Com era la ciutat de Lleida en època andalusina?, com era medina Larida?.
Ana Loriente
a Festa de Moros i Cristians, Lleida, 14 de Maig de 2000, 55-59
Musà ibn Nusair conquerí al 713 per capitulació la ciutat de Saragossa. Poc després inicià les ofensives de penetració cap als territoris occidentals que van acabar per definir la frontera. Lleida passarà al domini àrab molt aviat, concretament entre els anys 713-714.
Les fons documentals ens diuen que a finals del segle IX, 883/884, Ismail Musa inb Lub reconstruí la ciutat i a partir del 901 inicià la creació de l'alcassaba i de la mesquita major. Però malauradament i en general, les fonts documentals referides a medina Larida són malauradament poc nombroses i aporten dades molt genèriques sobre la ubicació dels edificis públics i l'època de construcció. Les escasses dades sobre la localització dels diferents elements que configuraven el seu traçat urbà i edilici són citades tot sovint als escrits cristians relacionats amb la cessió de les propietats andalusines als nous pobladors. Dades però, que impossibiliten reconèixer els trets morfològics de la ciutat andalusina, l´organització espacial dels seus elements i llur evolució en el temps.
Gràcies a les intervencions arqueològiques i als professionals que les han dut a terme als darrers 20 anys podem començar a conèixer l'aspecte de la ciutat. Encara resta molt de camí per a comprendre perfectament el seu urbanisme, definir els límits dels diferents barris i la seva funcionalitat, reconèixer els espais públics com els mercats, els edificis emblemàtics de la ciutat com els banys, les mesquites, no només la mesquita major, sinó també les mesquites dels barris i fins i totes les edificacions privades singulars. Malgrat tot això, s'ha avançat molt, i ara per ara creiem que el coneixement que tenim de Medina Larida comença a ser satisfactori. Hem de dir però, que on l'arqueologia ens ha aportat un major número de dades, correspon al periode comprés entre el segle X i la conquesta cristiana al 1149. Res podem dir de la ciutat als segles VIII i IX, les fonts escrites referides a Lleida no deixen cap dubte sobre la seva existència però, en canvi, les arqueològiques no les corroboren.
Intentarem donar a grans trets la imatge urbana de la ciutat que van conquerir i habitar els nous pobladors cristians. Urbanisme que en un primer moment, immediatament després de la conquesta, no patí grans variacions, tot i que s'ha pogut constatar una ràpida ampliació del recinte urbà cap el carrer de Sant Antoni. Les noves formalitzacions constructives i espacials es faran a partir del segle XIII.
Com estaria articulada la ciutat andalusina?
La configuració topogràfica del terreny on se situa la ciutat de Lleida ve marcada per uns elements naturals que condicionen la seva forma al llarg de la història. En primer lloc, el turó de la Seu Vella. Aquesta elevació, a excepció de la seva banda nord, amb grans desnivells escarpats, davalla de forma aterrassada vers el riu Segre. En segon lloc, els rius, el Segre i el Noguerola, que estableixen un límit natural vers el sud i vers el nord-est, configuren unes terrasses al.luvials molt més amples que les del turó. La banda oest i nord-est queda lliure d'accidents geogràfics marcats, sent, per tant, una zona de creixement no condicionada.
Aquesta topografia s'adeqüa perfectament a un dels tipus bàsics en la configuració dels espais urbans d'al-Andalus: la ciutat acròpoli o ciutat establerta al peu d'una petita elevació. En aquesta elevació es situaria la ciutadella, separada de la resta de la ciutat, donant-li un cert aïllament. L'espai de poder polític i militar ocupa pràcticament la totalitat de la part més alta i pot convertir-se en una petita ciutat, encara que també pot tenir un espai més reduït. Les muralles urbanes neixen de les extremitats de la ciutadella i descendeixen perpendicularment a les corbes de nivell fins a encerclar el nucli urbà que s'estén als seus peus.
Qué sabem de les muralles i de les portes d'entrada a la ciutat?
No tenim prou dades físiques referides a les muralles. Però aquestes dades, al costat dels traçats de les muralles documentats als plànols antics, ens permeten establir una primera aproximació del seu perímetre.
La presència de parament andalusí a la muralla nord del palau cristià de la Suda, és la primera dada a tenir en compte. Aquesta muralla, aixecada a la part més alta de la ciutat delimita pel nord l'àrea habitada i ultrapassa vers l'oest el límit del palau. No podem determinar com seria la resta del seu traçat per aquesta banda però, creiem, que descendiria amb un traçat perpendicular a les corbes de nivell fins a arribar a la zona de Sant Martí.
A la zona propera a Hisenda, els plànols publicats a l'Atles de Lleida ens ofereixen una imatge de la muralla i del Portal de Boters, és probable que el tancament andalusí seguís el traçat de la mateixa muralla medieval.
Per la banda sud, la limitada pel riu Segre, les intervencions del cinema Catalunya (actual botiga Carme Ulier), carrer Major 17 (actual Hotel Reial) i soterranis de la Paeria, ens han aportat una nova constatació física del tancament. En aquest cas, el tancament seria un mur de contenció i protecció de la ciutat en front a les possibles crescudes del riu Segre.
La darrera dada física de les muralles que encerclerien la ciutat andalusina l'hem localitzat a la cantonada de la plaça Mossèn Jacint Verdaguer i carrer Anselm Clavé. En aquesta intervenció s´han posat al descobert diversos trams de la muralla i dues torres datades a mitjans de segle X. Sembla que aquesta línia fortificada perdurà fins a a la segona meitat del segle XIV quan es fa una de nova axecant-se damunt de l'antiga que restarà dempeus fins al 1707.
No disposem de cap verificació arqueològica respecte de les portes d'entrada i sortida de la ciutat. A tall d'hipòtesi, podríem dir que com a mínim hi hauria portes als extrems dels grans vials que es defineixen. Així, hi hauria una porta al final del carrer Magdalena que comunicaria la ciutat amb el camí de Corbins. Una segona porta estaria al final del carrer del Carme i a l'extrem oposat de la ciutat, seguin l'eix vertrebrador de l'actual eix comercial, hi hauria la porta del camí que aniria cap a Gardeny i Saragossa, situada molt a prop de la cantonada del cinema Catalunya. Molt probablement hi hauria portes a la façana de riu, i per tradició una d'elles podria estar a la zona de l'arc del Pont. Una possible darrera porta estaria a la zona de Boters si considerem com a vàlida la preexistència del traçat i del Portal de Boters.
Com estava organitzada la ciutat definida pel perímetre murat?
La ciutat andalusina -Medina Larida- abraçaria unes 30 ha., una ciutat petita (sagirat) segons la denominació d'al'Idrisi. Una ciutat on el poder públic, durant el segle X, planifica i es fa responsable de la infraestructura, amb la construcció dels murs de tancament de la ciutat, ja siguin muralles o bé els murs de contenció del riu. Més tard, ja en el segle XI, el mateix poder públic urbanitza la xarxa de sanejament amb la construcció de les clavegueres.
La imatge tradicional que tenim d'una ciutat àrab és la d'una ciutat plena de carrers estrets i sinuosos que no semblen respondre a una ordenació urbanística gaire planificada, però l'arqueologia ens mostren una ciutat perfectament estructurada on els espais públics i privats estan clarament definits, només sotmesos als imperatius topogràfics.
L'espai interior de la ciutat estaria articulat en diferents barris, amb construccions adaptades a les característiques del terreny natural. D'aquests barris només tenim coneixença arqueològica d'alguns i malauradament molt parcialment.
Del barri de la Suda, l'antiga ciutadella andalusina, coneixem una part molt petita, centralitzada a l'entorn del palau cristià i on les restes,encara en procés d'estudi no permeten establir d'una forma òptima si estem o no davant de la residència del governador o si bé estem davant d'habitatges propis del barri.
La documentació del barri de Sant Martí també és molt parcial, encara que ens aporta un aspecte fonamental, com és l'existència d'elements relacionats amb la producció de ceràmica i que dòna el caràcter d'un barri dedicat a la producció artesanal.
Del barri que quedaria delimitat per la cantonada del cinema Catalunya i que posteriorment en època cristiana s'integrarà a Sant Llorenç, res podem dir del seu funcionament, com tampoc podem dir res del barri de Sant Joan.
Només el barri de Magdalena aporta dades prou significatives, no podem determinar però quines activitats es desenvoluparien, tot i que les cases documentades tenen característiques que podrien correspondre a un nivell econòmic mig, potser corresponent a treballs de tipus artesanal o agrícola. Tot i així, les dades de què disposem no ens permeten dir amb seguretat a què es devien dedicar els seus habitants.
El barri de Magdalena. Un model de barri andalusí
El número d'intervencions realitzades al sector del carrer de Magdalena i del carrer del Carme ens ha permès establir una primera hipòtesi de com s'articularia el barri, hipòtesi que pot servir d'exemple per a la resta. Proposem doncs una restitució teòrica, que evidentment està sotmesa a canvis en funció de les dades que ens puguin donar futures actuacions a la zona. Donat que les restes que configuren el barri en el segle XI són les millors conservades, aquesta restitució pivota bàsicament en elles, tot i que al mantenir-se el traçat planificat a la primera meitat del segle X és també vàlida per a qualsevol de les fases identificades, encara que a grans trets i tenint en compta les seves particularitats.
Els carrers
S'han documentat 12 carrers, dels quals 9 són segurs, ja que tenim dades conservades (clavegueres i pous morts) i els altres tres han estat identificats en funció d'altres tipus de dades. El primer aspecte que cal ressaltar dels vials documentats és l'adaptació a la topografia, seguint el traçat de les corbes de nivell que encara es palès a l'actualitat. D'altra banda, els hem ordenat tenint en compte el pendent d'evacuació de les clavegueres ja que les dades que aporten la seva amplada i la seva direcció no permeten establir una jerarquia fiable entre tots ells. Només es pot dir que els vials longitudinals, és a dir paral.lels al riu, són quelcom més amples i per tant més importants.
S'han definit com a carrers principals els vials longitudinals en direcció nord-sud, paral.lels a les corbes de nivell i que reben el cabal de les clavegueres dels eixos secundaris. Dins dels vials principals es podria establir així mateix una certa categoria i funcionalitat. Pot ser que el carrer localitzat a Bafart fos, per la seva amplada, una mica més gran que la resta, i per la seva ubicació, més propera a l'antiga mesquita situada a l'entorn a l'antiga església de Magdalena, un important eix de comunicació interior. Els actuals carrers Pi i Margall/ Magdalena i el carrer del Carme, podrien considerar-se com a eixos vertrebradors de la ciutat als extrems dels quals hi hauria portes d'accés a les vies principals de comunicació.
S'ha donat la categoria de carrers secundaris als vials transversals, en sentit perpendicular a les corbes de nivell, i que reben el cabal de les clavegueres de desguàs de les cases.
A grans trets la xarxa viària es manté en època cristiana sobretot pel que fa als eixos longitudinals, mentre que els eixos transversals sofreixen desplaçaments, de manera que espais públics d'època andalusina es converteixen en privats i d'altres, que havien estat privats són ocupats per carrers.
Les cases i les seves illes
La xarxa viària definida ens ha permès establir 17 illes de cases de dimensions i formes variables segons la topografia i els traçats dels carrers. La llargada sempre és variable mentre que en general, l'amplada correspon a les dimensions de dos habitatges. Cadascun d'ells, té la façana principal amb la porta d'entrada a un carrer longitudinal. En el cas que l'amplada de l'illa donés per a més de dues cases, l'entrada als habitatges intermedis es situaria probablement davant d'un carrer secundari.
En tots els casos, les cases s'adapten a la topografia del terreny i poden tenir estances a diferents nivells. Amb independència del tamany i del barri on estan ubicades, les cases tenen sempre un mateix tipus de distribució, encara que aquesta pot ser més o menys complexa: les diverses habitacions que la composen estan articulades entorn a un pati.
Les parets dels habitatges es fan mitjançant un sòcol de pedra fet amb blocs de mida regular, units entre ells per tirades de pedra petita. Sobre d'aquest sòcol, d'alçada variable, es continua el mur en alçada, bé amb tovots, bé amb tapia, paret que posteriorment serà emblanquinada o arrebossada. Aquest tipus constructiu no és un fet aïllat, sinó que és una pràctica comuna a tot al-Andalus.
Sembla que a partir de finals del segle XI i fins a la conquesta es produeix un, potser pausat, abandó de les cases, reduint-se, per tant, l'espai habitat. No podem determinar amb seguretat si aquest fenomen es va donar a tota la ciutat, o bé si només va afectar determinats barris o sectors. Les dades què disposem, com reiteradament hem apuntat, no són prou exhaustives com per a permetre establir una norma generalitzada.
Ana Loriente Pérez
Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida