La Roca Sobirana i el castell de la Suda
Xavier Payà i Mercé
a "Festa de Moros i cristians" Lleida, Maig del 2001.
La Suda de Lleida ocupa la plataforma més alta del Turó de la Seu Vella. Aquesta terrassa, també anomenada Roca Sobirana, s´aixeca 80 metres per sobre del nivell del riu i ocupa una superfície de 4.600 m2. Les possibilitats visuals i defensives d´aquest indret, situat al bell mig de la plana del Segrià, no passarien desapercebudes al llarg del segles i la seva història anirà per sempre més associada a la construcció d´edificis singulars, com el castell àrab i el Palau Reial, convertit en caserna i centre de govern militar durant els episodis bèl.lics de la Lleida moderna. Tenint en compte aquestes excepcionals condicions i retrocedint en el temps no costa gens imaginar-se a la plataforma superior del Turó una part important de l´oppidum ilergeta (la Iltirta ibèrica) i restes de l´acròpolis o d´algun edifici singular de la ciutat romana d´Ilerda.
De tots els edificis construïts al llarg dels segles sobre el cim del Turó avui dia només es conserva en alçada una part de la nau sud del Palau Reial d´època medieval. Diversos factors però, han contribuït que sigui un dels edificis més desconeguts i enigmàtics de la ciutat. El seu emplaçament n´és un, ja que l´edifici queda amagat i eclipsat per la monumentalitat de la Seu Vella. Igualment perjudicial per valorar la seua significació històrica ha estat el nom amb que es coneix avui dia les restes del castell medieval. La veu Suda -de l´àrab sudda- és el nom que finalment s´ha popularitzat, però hem de recordar que a les fonts medievals la paraula Suda era utilitzada sempre per a designar l´àrea urbana closa i més encimbellada de la ciutat, mentre que l´edifici s´anomenava Castell del Rei. Amb la destrucció del barri el segle XVII i XVIII la veu Suda va desaparèixer de la toponímia, essent recuperat per cercles erudits a mitjans de segle XIX com un cultisme per a nombrar les restes del palau, recollint probablement, la idea o la tradició del seu origen andalusí.
Un dels objectius que van guiar l´inici dels treballs arqueològics estava encaminat a resoldre els interrogants històric-arqueològics que plantejava l´ocupació humana a la Roca Sobirana. No menys valorada va ser la possibilitat de recuperar importants elements del patrimoni de la ciutat i integrar-los en un futur parc visitable.
La primera campanya, l´estiu de 1986, va consistir en la identificació de la planta arquitectònica del Palau Reial i excavació parcial de la seua nau nord. Els treballs es van reprendre el 1992 i van tenir continuïtat l´any següent. Una darrera campanya, realitzada el 1997, va alliberar definitivament de colmatacions i sediments la plataforma superior i les vessants sud i est de la Roca Sobirana, descobrint gran quantitat d´estructures i recuperant part de la topografia antiga.
Tot i l´ esforç de recerca i interpretació que exigeix l´arqueologia, de vegades, aquest resulta infructuós, ja que en el transcurs dels segles, hi ha zones on un fet constructiu de gran importància esborra qualsevol rastre d´èpoques anteriors. Bàsicament això és el que deuria passar a la plataforma superior de la Roca Sobirana durant els segles XIII i XIV amb la construcció del Palau Reial. Es necessitava assentar els murs sobre el cingle rocós, retirant els sediments i, per tant, destruint les edificacions anteriors. Tant sols a l´extrem nord-oriental de la plataforma superior, l´existència d´un important desnivell natural va permetre la conservació de sediments i murs antics, al quedar sota els paviments de la nova nau nord-oriental, afegida al Castell Reial durant el segle XIV.
L´excavació arqueològica no es va limitar a la planta del Palau medieval i va estendre´s per la vessant sud (davant la Casa d´exercicis) i est (Plaça Alta de Louvigny) de la Roca Sobirana.
En aquestes zones la frenètica construcció d´estructures defensives durant l´època moderna ,junt amb els agents erosius, havien modificat la topografia antiga i destruït gran quantitat de restes arqueològiques. Per contra, l´òptim estat de conservació de les construccions militars documentades, i molt especialment les de la vessant est sota la Plaça Alta de Louvigny, ens han permès seguir amb molt detall l´evolució constructiva de la ciutadella durant els segles XVII i XIX.
INSERTAR FIGURA 2 Vessant sud i est (Plaça Alta de Louvigny) un cop finalitzats els treballs d´excavació.
Resum de les principals fases documentades:
A l´extrem nord-oriental de la plataforma superior, darrera de la muralla de tancament nord i assentat sobre el cingle rocós, va aparèixer un mur abandonat a finals de segle II a.C. Es tracta de les restes constructives més antigues localitzades al Turó i per extensió, a tota la ciutat. No sembla agosarat identificar-les com a pertanyents o continuadores de les que formaven l´oppidum indígena, si com sembla succeir, una possible refundació republicana de la ciutat romana no va tenir lloc fins a començaments del segle I a.C. i que la ciutat durant el segle anterior seguiria sent essencialment, la indígena.
Interessant també resulten els abundants materials ceràmics ibèrics barrejats en estrats de cronologia posterior. Destaquen un petits fragments de ceràmica àtica i peces pintades, (segle V i III a.C.) que podrien considerar-se com l´únic testimoni material assimilable al pretès emplaçament de la Iltirta ibèrica.
Tot seguit, i afectant els nivells de la fase tardo-republicana, es van documentar diversos murs d´època andalusina que delimitaven diverses estances tancades al nord per la muralla. Aquests edificis havien quedat seccionats pels murs de la nau nord-oriental del Palau Reial i n´eren clarament anteriors. De l´època Califal (segles X d.C) es van identificar diversos murs de mamposteria d´una casa construïda a dos nivells i compartimentada en diverses habitacions. Al segle XI d.C., l´espai va ser totalment reformat, edificant sobre un mateix nivell una casa de 232 m2 dividida en quatre habitacions distribuïdes al voltant d´un pati que tenia un petit estany ornamental d´aigües al centre (vegeu figura 3).
INSERTAR FIGURA 3 Restitució i interpretació de les restes constructives d´època andalusina documentades a la plataforma superior de la Roca Sobirana.
Un cop identificades les fases d´ocupació andalusina a la plataforma superior, la següent qüestió plantejada tractà d´esbrinar si alguna de les estructures documentades podia pertànyer a l´antic palau àrab, construït segurament al mateix temps que Isma´il ibn Musa iniciava la fortificació de la ciutat (270H- 883 d.C), segons es desprèn de la crònica de l´historiador al-Himyari (s.XV).
Desgraciadament, l´estat de conservació de les restes arqueològiques, i per tant els resultats històric-arqueològics que se´n podem deduir, no permeten el grau de precisió desitjat en la identificació de l´alcàsser andalusí. Tot i aquests condicionaments, podem afirmar que el tancament nord del palau medieval es recrescut sobre una línia d´època andalusina de tipologia idèntica als trams de muralla documentats a la part baixa de la ciutat (Antic Cine Catalunya
-actual Carmen Ulier-, Paeria, Anselm Clavé i Baixada Trinitat). Una sòlida construcció de tres metres d´amplada amb blocs de sorrenca rectangulars col.locats de cap i través i farciment intern de morter i pedres. Sota el vestíbul d´entrada al palau medieval va aparèixer la fonamentació d´un altre mur de grans proporcions d´època andalusina, la perllongació del qual coincideix amb el tancament est del Palau reial. Des de la Plaça Alta de Louvigny encara es pot apreciar en alçada com les dues alineacions s´entreguen perpendicularment, configurant una cantonada a la que s´afegiren després les construccions medievals. Tot sembla indicar que es tracta de l´angle nord-est d´un recinte defensiu de l´antic castell àrab o alcàsser situat sobre la plataforma superior i que coincideix exactament amb el traçat i límits que després tindran els murs de tancament del Palau Reial.
INSETAR FIGURA 4 Vista del tancament nord. A la base i en primer terme l´obra andalusina amb el mur i contraforts del palau reial damunt.
Fora del que hauria estat el recinte de l´alcàsser, concretament a la vessant est i sota els terraplens de construcció de la Plaça Alta de Louvigny, vam aparèixer les restes de dues cases d´època Califal construïdes seguint la pendent del Turó. Una d´aquestes tenia un pati obert amb pòrtic suportat per quatre columnes i tancat al nord per la muralla. A la vessant sud, en canvi les fases andalusines conservades corresponien a l´època Taifa (segleXI d.C). Els edificis estaven organitzats amb petites habitacions, distribuïdes en diferents nivells i comunicades per escales i corredors. Algun dels murs encara conservava, damunt els sòcols de pedra, les toves amb què s´havien recrescut les parets.
A tall d´ hipòtesi i pel que respecta a les fases andalusines podem concloure que tots els edificis construïts a les vessants formarien part del barri de l´alcassaba de Madina Larida (barri levític de la Suda en època Medieval) i els habitatges localitzats sobre la plataforma superior (nau nord-est) podrien interpretar-se com vivendes annexes o cèl·lules estretament relacionades amb l´alcàsser, ja que quedaven dins dels seus murs (darrera de l´angle nord-est).
Segons es desprèn dels treballs d´excavació i estudi de les restes arquitectòniques del palau reial, tot sembla indicar que les obres de construcció realitzades durant el segle XIII esborrarien definitivament qualsevol traça de la Suda andalusina, la qual cosa no succeix en altres castells medievals, on es possible identificar encara elements arquitectònics o traces del seu passat andalusí (Balaguer, Saragossa, etc).
A grans trets, el palau del segle XIV consistia en un recinte de planta trapezoïdal estructurat entorn a un pati central amb naus als flancs nord, migdia i ponent i tancat a llevant per un pany de muralla on es localitzava la porta d´entrada al recinte, flanquejada per dues torres.
Sota l´enllosat del pati hi havia una cisterna rectangular excavada repicant l´esperó rocós del Turó. Les parets i la volta apuntada estan fetes amb carreus ben treballats que tenen abundants marques de picapedrer. L´aigua recollida a la teulada es conduïa a l´interior de la cisterna mitjançant canonades ceràmiques encastades als murs de les naus.
A l´ala de ponent hi havia fins a l´ explosió de 1936 restes d´un cimbori octagonal i tres trams de volta de creueria. La nau nord resta totalment desmuntada des del segle XVIII com a conseqüència de la construcció d´una bateria de sis troneres. Al tancament de llevant, l´ explosió del polvorí el 1812 va afectar greument les estructures que en aquests indret només conserven una o dues filades per sobre del nivell del pati central.
L´ala sud del palau, d´uns 11 metres d´alçada, encara es conserva parcialment sencera. A la part de fora hi ha quatre torres de planta rectangular equidistants. La coberta original de la nau sud constava de quatre trams de volta de creueria desmuntats l´any 1926.
Els treballs han permès establir una interpretació força acurada sobre l´evolució constructiva del Palau Reial durant els segles XIII i XV. Resulta però impossible degut a les profundes transformacions sofertes i al fet que bona part dels murs recuperats de la seu planta pertanyent a les fonamentacions, una interpretació dels ussos que van estar destinades les naus i habitacions del castell i calgui recorre a les abundants fonts documentals conservades.
Han estat molt interessants també els resultats obtinguts en referència a les transformacions que el palau reial i el barri medieval ,construït a les seus vessants immediates, sofrí en època moderna, com a conseqüència de l´ adequació del recinte en fortalesa militar. Hem documentat la construcció de gran nombre d´obres defensives a partir del segle XVII. Els plànols militars de l´època han estat de gran ajuda per concretar i datar les set fases o moments constructius identificats.
Dins el palau els fets més destacables són les troneres de la nau nord i l´excavació de diversos enterraments del segle XIX a l´interior de la nau nord-oriental quant aquesta ja estava enderrocada. També hem documentat el tapiat de la porta de llevant en el moment que es deuria obrir l´accés occidental. A la vessant est es conserven restes de la primitiva falsa braga de la segona meitat del segle XVII i flancs dels baluards que rodejaven el castell. Sota la Plaça Alta de Louvigny són visibles entre altres coses un polvorí, recenment restaurat, i gran quantitat de línies defensives anul.lades i superposades que evidencien clarament la constant preocupació per mantenir i millorar la defensa de la ciutadella de la plaça de Lleida al llarg de tres segles de conflictes.
Definitivament lliurat de les funcions militars i recuperat per la ciutat, l´única nau dempeus conservada del Palau Reial, seria objecte d´obres d´adequació i consolidació (restauració de la torre occidental enfonsada -Saez 1979- i adequació de l´interior de la nau sud i terrat -Corbella 1992) i episodis menys acertats com la instal.lació d´antenes al seu terrat. Mentres, a l´exterior s´anaven practicant les diferents campanyes d´excavació (1986-1992-1993 i 1997). Ara, un cop finalitzat l´estudi d´aquells treballs arqueològics i iniciada la primera fase de restauració i consolidació de les estructures recuperades, només ens queda esperar l´ordenació de les vessants i el castell en el marc d´un projecte que permeti als ciutadans accedir al cim del Turó i gaudir de les excepcionals vistes de la ciutat i el territori, descobrir una part important de la història de la seua ciutat i rescatar del secular oblit i aïllament, les restes del Palau Reial conegudes també amb el nom de Castell de la Suda.
Xavier Payà i Mercè
Secció d´Arqueologia de l´Ajuntament de Lleida.
Bibliografia bàsica:
Español Betran, F. " El Castillo Real de Lleida en època medieval" a Anuario de Estudios Medievales 26 vol. 1. pp. 437-486. Barcelona 1996.
Lladanosa, J. La Suda, parròquia de la Seu Vella de Lleida. Lleida 1979.
Loriente, A. & Ribes, J.LL. "La Suda del segle XIII" a Lleida: del municipi a l´Estudi General (segle XIII), Coneixes la teva ciutat..? Ateneu Popular de Ponent, Lleida 1997.
Garcia Biosca, J. "Aproximació documental al barri de la Suda". a Carta Arqueològica del Turó. Inèdit, Lleida 1992 .