifici, amb una longuitud documentada de 11 metres i dues obertures. A l´extrem nord d´aquesta línia murada i en el tall d´excavació s´observa l´inici d´un gir en direcció oest que podria correspondre al tancament de l´edifici. Al cantó sud, una línia murada sense obertures, que es perllonga més enllà dels límits del soterrani, forma un angle recte amb el primer, i en significa, segurament, el seu límit sud.

Per la tipologia dels paraments i la excepcionalitat del lloc escollit, podem suposar que no es tracta d´una construcció ordinària sinó d´un gran edifici construït probablement amb relació al curs del riu , el mateix element que amb contínues avingudes n´hauria malmés l´estructura, impossibilitat potser, fins i tot, l´acabament de l´projecte, essent abandonat per les condicions inadeqüades de l´emplaçament (PÉREZ 1991a, 39).

La datació de l´edifici es presenta complexa ja que la trinxera de fonamentació ha desaparegut en la quasi totalitat de l´àrea construïda. Només disposem del terminus post-quem que ens ofereixen les produccions més tardanes recuperades en l´estratigrafia republicana, com són, determinades formes arcàiques de terra sigillata itàlica que conviuen amb les darreres importacions campanianes. Aquestes ens permeten suposar que l´edifici es construí coetàniament a l´aparició d´aquests materials o amb posterioritat, en una data propera al final del segle I a.C, o com a molt, a inicis del següent (PÉREZ 1991a, 38-39).

Inserir figura 5

Carrer Aiguardent:

És necessari abans de parlar d´aquestes restes, reprendre les dades que va propiciar la intervenció del solar de Modes Angelina l´any 1990, situada al sud del carrer Aiguardent. Tot i les circumstàncies que motivaren aquells treballs fou possible la documentació planimètrica de dos trams murats, situats a l´extrem oest del solar, que corresponen segurament a una sola tirada. Es tracta d´una construcció de grans blocs rectangulars lligats en sec, de mida i característiques molt semblant als de Paeria, que havien servit de fonamentació a uns dels cellers.

L´any següent, amb motiu de la excavació del pati colindant, es documentà una edificació de característiques constructives semblants però , amb una superfície que ens permet, fins i tot, establir certes hipòtesis interpretatives. Es tracta de la fonamentació d´un edifici de planta rectangular dividida en dos espais de 8 metres quadrats (vid figura 3a i 6). El primer, és obert a un zona ocupada per dos pilars que hem interpretat com a soports de columna d´un espai porticat. L´àmbit de darrera té una obertura a mena de corredor i està tancat per un altre mur que sembla repetir l´esquema distributiu de l´edifici, perllongant possiblement un nou àmbit, per sota del carrer de l´Aiguardent (vid. foto 3)

Inserir Foto 3

Tècnicament la construcció s´adossa a l´aterrassament anterior i en regularitza la secció, mitjançant una rasa de fonamentació correguda. Els pilars també seccionen les sorres i graves fins assolir la superfície sòlida i plana que configura el terreny natural d´aquest solar. El material constructiu de l´edificació el formen bàsicament grans carreus rectangulars que presenten marques i traces del treball de canteria, però també aprofita materials de construccions anteriors . Val a dir que els nivells de funcionament de l´edifici no es conserven i que en el millor del casos es tracta de dues filades de la fonamentació.

Per establir el moment de construcció no disposem de cap element fiable, ja que els materials abocats a l´interior de la rasa i a la terrassa inferior tenen una cronologia idèntica als de la fase republicana. Només alguns fragments d´àmfora de pasta tarraconense (MORAN 1993, 84) podrien correspondre al moment de construcció. Amb tot cas, l´absència de terra sigillata itàlica i els paral.les amb l´edifici de Paeria, ens permeten situar la construcció en època d´August. Hi ha però, un element que pot aclarir-nos aquesta problemàtica. Es tracta d´una sèrie de nivells conservats casualment entre els dos cellers d´època moderna que configuren la façana del solar amb el carrer del Carme. Paviments, que hem relacionat amb l´àrea porticada i que podrien correspondre a una zona pública ja sigui carrer o plaça. L´excavació d´aquest nivells fou gairebé impossible, ja que es trobaben en la secció del límit d´excavació, però ens proporcionà un petit fragment de sigillata aretina, indicant-nos que un dels moments en que l´espia obert relacionat amb l´edifici estaria en funcionament s´ha de situar-se al segle I d.C.

La planta que adjumtem (vegeu fig. 6) representa les estructures documentades en excavació i una proposta de restitució. Volem deixar constància que es tracta d´una hipòtesi de treball per tal d´assolir una interpretació pausible de les restes i que haurem d´esperar noves excavacions per tal de coneixer el seu abast real. Aquesta hipòtesi parteix de la repetició dels mòduls constructius documentats, que curiosament ens permet unir les restes del carrer Aiguardent amb les de Modes Angelina, i per tant, creure que ens trobem davant d´un edifici/s de grans dimensions compost per diversos àmbits rectangulars compartimentats i oberts a un espai porticat, que s´enfronten a una àrea pública de la ciutat, de forma semblant a les tabernae que envolten els fora.

És realment arriscada una proposta d´aquest tipus, però no ho sembla tant si tenim en compte que l´eix viari actual compost per la Plaça Sant Joan, Plaça de la Sal, Carrre Portaferrissa , Carrer del Carme i Cardenal Remolins permet traçar una línia recta que travessa tota la planta de la ciutat romana coneguda i que travessa pel mig de l´antiga necròpoli de l´estació. Al costat d´aquest hipòtetic eix viari de la ciutat o potser al mig, no sèria estranya l´existència d´un edifici públic, espai central o carrer amb què puguin relacionar-se les estructures abans esmentades.

Carrer Bafart:

En els estrats argilosos que amortizen la fase republicana es construí una canalització en direcció oest-est i pendent vers el riu. Està formada per dues partes de pedra arenisca conservades en un traçat de 9 metres que s´adossen al retall de la rasa . Té una fondària de quaranta centímetres i trenta d´ample, i està coberta per lloses de pedra (vid. Foto 4). A sobre d´aquesta coberta s´afegí un paviment de petites graves lligades amb morter de calç, conservat parcialment en una amplada màxima de 5 metres, que contè abundants fragments ceràmics i diverses grapes de ferro com a material de lligam. El resultat és una superfície d´ús de gran consistència amb una lleugera pendent de 20 centímetres per facilitar l´evacuació de les aigües (vegeu fig. 7).

Inserir Foto 4

Tot i no haver relacionat cap estructura o límit de façana amb l´esmentat paviment, degut a les profundes remodelacions posteriors, hi ha indicis suficients per a creure que ens trobem davant d´un carrer o espai públic de l´antiga ciutat d´Ilerda. Suposició recolzada, no solsament per la canalització, sinó també pel tipus de pavimentació utilizada, molt diferent als que coneixem a la ciutat ocupant zones d´hàbitat, i que fa poc probable doncs, pensar en una estructura de sanejament privada. També, el reduït nombre de materials de segle I d.C recuperats a Bafart, tant freqüents en altres excavacions com la de Costa Magdalena, ens demostra que a la zona no es generaren activitats de colmatació i remoció pròpies de llocs hàbitat, i per tant, ens confirma l´existència d´una via pública que es mantingué lliure d´aportacions durant el període de funcionament.

En els primers nivells de pavimentació del carrer vam recuperar materials de gran significació per establir del moment de construcció. Es tracta de produccions de sigillata itàlica (Goudineau 16,26,32 i 38) i un semis de Tarraco d´època d´August amb la llegendaColonia Urbs Tarraconensis. Destaca en aquest conjunt l´absència de produccions sud-gàl.liques, hispàniques i africanes clares, que ens permet situar la construcció del carrer i canalització a les primeries del segle I d.C.

Per sobre d´aquest nivell homogeni de grava lligada amb morter vam individualitzar una repavimentació de l´espai del carrer que contenia alguns fragments informes de sigillata hispànica que podrien correspondre a una segona fase d´ús, centrada ja en la segona meitat del segle I d.C.

Inserir figura 7

Costa de Magdalena:

Lògicament, la proximitat del solar que ens ocupa amb l'Antic Portal de Magdalena -només els separen aprox. 30 metres-, fa que l'evolució crono-estratigràfica observada en ambdues intervencions sigui semblant (LORIENTE, OLIVER 1992). No obstant això, les seves principals aportacions han estat la confirmació de la datació de les estructures del primer moment d'ocupació antròpica de la zona i el definitiu reconeixement de la seva inclusió en la xarxa urbana de la Ilerda alt-imperial.

Malgrat les reduïdes dimensions de l'àrea excavada i el caràcter provisional dels resultats que avancem, la intervenció ha ficat al descobert diversos àmbits, que a nivell constructiu permeten definir dues fases i tres moments d'ocupació ben diferenciats dins l'alt imperi:

Durant el segle I d.C s´han identificat dos moments d´ocupació que cronologicament abasten un període comprés entre els primers decenis de segle I d.C fins a època flàvia, i un altre, que es perllonga fins a època antonina (segle II d.C).

Les restes pertanyents a la primera ocupació estable del solar de Costa de Magdalena es localitzen estrictament en l'extrem oriental de l'àrea excavada i, presumiblement, tindrien continuació sota el carrer Pi i Margall a una profunditat aproximada de 4'5 metres respecte a la seva cota d'ús actual.

Les estructures corresponen a un àmbit rectangular, orientat en direcció nord-oest/sud-est. L'habitacle, que lògicament formaria part d'un edifici de majors proporcions, es bastí directament sobre els dipòsits al.luvials d'argiles de composició sorrenca que caracteritzen el substrat geològic de la zona (LORIENTE, OLIVER 1992, 25-26).

L'àmbit excavat, una estança rectangular de 21 m2 de superfície coneguda (7 m. de llargària x 3 m. d'amplària), se situa en la zona planera del solar i està delimitat per tres murs de 60/70 cms. d'amplària, aparell irregular i fàbrica poc acurada -pedra sorrenca mínimament desbastada travada amb fang-. Mentre que els murs meridional i oriental corresponen a una mena d'opus incertum sense morter molt similar a l'antiga tècnica constructiva indígena emprada en època ibèrica, el mur occidental, que coincideix amb l'inici del vessant del turó i té una clara funcionalitat de contenció presenta un tipus d'obra més pesant, d'aparença pseudo-poligonal, en la qual carreus de gran format es combinen amb pedres sorrenques de petites dimensions que funcionen com a reble. Cal destacar l´ excepcional estat de conservació en alçat que assoleix, aproximadament, els 1'25 m en l'angle sud-est (vegeu fig. 8a, foto 5).

Inserir Foto 5

L'habitació presenta un únic nivell d'ocupació que correspon a un paviment de terra argilosa/sorrenca, piconada, que conservava sobre la superfície d'ús, a més de tres forats de pal propers als murs, diferents elements de cultura material que ens situen el seu nivell de funcionament en els primers decenis del segle I d.C. Entre els materials més destacats, tant per la seva significació cronològica com funcional, cal fer esment de l'exclusiva però esporàdica presència de terra sigillata itàlica (Goudineau 26 i 27), un exemplar sencer d'àmfora vinària de la Tarraconense forma Dr. 2/4, un conjunt de quatre pondera (OLIVER, PRIM 1995, 70-71) instrumental de ferro (anelles, etc...) i, lògicament, fragments de ceràmiques comunes oxidades romanes i de tradició ibèrica, aquestes últimes, engalbades i decorades amb motius geomètrics i vegetals de color vermell.

Per sota del nivell d'ús de l'estança, i com ja succeí en l'edifici romà de l'Antic Portal de Magdalena, aparegueren dues fosses excavades en els nivells de reompliment tardo-ibèrics segellades pel propi paviment (LORENCIO et.al. 1987, 274-283 ; LORIENTE, OLIVER 1992, 42-48). La primera, situada al mig de l'habitació, contenia l'enterrament sense aixovar d'un nounat en posició de decúbit lateral esquerre. La segona, de límits més imprecisos i situada molt a prop de la rasa de fonamentació del mur occidental, contenia dos recipients amb tres petites restes òssies fragmentades pendents de determinació taxonòmica. Ambdòs atuells, pràcticament sencers, corresponien a una gerreta de ceràmica de cuina romana a torn de pasta grisa i vora exvasada triangular, característica del segle I a.C. i primeres décades del següent (PÉREZ 1991b, 31), coberta per un bol carenat de parets fines amb decoració sorrenca, forma Mayet XXXV o XXXVII, que a Ilerda i els seus encontorns apareix àmpliament representada entre els regnats de Tiberi i Neró, arribant als inicis de la dinastia Flàvia. (MARCO 1988, 100-102; PÉREZ 1991b,15).

Quant a la funcionalitat de l'espai que ens ocupa, malgrat les limitacions imposades pel registre arqueològic, val a dir que l'aparició sobre el paviment de l'habitació de restes de grans contenidors amfòrics, el conjunt de pondera i els instrumenta fèrrics, juntament amb l'escassa representativitat de la vaixella de taula recuperada ens inclina a pensar que l'estança funcionà com a dependència destinada a la realització d'activitats econòmico-productives o de magatzem en relació amb un edifici la forma i dimensions del qual ens es desconeguda.

La seva situació en el límit occidental de la zona urbanitzada en aquest moment -just en el sector de contacte entre l'inici dels pendents del turó, ens fan considerar aquesta zona com plenament integrada en la xarxa urbana d'Ilerda durant l'inici del segle I d.C., la implantació de la qual en aquest sector sembla definitivament provada a la llum de la nova lectura del suposadament isolat edifici de l'Antic Portal de Magdalena (PÉREZ 1993, 201-202; LORIENTE et al.1993; OLIVER, PRIM 1995) i en relació amb el carrer i claveguera d'aquest mateix moment aparegut en el proper solar del carrer Bafart.

El segon moment identificat al segle I d.C significà una parcial remodelació urbanística que afecta, bàsicament, la meitat oriental del solar que ens ocupa. La primera fase d´implantació en la zona més planera del solar, es desplaça ara cap a occident guanyant alçada en relació amb el pendent original del turó. Les noves estructures documentades s´assenten en la primera de les terrasses naturals del vessant oriental, modificant la seva topografia original, i amb un lleuger canvi d´orientació cap el nord-oest. Degut a l´activitat constructiva posterior d´època islàmica, desconeixem si les estructures d´inicis de segle I d.C -situades a l´est- continuaren en ús o van ser integrades en les noves construccions, adaptant-se al nou model urbanístic de l´època.

D´aquest segon moment només ens han pervingut dos murs parcialment conservats formant una cantonada en angle recte que delimiten tres espais, presumiblement rectangulars o quadrangulars. El primer mur té una orientació est-oest, conserva 2,5 metres de llargària, i serví de paret mitgera entre dos àmbits. El segon, en direcció nord-sud, amb 4,5 m. de longuitud conservada, es situa en el límit de la primera terrassa del vessant del turó, i delimita un espai regular seccionat per diverses sitges i un pou d´època andalusina (vegeu fig. 8b).

Els materials ceramològics amb significació cronològica associats a aquestes estructures són, en proporció similar, la terra sigillata hispànica i sudgàl.lica, les parets fines amb decoració sorrenca i barbotina, comunes burinades i productes d´engalba negra i vermella. És important destacar la presència d´un segell de Tivissa en una àmfora de forma indeterminada. Destaca però, l´absència de produccions africanes clares del tipus A, la qual cosa ens porta a suposar que el funcionament d´aquestes estructures no es perllongà al segle II d.n.e.

Inserir figura 8

Segle II - 1a. meitat del segle

Francesc Macià:

Les estructures documentades pertanyen a un edificació de planta trapezoïdal delimitada per quatre murs construïts amb carreus rectangulars d´arenisca del mateix tipus que els de Paeria i Carrer de l´ Aiguardent. Una part de l´edificació s´entrega a un retall realitzat a les graves que deuria funcionar al mateix temps com aterrassament de la zona adjacent. Es tracta d´una planta realment difícil d´interpretar per la seva extranya disposició, però en tot cas, podem afirmar la pertinença a un sol edifici definit, per almenys dos àmbits, en un dels quals es recuperà un molí bitroncocònic de pedra volcànica relacionat possiblement amb una activitat industrial o de transformació que s´hauria desenvolupat en una de les esmentades habitacions. Funcionalitat edilícia que com en el cas de la Paeria no podem descartar que estigui estretament lligada a la proximitat del riu, navegable amb tota seguretat en aquells moments (vegeu fig. 9).

Tots els materials corresponen al moment d´abandó, amb produccions africanes de cuina (MIRÓ 1993, 311-321, sigillata hispànica i llànties, datades en un marc temporal que abasta des del segle II fins al IV d.C. . El material però, més modern del conjunt i interessant per establir el moment final, ens el proporciona les produccions africanes clares del tipus C (Lamboglia 40bis, Lamboglia 41, Hayes 45B), produccions tardanes del tipus A2 (Hayes 31), A/D (Hayes 33) ( MIRÓ 1991, 223-237) i una àmfora Africana 1 (MORAN 1993,70) , que es situen en un horitzó a partir del 230 d.C , que ens permet concretar que l´edifici fou abandonat definitivament durant la primera meitat de segle III d.C.

La seqüència cronològica de la resta de materials ens acota l´ocupació de l´indret al segle II d.C i no hi ha indicis per suposar-n´hi una d´ anterior. Basant-nos en aquest registre ceramològic i en els resultats del primer sondeig, que va assolir el nivell de graves sobre el quals s´assenta un dels murs (MEDINA,REYES 1988, 6-7), podem dir que no hi ha indicis per creure que l´edifici es construí al segle I d.C. El seu funcionament, centrat al segle II, ens obliga a reconsiderar la proposta de datació donada fins ara (REYES et al. 1991, 215; JUNYENT 1994, 82) , en base a la comparació del tipus d´obra utilitzada, ja que aquests fet no esdevé un argument cronològic fiable. També, per paral.lelisme amb altres dades de la ciutat, es realment difícil creure en un edifici en funcionament al llarg de 250 anys, ja que es tractaria d´una continuïtat excepcional en el conjunt de la ciutat, on no hem constatat períodes de construcció i amortització que superin el segle de vida.

Inserir figura 9

Carrer Bafart:

En aquest moment es produeix un canvi força significatiu ja que s´inutilitza la claveguera i una part del traçat del carrer de la fase anterior. La superfície del vial es manté lliure de construccions i funciona a la mateixa cota que ho havia fet anteriorment, indici potser de la continuïtat d´aquest element tot i que amb unes característiques i recoregut molt diferents. Ara bé, existeix un greu problema per afirmar aquesta consideració, ja que no hem pogut definir la planta sencera de l´edifici, i per tant no podem descartar que l´angle documentat no formés part d´un pati obert que hauria integrat la pavimentació del carrer en el nou projecte constructiu, inutilitzant definitivament el vial. Amb tot cas el que sí podem afirmar és un canvi urbanístic força important que implicà l´ocupació i possible remodelació d´un espai públic .

La zona interior d´hàbitat delimitat pels murs nord-sud i est-oest de l´edifici (vegeu fig. 10), rebaixa l´estratigràfia anterior, recolzant els paviments sobre les graves, mentres que la part exterior que correspon a la façana sud, es relaciona amb una rasa correguda de 60 cm. d´ample que secciona la claveguera (vegeu foto 4), mantenint el nivell d´ús a una cota semblant a la que oferia el carrer de la fase anterior.

Els murs són construïts amb un parament de petites pedres lligades amb morter combinat amb blocs d´arenisca. Cal destacar que l´alçat exterior, per sobre del nivell de fonamentació, i l´interior fins a la seva base, foren arrebossats amb una capa de morter que pel seu acabat poc uniforme podria haver estat utilitzat com a lligam d´un material que ennoblia les parets de l´edifici.

El reduït espai excavat no fa possible una interpretació satisfactoria ja que els murs es perllongen per sota del límit d´excavació. Amb tot podem dir que formen un angle recte enfrontat a la línia del carrer precedent. Un cop inutilitzada la estructura de sanejament, l´edifici contemplà el problema de les aigües que s´ acumularien en aquest angle mort, amb la construcció d´un desguas imbricat en la façana oest, que conduiria les aigües per sota dels nivells de pavimentació interior.

Els únics materials que ens permeten aproximar-nos al moment de construcció de l´edifici foren recuperats en la rasa que seccionava la claveguera, i corresponen a un fons decorat amb cercles de sigillata clara africana A1 i una carena de cuina africana pertanyent a la forma Ostia III, fig. 267,i per tant, ens situen la construcció de l´edifici a partir d´època flàvia o inicis de la centúria següent.

La colmatació de l´edifici ens permet establir amb major precisió el moment d´abandó d´aquesta estructura, gràcies a la recuperació de diversos fragments informes de vaixella de taula africana del tipus C, un perfil sencer de la forma Hayes 33 en clara A/D, una vora de cassola de la forma Atlante CVII fig.12 i un plat-tapadora Ostia III fig.170 en cuina africana. Materials que ens situen a partir de la primera meitat del segle III de forma molt semblant amb el que haviem vist en el conjunt de Francesc Macià.

Carrer Costa de Magdalena:

Les estructures d´aquest moment són escadusseres i mal conservades. En realitat, es limiten a la fonamentació de dos murs que formen un angle recte per sobre dels nivells i les estructures de la segona meitat del segle I d.C.

La seva orientació, coincidint exactament amb els eixos nord-sud, varia lleugerament respecte als murs anterios i són seccionades igualment per les estructures d'emmagatzematge islàmiques i cristines (vegeu fig. 11). En el cas que ens ocupa, malauradament, no podem parlar dels nivells d'ocupació amb què es relacionen tenint en compte que l'arrasament produit per les construccions posteriors han afectat directament els sòls d'ocupació que estarien en funcionament. Amb tot, la documentació de la seva existència prova la continuïtat de l'hàbitat i una nova reorganització de l'espai del solar en aquest moment.

Les estructures conservades, com ja hem comentat, corresponen a la fonamentació de dos murs que conformen la cantonada nord-est d'un habitacle presumiblement rectangular, conegut molt parcialment, i que cobreix les estructures anteriors arribant a tenir-hi contacte físic. La seva adscripció cronològica, basada en la posició estratigràfica que ocupen, ens situa la seva construcció en un moment indeterminat a cavall entre la dinastia Flàvia i Antonina.

La fonamentació, que tot just conserva dues filades, respon al model de parament pseudo-poligonal amb carreus escairats irregulars combinats amb aparell petit de pedra sorrenca sense desbastar que caracteritza també els murs de la fase anterior. La rasa de construcció arriba a seccionar parcialment l'elevació d'aquests utilitzant el suport consistent que oferirien les superfícies resultants de l'arrasament per assentar-hi la nova fonamentació.

En aquest sentit, la impossibilitat d'excavar els seus nivell d'ús ens impedeix avançar una hipòtesi coherent en quant a la seva funcionalitat. Amb tot, prenent com a referència els nivells d'amortització de la fase precedent (fase 1B) datats en època antoniana, retallats per construir-hi la rasa dels nous murs, ens inclinem a pensar que el bastiment de la nova edificació es produí, grosso modo, en un moment indeterminat entre inicis i primera meitat del segle II d.C.

A nivell de cultura material, aquesta afirmació ve confirmada per la documentació en el solar que ens ocupa de les primeres importacions nord-africanes de terra sigillata clara A (Lamboglia 1a,2a,10 i 20) i de ceràmiques africanes de cuina (f. Hayes 23B/Lamb. 10A; Hayes 181/Lamb. 9A, Hayes 196/Ostia III, 332 o Ostia I 261, i Hayes 197/Ostia III, 267), associades a exemplars de terra sigillata hispànica (f. Ritt. 8, Drag. 15/17, Drag. 27 i 37A/B amb cercles), majoritàriament procedents dels tallers de Tritium Magallum, i a productes sud-gàl.lics residuals dels obradors de la Graufesenca.

Inserir fig. 11

Antic Portal de Magdalena:

Aquesta gran àrea de l´antiga ciutat excavada entre els anys 1984-1987 presenta certes consideracions a tenir en compte abans d´entrar en la descripció de les restes.

La primera de totes es que els materials republicans recuperats per sota dels paviments de l´edifici no es poden relacionar amb cap ocupació de l´indret i s´han d´interpretar molt probablement com a procedents de la vessant i arrosegat fins al pla de forma semblant a com havia succeit a Paeria.

Un altre aspecte important és establir una datació definitiva de l´edifici. Tot i que avui dia no hi ha dubte que la construcció i funcionament tingué lloc a partir del segle II hi ha certs aspectes, com els resultats de l´excavació propera de Costa Magdalena, les diferents datacions proposades per la bibliografia ( S.A.G.C. 1987, 18; JULIA et al. 1989, 209; LORIENTE, OLIVER 1992, 77; PÉREZ 1991a, 42 ; OLIVER, PRIM 1995, 22) i el registre ceramològic, que ens obligaren i així ho vam creure oportú, a realitzar una revissió del material i estratigrafia, per tal d´esbrinar si era possible relacionar les abundants restes materials de segle primer amb una ocupació del solar. Hem de dir que en cap dels casos hem pogut individualitzar una seqüència estratigràfica cronologicament anterior a les relacionades amb la construcció i utilització de l´edifici, que sempre és relacionen amb sigil.lilates hispàniques i africanes clares del tipus A (PÉREZ 1990,11 ) i per tant, s´han de portar des d´època flàvia endavant. Solsament unes aïllades unitats localitzades a l´extrem sud, fora de la planta de l´edifici, podrien datar-se en la primera meitat del segle I d.C però en cap moment es relacionen amb una estructura, nivell d´ús o seqüència estratigràfica.

La descripció dels elements relacionats amb l´edifici i la seva estructura han estat recollits en una extensa monografia publicada (LORIENTE, OLIVER 1992, 28-79) , d´on recullim la major part de descripcions seguidament exposades.

La part d´edifici excavat ocupa una extensió de 900 m2 composta per 30 àmbits o habitacions diferenciades, una rampa o corredor, dos patis oberts i un possible espai porticat (vegeu fig. 12). Tots els murs presenten una ortogonalitat bastant acusada, disposant-se en dos sentits perpendiculars orientats segons els eixos cardinals. Dels límits exteriors s´ ha pogut documentar la façana sud, enfrontada a una zona que havia soferts grans remocions i on no ha estat possible relacionar cap estructura o element contemporani a l´edificació, i la façana oest, que es troba adossada a les pendents del turó i havia funcionat com un límit topogràfric, relacionant-se segurament a diferent nivell amb les possibles restes adjacents de la vessant.

Dins l´edifici poden identificar-se dos grans espais interpretats com a patis exteriors oberts i una rampa situats a la façana oest, que haurien actuat com a elements vertebradors de l´espai posterior de l´edifici. Situat sota el tall d´excavació oriental s´excavà una estança que podria pertanyer a un pati porticat en base a la documentació de sengles pilars centrals . La resta d´espais constructius corresponen a diferents habitacions de mides i tipus constructiu diverosos que ens permeten diferenciar dos sectors. El primer, o ala nord presenta àmbits de dimensions més grans amb uns eixos en direcció nord-sud, construïts amb una tècnica més acurada que la resta. El sector sud presenta una clara alineació est-oest i una compartimentació transversal no tan acurada. Amb tot cas, aquest fenomen respon més a una problemàtica conceptual del projecte que no pas a una improvisació o refeta d´una part de l´edifici.

La construcció de l´edifici suposà una considerable remoció de terres ja que, alhora que es retallà part de la vessant del turó, es rebliren les irregularitats del terreny a fi de convertir-lo en una superfície plana. L´obra utilitzada en l´aixecament de les parets és de morfologia diversa, amb panys construïts exclusivament per grans blocs d´arenisca rectangulars lligats en sec -opus quadratum- i altres que combinen aquesta tècnica amb la utilització de maçoneria de pedra petita -opus incertum-. Els paviments són en la seva majoria de terra batuda i presenten com en el cas de Costa magdalena fosses excavades que acolliren fins a 12 enterraments infantils. Un altre element interessant relacionat amb la construcció de l´edifici correspon a la troballa en determinats angles murats i disposats en forats, vasos ceràmics que en el seu interior presenten un o dos ous, relacionats amb un tipus de culte fundacional (MARI, MASCORT 1986, 89-95; CASAS et al. 1995, 136-137).

Com ja hem dit la construcció es produí entre època flàvia i antonina, probablement a inicis del segle II en base a uns escadussers fragments recuperats en alguna de les rases dels murs que configuren l´esmentada edificació. La resta de materials de procedència africana de cuina i taula contextualitzats en els paviments i colmatacions de l´edifici tenen una màxima representació durant el segle II d.C (MIRÓ 1993, 316-317; MIRÓ 1991, 228-230), mentre que l´absència de sigillata africana C en la colmatació (LORIENTE, OLIVER 1992, 77), podria ser una constatació de que l´edifici no ultrapassà el primer terç de segle III d.C.

La impossibilitat de definir els límits de l´edifici i la interpretació funcional donada a la planta en base a les mesures i absència d´elements que ens relacionin l´estructura amb altres realitats properes, ha motivat que fos interpretat com una edificació fora del recinte urbà ( PÉREZ 1991a, 42 i 81; LORIENTE, OLIVER 1992, 79 ; JUNYENT 1994, 83 i 88), tot i que, recenment ja s´assenyalava la seva possible pertinença al nucli urbà ( PÉREZ 1993, 201-202; LORIENTE et al. 1993; OLIVER,PRIM 1995,21-23 ).

S´havia proposat que les restes formaven part d´una villa suburbana, de la qual es documentat la part posterior on tindrien lloc les activiats i usos secundàris dins l´estructura general de l´edifici. Activitats probablement relacionades amb hàbitat de la mà d´obra, magatzem o tallers. La façana principal, on presumiblement es localitzaria la millor zona del conjunt s´ha d´ubicar de cara al riu, sota l´actual carrer Pi i Maragall. Si tenim en compte l´extensió de les restes conservades, uns 900 m2 que corresponen només a una part de l´edifici, que la tipologia de les estances recorda aquest tipus d´establiments rurals i que l´edifici no va poder relacionar-se amb cap altra construcció ni nivells d´ocupació anterior, les restes romanes de l´Antic Portal de Magdalena es conveteixen en un fet cronològic i espaialment aïllat, fent, l´adscripció de la planta a una villa suburbana, una interpretació força versemblant.

Ara bé, hi ha elements tant concloents com els anteriors que poden portar-nos a una interpretació ben diferent. Realment sèria de gran vàlua establir una interpretació i identificació correcta de tots els elements que configuren aquest gran edifici, gairebé impossible amb l´estat de conservació en que es trobaren. Primerament hem de senyalar que en l´excavació propera de Costa Magdalena la primera ocupació es produeix a inicis de segle I d.C i està relacionada amb les restes properes de Bafart, ambdues pertanyents sense cap mena de dubtes al perímetre urbà de la ciutat. Si tenim en consideració que aquest fou delimitat per un recinte murat, hem de suposar que un segle després, i a escasos 30 metres d´aquest hipotètic límit de la ciutat, es construí un gran edifici extés pràcticament fins a l´areny del riu Noguerola.

Aquesta suposada villa suburbana es trobaria certament límitada en el seu creixement i en l´explotació d´un ager, entre les hipòtetiques muralles de la ciutat situades entre els solars de Costa Magdalena i Magdalena, potser a l´alçada de l´antic Portal medieval, i el riu Noguerola. Certament hi hauria llocs menys condicionats per la topografia del turó, pels perills d´una inundació, i pels problemes que comportaria la proximitat a la ciutat, per establir la construcció d´una vil.la suburbana del tipus com les documentades a Torre Andreu (PÉREZ,RAFEL1993), Corbins (MARI, MASCORT 1993, 207) Raïmat (PÉREZ et al. 1988) o Vilars (Aitona) (PÉREZ 1986).

Realment és difícil pensar que el perímetre definit del nucli urbà deixés de considerar aquest espai de la planta des d´un bon principi i no en perllongés la planificació inicial fins el gual del riu Noguerola. Qüestió força probable, éssent llavors, l´edifici de Magdalena, una construcció inclosa dins la ciutat, en una zona que tot i estar projectada des d´un principi no s´ocupà definitivament fins al segle II d.C. Possibilitat d´altra banda, força documentada i contemplada pels preceptes urbanístics d´època romana (GUITART 1994, 207 ). En aquest sentit tindria una explicació més lògica l´aparició abundant de materials de cronològia anterior (segle I d.C) a la construcció de l´edifici, que evidèncien que aquesta zona tingué algún tipus d´ocupació que no s´ha conservat o fou arrassada i que deuria estar inclosa en la ciutat de la mateixa manera que ho són les restes contemporànies de Costa Magdalena (Fase I). Probablement es tractaria d´una zona parcialment construïda al segle I d.C, amb zones lliures d´edificacions situada a l´extrem nord-est de la planta urbana, i on sèria possible l´existència de determinades activiats industrials, relacionades amb la pretesa existència d´un taller dedicat a la producció de terrissa en base al materials de l´Antic Portal de Magdalena (LORIENTE & OLIVER 1992, 48-49) i un escadussers fragments de rebuig de forn trobats a Costa Magdalena en la primera fase (Segle I d.C). Per tant, i en el terreny d´una hipòtesi que caldra ser constratada amb futures excavacions realitzades entre el carrers Democracia i Anselm Calvé, creiem que aquesta zona formà part de d´un principi de la ciutat, éssent amb motiu de la construcció de l´edifici al segle II, que se´n produiria la seva veritable integració edilícia i constructiva a la planta urbana.

Si considerem com a vàlides o possibles totes aquestes consideracions estem capacitats doncs per establir una definitiva pertinença de l´edifici a la planta de la ciutat. Sobre la seva funcionalitat no hi ha dubte, ja que correspon amb tota seguretat a un construcció de tipus domèstic, com ho testimonien la gran quantitat de materials d´aquesta significació (vaixella de cuina, elements de culte, elements d´indumentària etc... i els enterraments infantils. Tot i no haver identificat les unitats espaials que configuren pròpiament una domus, creiem que les restes conservades podrien correspondre perfectament a una edificació d´aquest tipus.

Es tractaria certament d´una propietat singular de grans dimensions pertanyent a una familia benestant, que deuria ocupar, probablement una insula sencera, en el cas de què la ciutat estigués modulada, i en compartiria aspectes de planta molt semblant als de les villae suburbanes. Tot i que el registre arqueològic de la ciutat no ens ha proporcionat restes que indiquin edificacions de luxe, l´existència d´una clase social benestant a la ciutat es força coneguda a través de l´epigrafia del segle II, que ens parla d´una aristocràcia local i ilerdenca (PÉREZ 1991a, 150-154) propietària, potser, d´aquest gran edifici.

Inserir figura 12

Segle III - IV d.C

Bafart:

En aquest indret de la ciutat ja s´ha produït la colmatació i amortització de les estructures d´època antonina, essent desmantellades per diversos retalls utilitzats com abocadors. Un d´aquest retalls, de planta circular, es localitza a l´extrem nord del solar i secciona fins a nivell de graves la construcció del mur en direcció est-oest de la fase precedent. Altres intrusions i especialment les localitzades a l´espai que havia estat la zona d´hàbitat durant la centúria precedent presenten diversos abocaments que cobreixen definitivament la planta de l´edifici anterior, i que per trobar-se sota les construccions de la fase posterior, han estat individualitzades en aquesta fase. Totes aquestes unitats estratigràfiques corresponen a abocaments relacionats amb activitats de combustió i deixalles domèstiques que reomplen els esmentats retalls.

No hem inclós en l´estudi la planta corresponen a aquesta fase ja que no hi ha cap tipus d´estructura amb la qual puguem relacionar els esmentats abocaments. L´indret es convertí en una zona marginal de la ciutat, sense cap tipus d´edificació i utilitzada com a escombrera d´activitats que es produiren en algún punt proper.

Potser l´aspecte més interessant d´aquest moment sigui la possibilitat que va oferir la seqüència estratigràfica per individualitzar-ho de la resta. Com ja hem dit, una fase posterior caracteritzada per diverses construccions els cobreix i utilitza com a fonament els esmentats abocaments. Un cop individualitzada aquesta fase vam tenir la sort de recuperar un reduït però significatiu conjunt de materials que ens acota la datació entre finals de segle III i bona part del IV d.C. Cal destacar el registre numismàtic, compost per una moneda de Filipo I (244-249 d.C), una encunyació d´Antoninià Claudi II en vida (268-270 d.C) i una altra de postuma (270 d.C), i com a data més tardana , una moneda de Constanci II (355-360 d.C). El registre ceramològic més significatiu d´aquesta fase està compost per un fragment de vaixella africana, probablement del tipus clara A/D forma Salomonson A-20 , una vora de clara D forma Lamboglia 54/Hayes 61D i una àmfora del tipus Almagro 50 datada al llarg del segle IV i primera meitat del V d.C (KEAY 1984,171).

Antic Portal de Magdalena:

A l´antic Portal de Magdalena tot i que no disposem de materials que ens permetin concretar cronològicament aquest fenòmen, sembla succeir el mateix. L´edifici alt-imperial sofrí un procés de colmatació, iniciat des de finals de segle II que clou definitivament, amb el desmantellament de la coberta i extracció de material construcctiu, a partir del segon terç de segle III d.C, tal com ens ho indica la presència en els rebliments més alts de l´edifici, d´alguns fragments molt escadussers i informes de Clara C (LORIENTE, OLIVER 1992, 80) que alhora podrien estar relacionades amb àmfores sud-peninsulars Almagro 50 i Africanes 1, recuperades fora de context (MORAN 1993, 53).

Durant aquest lapse de temps l´àrea estudiada no fou habitada i l´única constatació abans de produir-se l´urbanització andalusina del solar, correspon a uns enterraments localitzats al sector occidental, en la part propera a la vessant, de cronologia impossible de concretar en aquest moment. En tot cas no podem assegurar que la zona no fos habitada a partir del Baix Imperi, ja que es probable que aquesta absència correspongui al procés urbanístic posterior que esborrà tot els vestigis.

Segle IV i V d.C

Paeria:

Sobre les antigues estructures alt imperials i una important aportació fluvial produïda al segle IV d.C, es torna a edificar, concretament a l´angle sud-oest, sengles murets de petites pedres lligades amb terra que delimiten un àmbit (vegeu fig. 13), amb les que es relacionen un conjunt d´estrats que aporten uns materials força significatius per a definir l´horitzó cronològic d´aquesta moment.

Aquesta zona, que esdevé marginal respecte a la ciutat, torna a ésser ocupada, almenys fins a mitjans de segle V d.C. Els materials més significatius corresponen a les importacions de vaixella de taula , africanes del tipus D (formes Hayes 61A, 67 i 91), un fragment amb decoració estampada, grises paleocristianes (Rigoir1, 3, 6, 6a, 6b, 15a,15b i 30) i una moneda de Valentià II (378-383) (JUNYENT, PEREZ 1992, 127-150). Fora de context hi ha també un abundant registre ceramològic i numismàtic contemporani a aquesta ocupació, que acota l´espai cronològic d´igual manera, fins a la primera meitat de segle V d.C.

Inserir figura 13

Bafart:

La conservació d´estructures baix imperials al solar fou possible segurament, perquè a diferència d´altres solars de la ciutat, l´activitat constructiva posterior no va implicar la realització de rebaixos significatius.

L´aspecte més important rau en la constatació, que un indret de la ciutat utilitzat com a escombrera, tornà a ocupar-se de nou, amb la construcció de diversos murs de petites pedres que configuren dos àmbits, un dels quals conservava els paviments (vid fotografia). Aquesta trama murada sembla que disposava d´una façana orientada a un espai obert que correspon a grans trets amb el carrer en funcionament des del segle I d.C. Aquesta interpretació fou possible gràcies a la troballa , en una rasa excavada en el nivell d´ús exterior de l´edifici, d´una canalització que finalitzava en un pou asèptic de planta circular (vegeu fig. 14). Aquesta canalització està construïda amb maons cuits digitats amb una creu de 35 x 35 cm., disposats a doble vessant en el tram inicial, i de forma plana com a coberta en un segon tram on la canalització presenta sengles parets de pedra. El seu recorregut s´iniciava just en l´angle sud-est del mur i sembla ser que correspondria a un baixant imbricat en la paret de l´edificació, utilitzat per evacuar les aigües caigudes sobre la teulada.

Abans de procedir a la descripció dels materials i datació de la fase cal tenir en consideració la moneda de Constanci II (355-360 d.C) recuperada a la fase precedent en un estrat segellat per la construcció i pavimentació d´un dels àmbits d´aquest moment. Tot i la problematica inherent a la utilització del registre numismatic com a dada cronològica creiem que en aquest cas podem parlar d´un moment centrat a partir de la segona meitat o finals del segle IV d.C i que, com en el cas de Paeria es perllongaria fins a la primera del següent. El registre ceramològic tot i que reduït, està format per 2 fons de vaixella africana del tipus D1 amb decoració estampillada (motius 114,31,30 Atlante 1985), una vora en D llisa (Hayes 61A/Lamboglia 54) , i dues vores de grisa estampillada (Rigoir 1, 15). La datació d´aquest conjunt, tot i que amb menys testimonis materials, és força semblant al de Paeria i, per tant, creiem que es tracta de dues zones de la ciutat ocupades contemporàneament.

Inserir figura 14

CONCLUSIONS:

Consideracions sobre la Iltirda ibèrica:

Tot i que les fonts en cap cas s´hi refereixen explícitament si que sembla existir un acord pràcticament unànim entre els investigadors que han abordat el tema en els darrers anys sobre l´existència i emplaçament de l´Iltirda ibèrica. No passa el mateix amb la caracterització de la ciuitas ilergeta que durant els dos segles següents -ja sota el domini de la República romana-, visqué els seus episodis més trascendents i una lenta i profunda transformació que convertí als seus habitants en "...llatins jurídica, mental i culturalment..." (JUNYENT 1987, 62) i a la Iltirda tardo ibérica en la Ilerda romana.

Acceptada la seva existència pels testimonis numismàtics de les darreries dels segle III a.n.e. i el seu emplaçament al capdamunt de les terrasses del Turó de la Seu Vella a partir del segle V a.n.e. , el principal problema per als especialistes ha estat, degut a l'exasperant pobressa de les evidències arqueològiques, exclusivament materials fora de context, copsar la seva evolució crono-topogràfica i la realitat física de la seva concreció urbanística.

En l'estat actual del coneixement, a part dels dos murs dels segle II a.n.e. localitzats a la Suda i els nivells més antics de la Plaça de Sant Joan, cap altra resta o indici ens ofereix elements de judici per calibrar en la seva justa mesura la incidència que tingué en l'aspecte urbanístic el primer segle de presència romana a la ciutat.

Prescindint del pretès caràcter híbrid de la seva categoria jurídica (PÉREZ 1991a, 49), el que sembla més que probable és que durant el segle II a.n.e. Ia realitat urbanística de la ciutat, fos de facto el fruit d'una dualitat arquitectònico-constructiva on coincidiren la concepció indígena de la ciuitas ilergeta amb l'aportació edilícia dels conqueridors. Res, però, sabem d'aquesta realitat i la Iltirda ibèrica esdevé la més oculta i enigmàtica de les nostres ciutats antigues.

Etapa republicana

Segle II a.C:

D´aquest segle i concretament a un moment centrat exclusivament a la segona meitat o finals del segle II a.C, corresponen les restes amb estratigrafia més antigues documentades a la ciutat (Suda i Palça de Sant Joan).

Sobre la significació de les estructures del Turó ja haviem proposat la possibilitat d´una pertinença a l´antic oppidum ilergeta, en un moment estretament relacionat amb la formalització de la ciutat al pla, que comportaria l´amortització dels murets situats al límit nord de la Roca sobirana ( GIL,LORIENTE, PAYA 1994, 78-79).

Una significació semblant i una interpretació basada en l´evolució continuada dels assentaments ibèrics que ocupen progresivament el pla, s´han relacionat els materials més antics de Sant Joan, com una mostra palpable de l´ocupació i extensió de la ciutat iberòmana a la part baixa, des de mitjans de segle II a.C, en relació probablement a la construcció i fortificació del pont (JUNYENT 1994, 86; JUNYENT, PEREZ 1995, 237-238).

Existeixen però, certes consideracions a tenir en compte, a partir de les quals les restes de Sant Joan podem tenir una lectura diferent. A l´excavació de la vessant est del Turó, els materials i la seqüència estratigràfica documentada, no permet suposar una ocupació anterior a la de començaments de segle I a.C. És molt significativa l´absència, entre tots els materials, de vaixella residual de vernís negre del tipus mitjà , essent el conjunt força representatiu numèricament com per suposar que l´indret s´ocupà a partir del primer terç de segle I a.C. A la part baixa, la seqüència de Paeria i carrer Aiguardent també ens situa en la primera centúria a.C, tot i que els materials residuals de cronologia antiga hi són representats en ambdós casos. Si considerem aquestes evidències arqueològiques les restes de Sant Joan esdevenen un fet cronològic aïllat, situat a la part baixa sense relació possible amb les documentades al Turó i per tant, creiem difícil establir una perllongació ocupacional entre aquests dos punt al llarg de la segona meitat del segle II a.C. Aquest és el motiu pel qual hem representat amb dos punts el segle II a.C, a la planta de restitució dels perímetres màxims (Vid figura 16).

És probable que les restes de Sant Joan estiguin relacionades amb la presència del pont i el riu. El problema rau en la significació o interpretació que aquestes tenen en l´intent de reconstrucció evolutiva de la ciutat iberoromana. L´emplaçament es convertí pel seu valor estratègic en un punt neuràlgic de comunicació i centre d´abastiment i acuartelament per als exercits implicats en les guerres contra lusitans i celtibèrs (154-133 a.C) (PÉREZ1991a, 45-48; PÉREZ 1994, 325). En aquesta cojuntura que els esdeveniments històrics ens permet suposar, no sèria estrany que a la ciutat, en aquells moments encara la Iltirta ibèrica, hagués allotgat contigent itàlic i aixó es traduís arqueològicament, no necessàriament, com en el cas d´Empúries i Tarragona amb un praesidium, sinó amb fets ocupacionals puntuals al mateix turó o per què no, a la vora d´un element estratègic com era el vadatge del riu. És una proposta realment agossarada però coherent amb la resta de fenomens documentats a Catalunya, on s´ha constatat que el veritable canvi ocupacional romà es produeix a partir del 100 a.C, moment en el que es creen un seguit de ciutats i es refundaren "a la romana" antigues realitats indígenes, provocant de ben segur canvis en els propis models d´assentament anteriors. Aquest sembla ser el moment, en el qual la ciutat s´esten de forma, potser sobtada i d´acord a una planificació, a la part baixa de la ciutat.

Sempre en el marc d´una hipòtesi que caldra ser discutida en un futur, considerem les restes de Sant Joan com un fet puntual, aïllat en aquests moments dels contextos arqueològics propers, i relacionat potser amb la primerenca presència romana a la ciutat, establiment que sens dubte sentària les bases de la posterior construcció de la ciutat i la definitiva extensió de l´antic oppidum ibèric a la vessant est i l´espai comprés entre el turó i el riu.

Segle I a.C

El gruix d´informació d´aquest segle comença a ser força significatiu a la ciutat, en quantitat i extensió espaial. Aquest fet ens porta a valorar aquesta etapa com una de les més significatives per a compendre l´evolució i els orígens de la ciutat romana d´Ilerda. No obstant volem deixar constància que tots aquest indicis arqueològics de la part baixa encara estan molt lluny per permetre´ns assegurar si formen part d´un projecte fundacional concret i planificat urbanísticament o bé, segueixen sent els testimonis d´una ocupació puntual de la zona propera al riu.

Els treballs arqueològics dels darrers anys, realitzats en bona part de centres urbans del nordest peninsular, -especialment aquells que configuren l´actual territori de Catalunya-, i la nova valoració d´alguns fets històrics, han posat de manifest una voluntat d´organització del territori i creació d´estructures urbanes estables per part de Roma a principis de segle I a.C. Aquest fenòmen, que sembla generalitzar-se des de la costa fins a l´interior, ha estat relacionat amb la importància que aquest territori té com a base d´operacions que garantitzava la presència militar a la península (SANMARTI 1994, 360), com a "territori- frontera " que havia de servir de retaguardia als exèrcits encarregats de pacificar la zona alta de la vall de l´Ebre (PÉREZ b en premsa) o amb fets més puntuals com l´entrada del cimbris a la Hispània Citerior que haurien posat de manifest la debilitat estratègica del territori i la necessitat d´allotgar als veterans de l´exèrcit de Màrius desmobilitzats entre el 100 i el 98 a.C (GUITART 1994, 208).

S´han exposats gran quantitat de dades com fets polítics, militars i epigràfics, com els miliaris de les vies d´Auso i Ilerda (PÉREZb en premsa), per contextualitzar aquest programa de fundacions i restructuració de realitats urbanes anteriors com en el cas d´Ilerda, a principis de segle I a.C. Paral.lelament han sorgit propostes que han situat aquest fenòmen després de la derrota de Sertori 83a.C, anomenat-les actuacions Pompeianes (OLESTI 1994 316-317).

Per tant en un curt període de temps que es centra en els 30 o 40 primers anys del segle I a.C, l´arqueologia hauria d´intertar, en la mesura del possible, precisar aquest fenòmen en base a la documentació d´estratigrafies relacionades amb fets fundacionals. El primer problema rau en la mateixa precisió que ens aporten els materials d´aquest periode . Sens dubte els resultats d´Empúries (SANMARTI 1978) i les excavacions del Fórum (AQUILUE et al. 1984) són en certa manera i amb totes les aportacions recents (MIRÓ et al. 1988), la base sobre les quals es basem la major part de datacions tardo republicanes de segle I a.C. Ara per ara, la diferència entre un conjunt d´ inicis del segle I a.C i un del segon terç es basa en l´absència o presència de determinades produccions d´imitació de vernís negre i en els percentatges d´aparició d´alguna d´aquestes. Per tant, una datació satisfactòria d´aquestes estratigrafies es presenta sempre complexa i de vegades mediatitzada per fets a priori.

A la ciutat de Lleida els conjunts republicans comencen a tenir una importància rellevant (Paeria, Turo Vessant sud-est i Carrer Aiguardent), i l´estudi global d´aquests pot aportar una visió força interessant sobre l´evolució dels materials d´importació a la ciutat i la relació que aquests tenen amb determinades produccions locals, principi a partir del qual creiem, podrem definir amb més precisió els horitzons cronològics i els elements amb que ara ens basem per a crear-los.

A pesar de la problemàtica inherent a la datació d´aquests conjunts, les estratigrafies tardo republicanes de la ciutat de Lleida., com Paeria, vessant est del Turo (Fase I) i carrer de l´Aiguardent (Fase I), són exemples d´ocupació de la part baixa de la ciutat i la vessant, des d´inicis de segle I a.C. Les restes estructurals del carrer Bafart, tot i la impossibilitat d´assolir una datació concreta de construcció, són rellevants en tots cas com a testimoni d´ocupació de la zona amb anterioritat a època d´August però en un moment que no podem precisar.

D´aquesta distribució espaial hem proposat una reconstrucció de l´àrea máxima que ocupava la ciutat al segle I a.C, en base estrictament a les restes conservades i per tant, subjecta a grans canvis en un futur. Aquesta planta s´esten des de la Plaça Paeria fins al carrer Bafart.

De quina manera es formalitzaria la ciutat a la part baixa es gairebé impossible d´establir en aquests moments, tant sols podem dir que els tipus de construcció documentats segueixen els patrons indígenes, incorporant altres elements clarament romanitzats com els paviments d´opus signinum amb tesel.les recuperats a Sant Joan, els tambors de columna aprofitats en una construcció augustal del carrer Aiguardent i els fragments, també d´opus signinum , abocats en la rasa de construcció d´aquest mateix edifici. Testimonis de que la ciutat tingué amb tota seguretat algún tipus de distribució urbana i edificis significatius a la part baixa.

Aquest fenòmen constatat a la ciutat, esta doncs estretament relacionat a nivell cronològic amb la resta de fundacions romanes de Catalunya , de les quals disposem d´estratigrafies relacionades amb un fet constructiu fundacional, com en el cas de les muralles a Empúries ( sondeig a la muralla Rubert i Roure) entre un dels diversos contextos alli relacionats amb la fundació de la ciutat romana (SANMARTI, SANTOS 1993 ), Aeso (Isona) (fase -1 i 1 PAYÀ et al. 1994), Gerunda (NOLLA 1988,90) o bé, de materials que per la seva significació cronològica així ens ho indiquen Baetulo (GUITART 1976; PADROS 1985, 96), Iesso (GUITART, PERA 1994, 187) i un cop més tardans els apareguts en el rebliment d´una fossa a Iluro (CERDÀ et. al. 1994, 99).

En totes les fundacions romanes del nord-est que hem citat, l´inici de l´ activitat edilícia i ocupacional va acompanyada de la creació d´un perímetre murat, que ha permés establir l´extensió i apropar-se al tipus de distribució interna. El en cas d´Ilerda l´arqueologia no ha constatat aquesta realitat i la historiografia local sempre s´ha referit a ella en referència exclusiva als traçats medievals (LLADONOSA 1972, 37 ). Certament la singular topografia del Turó i la part baixa de la ciutat, podrien ser uns factors a tenir en compte, ja que haurien condicionat de ben segur la materialització d´aquesta realitat. També l´existència d´un assentament indígena hauria establert certes pautes singulars. Amb tot, el que sembla força probable és l´existència algún tipus de contrucció que delimitaria el perimetre de la ciutat, ja des del primers temps tardo republicans. En aquest sentit, la descripció de César amb motiu de la Batalla d´Ilerda 49 a.C, es prou significativa, ja que es refereix a unes muralles que unien la part baixa i alta de la ciutat (Cesar, b.c. 1,40).

Les datacions obtingudes a la ciutat d´ inicis del segle I a. C poden contextualitzar-se amb el projecte d´ordenació territorial abans esmentat. Probablement l´antiga polis ibèrica sofri una refundació a la part baixa de la ciutat a inicis de segle I a.C, en una zona que ja havia estat ocupada esporàdicament, i que va permetre sentar les bases d´un assentament amb superfícies on poder construir i planificar els elements definitoris d´una ciutat romana, que anys més tard, en època d´August, esdevindria el municipium d´Ilerda.

Tenim un indici que corrobora l´existència d´una realitat urbana romana, esmentada per primer cop a través del gentilici Ilerdenses , referint-se clarament al toponim d´Ilerda, en una data contemporània a les obtingudes per l´arqueologia. L´any 89 a.C, a la Turma Salluitana o "Bronze d´Ascoli", es mencionen tres equites lerdenses, que gaudien del dret llatí, fruit d´una concessió que segurament hem de relacionar amb la ciutat. Però, el que ens interessa més d´aquest document, a banda de la importància per discutir el tipus d´organització jurídica que la ciutat tingué abans de la concessió de la municipalitat, és la possibilitat de concretar el moment en què es produí aquesta realitat, ja que els progenitors d´aquests personatges seguiren sent peregrini amb nom ibèric i per tant aquesta nova condició de l´antic assentament indígena no pugui portar-se a una data molt més antiga (PÉREZ 1991a, 53-59; GUITART 1994, 210,).

Alt Imperi

Segle I d.C

La ciutat va obtenir en època d´August la categoria de municipium segons es despren de les emisions nimismàtiques amb la llegenda (MUN-ILERDA o MUNICIP/ ILERDA) (PÉREZ, SOLER1993, 156). Aquesta nova condició representà de ben segur la monumentalització de la ciutat i el seu embelliment. No obstant, la singular topografia de la ciutat i la existència d´un nucli indígena haurien provocat una planta singular on es fa molt difícil entreveure els esquemes clàssic de la ciutat romana. Aspecte ampliament assenyalat en treballs de síntesi (PÉREZ 1991a, 73-83) i que les restes arqueològiques encara no han pogut solucionar. Quin tipus de distribució espaial, edificis singulars que representarien aquesta nova situació jurídica, extensió de la ciutat i altres qüestions, són fets que han de basar-se com en etapes precedents, en base a les hipótesis més plausibles que puguem formular a partir de les escasses dades arqueològiques. Si observem la planta de la ciutat on n´hem situat totes les restes conegudes a excepció de les Baix Imperials (vegeu fig. 15), podem comprovar com la distribució i el caracter aïllat d´aquestes fa realment difícil establir conclusions satisfactòries.

Amb tot, constatem en aquest moment la creació d´estructures singulars com les edificacions de Paeria i Aiguardent, l´obliteració d´estructures republicanes i un canvi significatiu en el tipus d´ocupació al carrer Bafart amb la creació d´un vial de la ciutat. Al mateix temps sembla ser que la ciutat s´exten a l´est amb la construcció de Costa Magdalena que ens il.lustra per primer cop, un hàbitat domèstic del primer moment Alt Imperial. Realitats arqueològiques que hem datat en època d´August i primers anys del segle I a.C, les quals probablement estiguin en relació amb aquesta nova situació jurídica que gaudí la ciutat amb l´ascenció al rang de municipium. Hi ha però altres elements arqueològics de la ciutat, que podrien tenir una relació directa amb aquest fet, com el capitell corinti recuperat amb motiu de la construcció de la nova Esglesia de Sant Joan l´any 1880 i la base de columna recuperada durant els treballs de costrucció de l´aparcament l´any 1975 (JUNYENT &PÉREZ 1994, 185-188). La datació proposada per al capitell i la pertinença segurament a un o sengles edificis públics dels dos elements, ens permet suposar que corresponen a un moment edilici de gran rellevància que tingué lloc a la ciutat d´Ilerda, probablement en època d´August.

La ciutat s´exten en aquests moments fins a la vora del riu, com es despren de l´edifici de la Paeria. El tipus de parament utilitzat en la fonamentació d´aquest edifici és l´opus quadratum de grans dimensions que utilitza la pedra sorrenca del pais. Aquest tipus d´obra esdevindra una constant a partir d´ara a la ciutat, no solament a la primera centúria com en el cas de l´Aiguardent, sinó també en construccions posteriors del segles II d.C (Francesc Macià) , de vegades combinat amb un mena d´opus incertum (Antic Portal de Magdalena).

Podem suposar que les restes de l´Aiguardent, per a les que hem proposat una interpretació relacionada amb un edifici monumental dividit en diverses estances obertes a un espai porticat enfront un possible vial, es trobarien en un punt central de la ciutat, justament davant de l´eix viari que configuren la Plaça Sant Joan, Portaferrissa i el carrer del Carme (vegeu fig. 16), única línia recta que permet travesar tota la panta fins ara coneguda de la ciutat romana, que coincideix, un cop creuat el riu Noguerola, amb la via de sortida cap a Balaguer i Corbins, al costat de la qual es situaria l´antiga necròpoli de l´Estació.

Les restes del carrer i la claveguera de Bafart són una bona mostra d´aquesta ordenació de la ciutat en època d´August, demostrant-nos l´existència d´infrastructures públiques que regulaven el tipus d´ocupació a la part baixa.

L´estança documentada al carrer Costa Magdalena té una significació especial ja que ens demostra un tipus de construcció radicalment diferent a les contemporànies de Paeria i Aiguardent. Les parets combinen pedres de diversos tamanys i els edificis es distribuien per la pendent mitjançant la creació de terrasses artificials. Aquesta part de la ciutat s´ocupà per primer cop en època d´August i podriem suposar que són una mostra de l´extensió de la ciutat. Les restes es situen a l´extrem est de la planta coneguda de segle I d.C , motiu pel qual hem proposat una extensió de la ciutat construïda fins al límit d´aquesta excavació (vid figura 15).

El nivell d´arrassament de les estructures de la Paeria i Carrer Aiguardent no ens permet establir cap hipòtesi vàlida sobre el funcionament i amortització d´aquestes estructures. No obstant les recents excavacions de Bafart i Costa Magdalena han permés documentar una seqüència cronològica que ens demostra que al llarg del segle I d.C no es produiren canvis significatius en els elements que constitueixen la ciutat d´aquestes dues excavacions. No fou fins a època flàvia o antonina en que s´observen canvis significatius.

Segel II d.C

Si ens basem en els resultats de les excavacions podem suposar un moment de gran vitalitat constructiva a la ciutat, dinàmica que representa la construcció de noves edificacions i canvis significatius en elements anteriors. Aquest fenòmen, presenta una acotació cronològica molt difícil, ja que en tots els casos els materials són realment escadussers. L´aspecte més rellevant d´aquests conjunts és la presència per primer cop de les produccions africanes clares del tipus A.

Al carrer Bafart aquest fenomen es ben palès gràcies a la documentació de la rasa de construcció d´un edifici que trenca el traçat de la claveguera i secciona el paviment del carrer. També a Costa de Magdalena els nivells relacionats amb la construcció d´un petit angle murat apareixen contextualitzats amb produccions africanes clares i en seccionen físicament els nivells anteriors. Contemporàniament sembla que es produí sengles fets constructius rellevants. D´una banda l´edifici de Francesc Macià en funcionament al llarg del segle II d.C ens demostra un altre cop com la ciutat s´extenia fins a la vora del riu ocupant la pendent a través d´un seguit d´aterrassaments. Per altra banda, les restes constructives de l´Antic Portal de Magdalena ens demostren una ocupació definitiva d´aquesta zona , que esdebé en aquest moment el punt més a l´est conegut de la ciutat romana.

Podem suposar doncs que l´àrea máxima construïda per la ciutat es perllongà per l´est fins a trobar el riu Noguerola , que la façana sud s´extenia pràcticament fins a la vora del Segre, i que com en etapes posteriors, el límit oest es situaria probablement a la Plaça de la Paeria en base a les dades negatives que aporten les succesives excavacions realitzades al carrer Major ( Carrer Major 17 i Antic Cine Catalunya).

Ja s´havia apuntat la importància que pot tenir de cara a un futur la identificació del traçat àntic del curs del Noguerola (JUNYENT 1994, 86). Reconeixement valuós per a establir amb precissió els límits constructius de la ciutat al seu extrem nord-est. No obstant cal tenir present, que el traçat de la muralla medieval que partia des del Palau Reial de la Suda, s´extenia per la vessant mitjançant diverses torres fins a la zona del plà (vid. CATLLAR ARMENGOL 1987, especialment els plànols 4,12,13,16,17,22 i 28), a poca distància del Noguerola o la mateixa riba dreta, i que incluia dins els seus murs l´antic barri de Magdalena (LLADONOSA 1972, 176). No sèria estrany doncs, i en el marc d´una hipòtesi, creure que els mateixos límits medievals o algun de proper, ho fou també en època romana des d´un principi, però molt especialment a partir del segle II d.C en base a les restes de l´Àntic Portal de Magdalena, tot i que desconeixem en absolut si això també es materialitzà a través d´una línia murada.

L´àrea màxima construïda al segle II d.C i la suposició de la pertineça del Turó a la planta urbana, ens permet establir una aproximació a l´extensió total que ocupà la ciutat d´Ilerda. Es tracta d´una superfície força irregular dividida en dos grans espais, el primer el forma el Turó i les seves vessants sud i est amb una extensió de 12 hectaries, i el segon, la part compresa entre els cursos fluvials i l´inici de la pendent amb una superficie de 11,5 hectaries.

Tot i ser el període més ben conegut de la ciutat romana, el caracter aïllat de les troballes (vid figura 15) no ens permet establir cap hipòtesi versemblant sobre el tipus de distribució espaial en que és materialitzà. El vial conegut del carrer Bafart i el suposat al carrer Aiguardent no presenten una ordenació que permeti establir relacions concluents. Espais públics que segurament es mantindrien encara que amb canvis al llarg del segle II d.C. Res podem dir tampoc sobre possibles moduls o eixos a partir dels quals es regularitzà la ciutat, éssent la topografia singular de l´indret i l´existència d´un nucli indígena, un dels principals factors condicionants en la definitiva forma urbis de la ciutat. La pendent del Turó que s´exten fins al riu és una constant tinguda en compte en la construcció de Francecs Macià que s´ adossa a un retall realitzat a les graves, a Costa Magdalena amb terrasses excavades en els dipòsits al.luvials de composició sorrenca i a l´edifici de Magdalena amb l´adequació dels primers desnivells de la vessant per tal d´aconseguir la superfície del patis oberts. Al llarg d´aquest estudi no hem considerat la situació altimètrica de totes les restes ja que la quantitat i dispersió d´aquestes tampoc permet establir els diferents nivells o terrasses en el quals s´organitzà amb tota seguretat la ciutat romana d´Ilerda.

En base a les restes arqueològiques podem dir que el segle II d.C és un període de gran vitalitat a la ciutat que es perllongà fins a finals de la mateixa centúria com es desprèn també de l´observació per realitats tant rellevants com l´epigrafia (PÉREZ 1991a, 151 ) o les importacions ceràmiques (MIRÓ 1993, 316-317). A finals d´aquesta mateix segle, amb l´amortització de l´edifici de Magdalena, s´inicia una època de davallada que finalitza amb l´abandonament, ja en el segon terç del segle III d.C, dels edificis de Francesc Macià i carrer Bafart, fenòmen que es presenta suggerent relacionar-ho amb un procés generalitzat d´inestabilitat i canvis substancials a la major part de ciutats romanes de la Península, i al mateix ager ilerdensis, com es despren del final de les villae de Torre Andreu (PÉREZ, RAFEL 1993 , 110) o Raïmat (PÉREZ et al. 1988, 168).

Inserir figura 15

Baix Imperi

Segle III-V d.C

Fins a la realitzacio dels treballs arqueològics al carrer Bafart aquest període de la ciutat només era conegut gràcies a les restes de la Paeria i a uns escadussers nivells d´abandó i enterrament localitzats a l´Antic Portal de Magdalena. A nivell arqueològic la ciutat sembla testimoniar un període entre la segona meitat del segle III i la primera del IV d.C, fins a l´aparició de les restes Baix Imperials de Paeria i carrer Bafart, certament obscur. No obstant aquesta consideració té que ser presa amb molta prudència ja que l´absència d´aquesta fase i posteriors es deguda en la major part d´excavacions a l´arrassament que les activitats edilícies posteriors provoquen en els esmentats nivells.

La fase IV de Bafart i les restes anteriors a la urbanització andalusina de l´antic Portal de Magdalena, ens demostren certa activitat a la ciutat, encara que no edilícia si de remocions i desmantellament d´estructures anterios. L´hem individualitzat de les propiament Baix Imperials en base exclusivament a la seqüència estratigràfica de Bafart per la qual cosa els límits cronològics d´aquest són força hipòtetics a pesar de que es troba ben delimitada per les estructures posteriors d´aquesta mateixa excavació. Res per tant podem dir sobre el conjunt de la ciutat i la seva evolució o davallada en aquest moment en el qual l´activitat es reduí amb tota seguretat tal com es despren de l´amortització de les edificacions construïdes en època antoniana. Hom cal suposar però, un cert dinamisme comercial, tal com ho demostra el registre numismàtic documentat al carrer Bafart i els escadussers fragments de sigil.lata africana de tipus C recuperats a la ciutat. Activitat que es traduirien també amb fets constructius i ocupacionals que el registre arqueològic es resisteix a concretar en aquest moment. No obstant això la situació d´Ilerda durant la segona meitat del segle III i bona part del IV d.C, no sembla que fos molt diferent de la resta de ciutats de la Península, on s´uneixen elements de crisis estructural de les bases ecònomiques amb fets polítics com les lluites entre Gal.liè i Postum i les invasions dels Francs i Alamans (PÉREZ 1991a, 107-112)

Sembla ser que a mitjans de segle IV d.C o a finals d´aquesta centúria es produí un certa dinàmica constructiva a la ciutat, ocupant-se de nou la zona excavada del carrer Bafart amb diverses estructures de caire domèstic i l´espai delimitat per un dels angles de la fonamentació augustal de Paeria. La ciutat torna a tenir certa rellevància tal com es despren dels materials ceràmics, marbres, i numismàtica documentats ( JUNYENT, PÉREZ 1992, 147) especialment a la excavació de la Paeria. Fenomen que pot relacionar-se amb la documentació d´una escombrera de la primera meitat del segle V d.C al forum provincial de Tarragona, que demostra la vitalitat d´aquesta ciutat, on arriben a través del seu port, importacions de tot el Mediterrani (TED´A 1989, 201-204), i amb la que Ilerda mantindria segurament estretes relacions comercials.

Podem suposar que la ciutat ocupava bona part de la planta anterior i per tant, tot sembla indicar una forta dinàmica allunyada de la tradicional visió que s´ha donat a aquest període de la Baixa romanitat. Desconeixem però, el final d´aquesta moment, ja que els arrassaments posteriors ens ho impedeixen, però on cal valorar l´absència de materials que ultrapassin la segona meitat del segle V d.C, no solament en els nivells d´aquestes excavacions sinò en el conjunt total del registre ceramològic de la ciutat, que es de suposar ens hagués fet arribar encara que fora de context algún testimoni d´aquesta realitat. És una observació suggerent que caldra ser comprovada en un futur ja que té gran vàlua per a compendre quin fou l´estat de la ciutat fins a la següent fase d´urbanització documentada a la ciutat a partir del segle X, en època andalusina.

A tall de conclusió:

Hem vist al llag del present estudi com la ciutat d´Iltirda segueix éssent la gran desconeguda per l´arqueologia de la ciutat i com només podem intuir la seva existència al Turó de la seu Vella a través dels materials de cronologia antiga recuperats residualment en estrats de significació diversa. Ja en la segona meitat del segle II a.C es produiren els primers canvis i fets ocupacionals a la part baixa del Turó motivats segurament per la presència romana. Accions que finalitzaren a inicis de segle I a.C amb la refundació de la ciutat amb el nom d´Ilerda a l´espai comprés entre el Turó i els rius Segre i Noguerola, provocant amb tota seguretat l´extensió del primitiu nucli indígena que fins llavors havia ocupat el Turó, unint-se ara a la ciutat a través d´un perimetre murat, tal com es despren de les afirmacions de César (César b.c. 40). En època d´August i coincidint amb la obtenció de la categoria de municipium, la ciutat es formalitzà amb realitats constructives que poden ser indici d´una possible monumentalització i ordenació urbana més complexa que la que gaudí en època tardorrepublicana. Entre els últims emperadors Flàvis i els primers Antonins la planta construïda de la ciutat s´exten definitivament per l´est fins a la vora del riu Noguerola, assolint un límits semblants als d´època medieval. El segle II d.C fou sense cap mena de dubtes de gran dinamisme per la ciutat, situació que es perllongaria al llarg de tota la centúria, mentres que a final d´aquesta i al llarg de la primera meitat de la següent, es produí una davallada urbanística rellevant. Situació que sembla canviar a finals del segle IV i primera meitat del V d.C amb una revifalla de l´activitat constructiva i comercial, essent a partir de llavors un altre cop, una realitat absolutament desconeguda fins a la ocupació andalusina i creació de la ciutat de Madina Larida.

Inserir figura 16

(1) La ubicació de les estructures dins els parcel.lari i la trama urbana de la ciutat ha estat realitzada en base als plànols del Ministerio de Economia y Hacienda, escala 1:500, fulles CG0120 A,B,C, D i CG0029G, revisió cadastral de 1991 (figura 1-15). Per a la realització de la figura número 16 ha estat utilitzat el plànol urbà del banc de dades informatitzat (LLEIDARQ Udl-Paeria 1993).

Bibliografia

_______________________________________________________________________________

AQUILUE et al. 1984 J.Aquilue, R.Mar, J.Nolla, J.Ruiz de Arbullo, E.Sanmartí, El forum Romà d´Empúries. Barcelona 1984

CASAS et al. 1995 J. Casas, P. Castanyer, J. Nolla i J. Tremoleda, El móm rural d'època romana a Catalunya. Centre d'Investigacions Arqueològiques de Girona, núm. 15, Girona 1995, 32-38

CATLLAR, ARMENGOL 1987 B. Catllar i P. Armengol: Atlas de Lleida (segles XVII-XX), Lleida, 1987

CERDÀ et al. 1994 J.A. Cerdà, J. García, C. Martí, J. Pera , J. Pujol i V. Revilla, "Iluro: Opidum civium romanorum. Estat de la qüestió." a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . Tarragona 1993 (1994), 97-100

GALLART et al. 1985 J. Gallart, E. Junyent, A. Pérez i N. Rafel, L'Arqueologia a la ciutat de Lleida. 1975-1985. Quaderns de divulgació ciutatana, núm. 5. Lleida 1985

GALLART, JUNYENT 1989 J. Gallart, E. Junyent, Un nou tall estratigràfic a la Pedrera, Vallfogona de Balaguer. Termens, La Noguera, Lleida. Lleida 1989.

GARCÉS 1990 I. Garcés, Assimilació, resistència i canvi a la romanització en el món ilerget. (Aproximació al període ibèric tardà). Col.lecció de Tesis Doctorals Microfitxades, núm. 1442, Universitat de Barcelona. 1992.

GARCÉS 1992 I. Garcés, "Elements per una sistematització de les ceràmiques pintades a les terres de Lleida. (Segles I a.C.- I.d.C.) a Dossier del seminari : Les ceràmiques de tècnica ibèrica a la Calalunya romana (segles II a.C.- I d.C.). Barcelona 1992, 78-90.

GIL et al. 1994 I. Gil, A. Loriente, X. Payà, La Suda. Informe-memòria d'excavació. Inèdit.

GONZALEZ, TARRAGONA 1991 J.R Gonzalez i J. Tarragona, "Els grafitis de la inscripció romana del presbiteri. Testimoni de la seva reutilització com altar cristià." a Congrés de la Seu Vella de Lleida, Actes. Lleida 1991 55-61

GUITART 1976 J. Guitart, Baetulo. Topogràfia arqueològica, Urbanísme i Història. Badalona 1976.

GUITART 1994 J. Guitart, "Un programa de fundacions romanes a la Hispania Citerior del principi del segle I a.C." a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona 1993) Tarragona 1994, 205-214

GUITART, PERA 1994 J. Guitart i J. Pera, "La ciutat romana de Iesso (Guisona, La Segarra)" a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona 1993) Tarragona 1994,186-188

JULIA et al. 1989 M. Julià, M.Lazaro , C. Lorencio, A. Loriente , A. Oliver, M. Plens i F. Puig, "Excavacions d'urgència a l'Antic Portal de Magdalena, Lleida (Segrià)", a Excavacions arqueològiques d'urgència a les comarques de Lleida, Col. Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 9, Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 203-226.

JUNYENT 1982 E. Junyent, "Tossal del Molinet, El Poal" a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darres anys. Excavacions Arqueològiques a Catalunya núm, 1. Barcelona 1992. 256-257

JUNYENT 1987 E. Junyent , "El poblamiento ibérico en el área ilergeta" a Ibéros. Actas de las I jornadas sobre el mundo ibérico. (Jaen 1985) Jaen 1987, 57-65.

JUNYENT 1994 E. Junyent, "Iltirta, Lenyenda y Arqueologia de las ciudades preromanas de la península ibérica." a Ciclo de conferencias ( Madrid, noviembre de 1993), Ministerio de Cultura, Vol. II, Madrid 1994, 77-94

JUNYENT, PÉREZ 1983 E. Junyent, A. Pérez, "Noves dades sobre la ciutat romana d' Ilerda." a Tribuna d'arqueologia, 1982-1993, Barcelona 1983 ps. 63-73.

JUNYENT, PEREZ 1992 E. Junyent i A. Pérez, "El Bajo Imperio ilerdense: las excavaciones de la Paeria"' a III Reunió d'Arqueologia Cristiana Hispànica, (Baleares-Menorca, 1988) Barcelona 1992, 127-149

JUNYENT, PÉREZ 1994 E. Junyent i A. Pérez, "Los restos de la Plaza Sant de Lleida. I" a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 4 .Lleida, 1994, 173-203

JUNYENT, PÉREZ 1995 E. Junyent i A. Pérez, "Los restos de la Plaza Sant de Lleida. II" a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 5 .Lleida, 1995, 211-248

KEAY 1984 S.J. Keay, Late roman amphore in the Western Mediterranean. A tipology and economic study: the catalan evidence. BAR , International Series, núm 196 (2 vol.) Oxford 1984

LAFUENTE, RUIZ DE ARBULO 1995 A. Lafuente i J.. Ruiz de Arbulo, " Arqueologia urbana i registro informático en Lleida. La colaboración entre instituciones como una apuesta de futuro." a Revista de arqueologia , núm.171, Madrid 1995, 6-11

LORENCIO, et al. 1987 C. Lorencio, F. Puig i M. Julià, "Enterraments infantils a l'edifici alto-imperial de la Magdalena (Lleida, Segrià)", a (pre-actes) de les Jornades Internacionals d'Arqueologia Romana . De les estructures indígenes a l'organització provincial romana de la Hispania Citerior. (Granollers 1987), 274-283.

LORIENTE 1991 A. Loriente, Excavació de "Modes Angelina", C/del Carme nº 34-36. Informe Arqueològic. SSTT de Lleida, inèdit.

LORIENTE, OLIVER 1992 A. Loriente i A. Oliver , Excavació de l'Antic Portal de Magdalena. Monografies d'Arqueologia Urbana, núm. 4, Lleida 1992

LORIENTE et al.1993 A. Loriente, A. Oliver i A. Pérez, "El municipium de Ilerda y Medina Larida. Diez años de Arqueologia Urbana en Lleida" a Revista de Arqueologia , núm.149, Madrid, septiembre de 1995, 16-25

LLADONOSA 1972 J. Lladonosa, Història de Lleida, (vol. I), Tàrrega 1972

LLEID'ARQ 1993 DD.AA. LLEID'ARQ: Banc informàtic de dades arqueològiques de la ciutat de Lleida. UdL-Ajuntament de Lleida., Lleida 1993. (No publicat però consultable)

MARCO 1988 M.T. Marco, La cerámica de paredes finas de Ilerda. Tesi de Llicenciatura, Estudi General de Lleida, Lleida, inèdita

MARÍ, MASCORT 1986 Ll. Marí i M.T. Mascort, "Una ofrena de fundació a la vil.la romana de corbins" a Recerques de les Terres de Ponent (Artesa de Lleida 1986) Tàrrega 1986, 89-95

MARÍ, MASCORT 1993 Ll. Marí i M.T. Mascort "El secà del Colo , Corbins" a Anuari de'ntervencions Arqueològiques a Catalunya , 1: Època romana i Antiguitat Tardana. Generealitat de Catalunya, Barcelona 1993, 207

MEDINA, REYES 1988 J.Medina i T.Reyes, Memòria de les excavacions al solar de l'Avinguda Francesc Macià, 37-41 de Lleida. SSTT de Lleida, inèdit.

MIRANDA 1995 J. Miranda, "El jaciment protohistòric de l'Estany (Arbeca, Les Garrigues) a Urtx Revista Cultural de l'Urgell, núm. 7. Tàrrega 1995, 7-22

MIRO et al. 1988 J. Miro, J.Pujol i J. Garcia, El dipòsit del sector occidental del poblat ibèric de Búrriac (Cabrera de Mar, El Maresme). Una aportació al coneixament de l'època tardana al Maresme. (segle I a.C.). Laietana. Estudis d'Història i d'Arqueologia del Maresme, núm 4. Mataro 1988

MIRO 1991 B. Miró, "La terra sigil.lata africana a Ilerda", a Revista d'Arqueologia de Ponent núm.1, Lleida, 223-237.

MIRO 1993 B. Miró, "La ceràmica comuna de producció africana", a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 3 Lleida, 1993

MORAN 1993 M. Moran, Anforas romanas en Ilerda y Aeso, datos para un estudio económico. Tesi de Llicenciatura, Universitat de Lleida. 1993. Inèdita

NOLLA 1988 J.M. Nolla, "Gerunda. Dels orígens a la fi del món antic." a Fonaments. Prehistòria i Món Antic als Països Catalans, núm. 7, Barcelona 1988, 69-110

OLESTI 1994 O. Olesti "Les actuacions pompeianes a la Catalunya central: Reorganització del territori i fundacions de noves ciutats " a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona 1993) Tarragona 1994, 316-318

OLIVER , PRIM 1995 A. Oliver i T. Prim , Arqueologia. La Lleida secreta. Mataró 1995

OLIVES 1944 M. Olives, "Lérida en la primera mitat del siglo XIX. a Ilerda núm. II, Lleida 1944, 35 i ss.( reimpressió d'un manuscrit original del segle XIX).

PADRÓS 1985 P. Padrós, Baetulo: Arqueologia Urbana . 1975-1985. Monografies Badalonines núm. 7. Badalona 1985.

PAYÀ et al. X. Payà, F. Puig i T.Reyes, "Primeres datracions dels nivells de fundació d'Aeso." a Revista d'Arqueologia de Ponent, núm. 4. Lleida 1994, 151-172.

PEDRONI 1986 L. Pedroni, Ceramica a vernice nera da Cales, 2 volums. Nàpols, 1986.

PÉREZ en premsa a A. Pérez, "La plaza de St. Joan de Lleida y el pretendido foro romano". a Homenatje al prof. J.Maluquer, Barcelona

PEREZ en premsa b A. Perez Almoguera. "En torno a la ordenación del terriotorio y fundaciones romanas en el interior de Catalunya a fines del siglo II e inicios de I a.C." a 3 er. Congreso penínsular de Historia Antigua . (Victoria 1994) pre-actas , 446-456.

PÉREZ 1984 a A. Pérez, La ciutat romana d'Ilerda. Lleida, 1984

PÉREZ 1984 b A. Pérez, "En torno al status de Ilerda", Ilerda núm. XLV, Lleida, 1984 , 209 i ss.

PEREZ 1986 A. Perez, "El jacimiento romano de "Els Vilars" (Aitona) y su cronologia." a Ilerda XLVII, Lleida, 1986, 101 i ss.

PEREZ 1990 A. Pérez, La "terra sigillata" de l'antic Portal de Magdalena. Monografies d'Arqueologia Urbana, núm. 1, Lleida.1990

PÉREZ 1991a A. Pérez, Lleida romana.. Lleida, 1991.

PÉREZ 1991b A. Pérez, El jaciment romà del Tossal de l'Äliga (Les Borges Blanques, Les Garrigues). Quaderns d'arqueologia del Grup de Recerca de "La Femosa" núm. 6. Artesa de Lleida, 1991.

PÉREZ 1992 A. Pérez, "Los hallazgos de la zona de enterramientos en torno a la estación de ferrocarril de Lleida", a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 2, Lleida, 1992, 199-216

PÉREZ 1993 A. Pérez, "Intervencions a Ilerda (1989-1992)" a Anuari d'intervencions Arqueològiques a Catalunya , 1: Època romana i Antiguitat Tardana. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, 201-202

PÉREZ 1994 A. Pérez Almoguera, "Sobre las fundaciones republicanas en Hispania. El Caso de Ilerda" a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona 1993) Tarragona 1994, 325-327

PÉREZ et al. 1988 A. Pérez, M.T. Amare, P.Camps, I. Garcés i M.T. Marco, Els materials del jaciment romà de Raïmat. Lleida. Lleida 1988

PÉREZ, RAFEL 1993 A. Pérez i N. Rafel, La vil.la romana de Torre Andreu. (La Bordeta, Lleida) Un establiment suburbà dels segles II-III d.C. a Monografies d´arqueologia Urbana, núm. 5. Lleida 1993

PÉREZ, SOLER 1993 A. Pérez i M. Soler, "Les seques d'Iltirda i Iltiraka i el llop ibèric" a a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 3, Lleida, 1993, 151-175

PLEYAN 1873 J. Pleyan de Porta. Apuntes de Historia de Lérida, o sea compendiosa reseña de sus principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros dias. Imprenta de Carruez, Lleida 1873.

REYES et al. 1991 T.Reyes, J.Medina i A.Pérez, "Excavacions al solar de l'Avinguda Francesc Macià, 37-41 de Lleida", a Revista d'Arqueologia de Ponent núm.1, Lleida, 209-221.

RIU-BARRERA 1994 E. Riu-Barrera, "L'arqueologia a Lleida i a la Catalunya de ponent. Origen i evolució fins a la fi de la dictadura franquista." a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 4 . Lleida, 1994, 117-135

RODRIGUEZ 1980 J. Rodríguez Duque, Materiales para una carta arqueológica del Bajo Segre. Tesi de Llicenciatura, Universtitat Autònoma de Barcelona. Inèdita

S.A.G.C. 1987 Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, "Arqueologia Urbana en Lérida" Revista de arqueologia, núm 75. Madrid 1987, 11-19

SANMARTÍ 1978 E. Sanmartí, La ceramica campaniense de Emporion y Rhode . Monografies Empuritanes núm. IV Barcelona 1978, (II volums)

SANMARTÍ 1994 E. Sanmartí "Urbanicación i configuración territorial del nordreste de la citerior durante la época romano-republicana " a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona1993) Tarragona 1994, 357-363

SANMARTÍ, SANTOS 1993 E. Sanmartí i M. Santos, "Algunes observacions entorn dels nivells tardo-republicans d'Empúries" a Empúries núm. 48-50, Barcelona 1993, 292-307.

TARRAGÓ 1944 J.A. Tarragó Pleyan, "Materiales de arqueología de la ciudad de Lérida", a Ilerda núm II . Lleida 1944, 415-438.

TED'A 1989 Taller Escola d'Arqueologia, Un abocador del segle V dC. en el fòrum provincial de Tarraco. Tarragona 1989