LA CIUTAT ROMANA D'ILERDA. Darreres aportacions al seu coneixement.

X. Payà, I. Gil , A. Loriente, M. Molist i M . Morán

Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida.

1- INTRODUCCIÓ

Cal analitzar alguns aspectes topogràfics de l'indret on s'aixeca la ciutat per entendre el paper de capitalitat que l'emplaçament ha tingut al llarg dels segles. La ciutat es troba en un encreuament de camins, al costat d'una important via fluvial i disposa d'un turó des del qual es domina tota la plana del Segrià. Aquestes excepcionals condicions no van passar desapercebudes pels romans i durant els temps de la conquesta, la ciutat ibèrica d'Iltirta deuria convertir-se en un punt estratègic de cara a la penetració del exèrcits a l'interior de la península on tenien lloc les guerres celtibèriques.

Acceptat que el Turó de la Seu Vella allotjà l'oppidum d'Iltirta, un dels centres rectors del populus ilerget, que en època d'August es convertí en municipium, el següent pas radica en la interpretació d'aquestes dues realitats ocupacionals a través de les evidències arqueològiques descobertes en els últims anys.

Un fet extensible a totes les ciutats romanes de la península és la intensa activitat arqueològica realitzada en els últims anys motivada per la reforma i adequació dels centres històrics, una gran activitat immobiliària i una normativa de salvaguarda i gestió del patrimoni arqueològic que ha estat aplicada amb diferents graus d'eficàcia, però de forma constant a la major part de municipis. En canvi, resulta específic d'unes poques ciutats romanes el silenci de la sua concreció física abans l'inici de les excavacions i la posada en pràctica de l'arqueologia urbana. Aquests és el cas d'Ilerda, tan citada per les fonts clàssiques, però una gran desconeguda en el terreny arqueològic. Situació que s'ha mantingut fins i tot després de la publicació d'obres de síntesis (Pérez Almoguera, 1991 a) o articles que intentaven establir una interpretació sobre l'origen i evolució de la ciutat romana (Payà et al.,1996) a partir de les restes arqueològiques.

A diferència d'altres ciutats que han conservat dempeus restes estructurals con les muralles o algun edifici singlar reaprofitat i on s'han produït troballes casuals, la ciutat d'Ilerda restava totalment destruïda i soterrada sota la ciutat andalusina i cristiana que l'havien afectat considerablement. La continua activitat arqueològica desenvolupada els darreres anys va, poc a poc, aportant dades per aproximar-nos a l'evolució de la ciutat romana, tenint en compte però que de les 95 intervencions realitzades amb resultats positius tant sols en 24 s'han documentat restes pertanyents a la ciutat romana.

Són molt escasses les noticies recollides per les fonts escrites d'època moderna. La més antiga ens la transmet l'historiador Jeroni Pujades l'any 1609 (cita recollida per Pleyan de Porta 1873, 56) quan parla d'una làpida (IRC II, 5) trobada a les rodalies de la Porta de Boters que Onofre Cerveró encastaria a la façana de casa seua situada al carrer la Palma núm. 19, on encara es pot veure avui dia.

Hem de traslladar-nos al final del segle XVIII, concretament a l'any 1799. Aquesta vegada és l'historiador M. Olives i Roca que en un manuscrit seu de mitjans de segle XIX (Olives 1944, 59-60) esmenta la troballa d'ossos, olles de ceràmica, monedes i una inscripció romana al desaparegut carrer de la Pilota situat darrera de l'antiga església de Sant Joan.

Tal absència de restes materials en relació a la importància que les fonts atribuïen a la ciutat fou recollida per Pleyan de Porta, que el 1873 escrivia " la ciudad latina ha sido pues completamente arrasada por la mano del tiempo y de los hombres, y hoy ya no queda ni el polvo" (Pleyan de Porta 1873, 54-55).

Amb motiu de la destrucció de l'antiga església de Sant Joan l'any 1868 i remodelació de la plaça, a partir de 1880, es van posar al descobert importants restes arquitectòniques d'època romana (Tarragó 1944, 415 ss). Concretament un capitell corinti, un fust amb vint-i-dues estries i diversos tambors de columna inclosos en l'estudi de Puig i Cadafalch (1934. 314-315, figs. 394 i 396; vegeu també Junyent, Pérez 1994, 185-188 i Junyent, Pérez 1995).

Hem de traslladar-nos a l'any 1926, quan la construcció de l'estació del Ferrocarril posa al descobert importants restes de la necròpolis de la ciutat Desgraciadament només es va poder realitzar un salvament parcial i les escasses referències topogràfiques anotades en e seu moment fan molt difícil ubicar l'emplaçament exacte de les troballes. Un recent estudi (Pérez 1992, 199-215) però, proposa una interpretació sobre la necròpolis a partir de l'únic plànol conservat degut a J. Vilallonga, les escasses fotografies i el material funerari conservat al museu arqueològic de l'Institut d'Estudis Ilerdecns.

Segons es desprèn d'aquelles anotacions les restes van aparèixer en una zona de més de 200 m2 i demostraven una continuïtat molt marcada que anava des del segle I d.C fins al V d.C. Es van poder recuperar set sarcòfags de pedra amb coberta de doble vessant, dos de les quals contenien taüts de plom, una cinquantena d'enterraments o tombes de tegulae i altres a l'interior d'àmfores. També es van recuperar quatre làpides epigràfiques d'època Alt-Imperial (IRCII, 1,3,4,6) i una làpida de marbre amb una inscripció que porta un crismó i és la mostra més antiga de cristianisme a la ciutat (IRCII, 10). La importància de les restes no es restringia al mobiliari funerari i segons les fotos del moment van aparèixer abundants restes constructives i mosaics amb temes cristians que podrien indicar-nos l'existència d'edificis funeraris (basilicae, martyrium) o fins i tot alguna vil·la suburbana. Segons es desprèn de l'emplaçament es tractaria d'una amplia zona dedicada als enterraments situada al costat de l'antic camí de Corbins que segons sembla indicar les construccions localitzades a l'interior del recinte urbà de la ciutat, pertanyia amb tota seguretat a la prolongació del decumanus principal que d'est a oest travessava la ciutat i un cop creuades les muralles i l'antic curs del riu Noguerola passava pel mig de l'actual estació del ferrocarril. La passarel·la de l'estació que comunica el centre de la ciutat amb el barri de Pardinyes segueix el traçat d'aquest antic camí.

La següent troballa ens trasllada als anys seixanta quant l'Ajuntament de Lleida procedeix a l'adequació del soterrani de Paeria. En aquestes obres es va realitzar un seguiment acurat dels treballs i es van documentar importants restes materials d'època romana alhora que es documentaren els talls estratigràfics obtinguts de les excvacions realitzades. Podem dir que es tractava de la primera excavació arqueològica realitzada a l'interior de la ciutat antiga (Tarragó Pleyan i Díez Coronel 1964, 478-484).

Durant els anys seixanta i setanta la construcció de nous habitatges a l'antic barri de Magdalena no aporten cap dada sobre restes romanes de les quals avui sabem amb tota certesa de la seu existència. La resta de notícies es va produir fora dels límits històrics de la ciutat i corresponien a fets extraurbans de l'antiga Ilerda, tant mal documentats en el seu moment que resulta impossible establir una interpretació acurada (actual clínica Perpetu Socors, Santa Tereseta, Vallcalent i col·legi dels Jesuïtes. Lara 1973, 127-130).

2- INTERVENCIONS ARQUEOLOGIQUES:

Plaça Sant Joan:

Al centre de la ciutat i on es troba l'espai públic més gran del centre històric es va construir un aparcament subterrani l'any 1975. Desgraciadament només es va poder realitzar un seguiment i salvament de les principals restes (Junyent-Pérez 1994; id. 1995). A banda de la recollida d'abundants materials ( d'una cronologia que abraça des del segle II a.C fins al segle III d.C) l'aportació més destacada va consistir en la documentació de diversos talls estratigràfics que demostraven l'existència de nivells d'ocupació pertanyents a l'antiga ciutat d'Ilerda durant l'època tardorrepublicana i l'Alt Imperi a tant sols 50 centímetres del nivell de la plaça.

Cal recordar que aquest era l'únic lloc de tota la ciutat on s'havien produït troballes d'època romana (Olives 1944, Tarragó 1944) a partir de les quals s'havia ubicat el pretès fòrum provincial de la ciutat (Lladonosa 1972, 29; Lara 1973,111).

Una de les troballes més significatives van ser diversos fragments d'opus signinum decorats amb tessel.les blanques i negres. Un d'ells encara restava en el seu emplaçament original i estava construït sobre una base de palets de riu clavats verticalment (rudus), demostrant l'existència de construccions a la part baixa de la ciutat. Sens dubte la datació d'aquests paviments, mitjançant una excavació estratigràfica de la zona, hagués estat una de les grans aportacions per situar temporalment la refundació de la ciutat a la part baixa. Tot i que es tracta de paviments que van tenir una llarga perduració cal destacar la freqüència en que apareixen en construccions tardorrepublicanes del segle I a.C , tant a Roma com a la Península (Junyent, Pérez 1994, 188-190). Desgraciadament la perduració que van tenir aquests paviments durant la primera centúria i la manca d'elements de datació no permet establir si es tracta d'evidències constructives anteriors a l'obtenció de l'satus de municipium en època d'August.

Un altre element significatiu recuperat fou un basament de columna amb l'arrencament del fust. De seguida es va pensar que podia relacionar-se amb el capitell i el fust trobats l'any 1880. El modulatge del fust i les estries descarta aquesta possibilitat però en tot cas el més significatiu de la troballa, radica en el fet que la plaça Sant Joan torna a ser el lloc on es recuperen elements arquitectònics pertanyents a grans edificis públics. Tots els elements esmentats han estat àmpliament estudiats i sembla haver-hi un acord unànime sobre la datació. Segons els paral·lels s'haurien de situar durant la segona meitat del segle I a.C i molt probablement amb la monumentalització que la ciutat rebria després de l'obtenció de la categoria municipal en època d'August segons es desprèn de les emissions numismàtiques que situen aquest fet entre els anys 27 i 16 a.C (Villaronga, 1979, 30).

INTRODUIR FOTO BASAMENT COLUMNA (FIGURA 1)

Pel que fa a les restes de ceràmica tardorrepublicana recuperades s'havien posat en relació a una ocupació de l'indret des del segle II a.C, en relació a la defensa del pont. La veritat es que resulta impossible adscriure una veritable interpretació a aquests sediments d'època tardorrepublicana car no podem descartar que es tracti d'acumulacions produïdes des de la vessant i no tingui que relacionar-se necessàriament amb cap fet constructiu a la part baixa com ha estat apuntat diverses vegades (Junyent 1994, 86; Junyent, Pérez 1995, 237-238, Payà et al. 1996, 139-140).

Paeria:

El soterrani de l'antic palau romànic que allotja la seu municipal és el lloc més veterà en intervencions arqueològiques. Els primers treballs realitzats als anys seixanta tindrien continuïtat a partir del 1982, quant l'Estudi General inicia una sèrie d'actuacions programades que es van perllongar fins al 1986. Van aparèixer importants restes constructives davall de la línia de façana de l'edifici medieval que s'estenien per sota de la plaça a uns sis metres de profunditat respecte al nivell actual.

Sobre el llit de graves del riu es va documentar una potent sedimentació de dos metres d'alçada creada per la combinació de sorres, graves i llims aportats pel riu i materials arrossegats per l'erosió des de la vessant del Turó o bé llençats des d'un punt proper relacionat amb un fet ocupacional que utilitza l'indret d'abocador. Segons es desprèn dels abundants materials d'importació (bàsicament vaixella de vernís negre) (Junyent 1994, 80) l'acumulació sedimentaria es formaria al llarg de tot el segle I a.C fins a la construcció d'un edifici que canviaria radicalment el usos i aprofitament de la zona.

Tot seguit i retallant els sediments tardorrepublicans es va construir una sòlida fonamentació que pertanyia a un edifici de planta rectangular construït en sentit est-oest. La cara sud que correspondria molt probablement a la façana fluvial mesura 11 metres de llarg i disposa de sengles girs que delimitaven un gran àmbit. Està construïda amb grans blocs de pedra sorrenca lligats en sec que conserven a les cares vistes els encaixos de subjecció de la tenalla amb la que van ser disposat a l'interior de la rasa. El sistema de construcció ens demostra la preocupació per l'estabilitat de l'edifici ja que cada dos metres la fonamentació profunditza fins als nivells de graves mitjançant pilars de blocs que conservaven cinc filades d'alçada.

INTRODUIR FOTO PAERIA. FIGURA 2

Per la proximitat al riu Segre i les dimensions de la construcció sembla que es tractaria d'un edifici singular de funcionalitat estretament lligada al curs fluvial. Desgraciadament la desaparició dels paviments i qualsevol indici arqueològic de la seua utilització fan impossible establir una interpretació satisfactòria. Per a la seua datació només disposem del terminus post-quem que ens aporta l'estratigrafia republicana que talla i on es contenen materials de terra sigillata itàlica arcaica que conviuen amb les últimes produccions de vernís negre, la qual cosa ha premés situar la construcció de l'edifici cap a finals de segle I a.C o començaments del següent, segurament en època d´August (Pérez 1991a, 38-39).

El sis metres de desnivell existent entre els paviments d'opus signinum de la plaça Sant Joan podria ser un indici de les diferents terrasses amb que està construïda la ciutat, però en aquest cas la gran diferència de nivell existent podria indicar-nos també que estem davant d'una zona extraurbana de la ciutat, situada fora de les hipotètiques muralles, que d'incloure dins els seus murs l'esmentada construcció restaria excessivament sotmesa a les avingudes. De fet tot sembla indicar que les aigües actuaren amb força sobre l'edifici provocant la fractura dels blocs i desplaçant la fonamentació, motiu pel qual va ser plantejada la possibilitat que aquest edifici fos abandonat abans de finalitzar el projecte per les condicions inadequades de l'emplaçament (Pérez 1991a,39)

Tot i que podrien haver-se produït rebaixos intencionats o erosions naturals que destruïssin moments o fases posteriors (una avinguda ben documentada al segle IV d. C on apareixen tres calders de bronze que cobreix part de les fonamentacions del vell edifici), la següent evidencia arqueològica ens trasllada al segle IV i V d.C. Concretament es van localitzar sengles murets de mamposteria construïts directament a sobre dels blocs de la cantonada sud-oest de la fonamentació augustea i els sediments al·luvials. Aquests murets es van poder relacionar amb nivells que contenien materials de la primera meitat de segle V d.C (Junyent & Pérez 1992, 127-150).

A la sala dels Escuts situada a l'extrem occidental del soterrani es va realitzar un petit sondeig amb motiu de la construcció d'un ascensor. Tot i que no es van assolir els nivells estèrils vam poder documentar un tall estratigràfic que anava des del canvi d'era fins a època de Claudi-Neró, essent interrompuda llavors per la construcció d'una fonamentació de grans blocs de sorrenca.

Les restes constructives demostren que la ocupació d'aquesta àrea marginal i immediata al riu, possiblement a extramurs de la ciutat, no s'havia reduït als dos moments constructius documentats a les sales situades sota la plaça Paeria i s'havia prolongant-se almenys fins a època flàvia. Una altra dada molt interessant es que es tracta de la construcció romana més occidental de tota la ciutat.

Antic Portal de Magdalena:

Entre els anys 1984 i 1987 i amb motiu de la construcció de l'Auditori Municipal una gran excavació urbana va permetre documentar una seqüència molt amplia de la ciutat, aportant dades sobre la ciutat andalusí i medieval fins llavors desconegudes. Sota d'aquests nivells i molt afectat per les sitges andalusines va aparèixer un gran edifici d'època romana, del qual es va poder excavar una superfície aproximada de 800 m2.

Cal però abans d'analitzar aquestes importants restes constructives parlar dels sediments de sorres documentats sota l'edifici. Desgraciadament cap dels materials d'època tardorrepublicana recuperats en aquests nivells pot associar-se a una fase ocupacional a la part baixa i és molt probable que hagin arribat fins allí com a conseqüència de l'erosió produïda a les vessant immediates del Turó, tal com havia succeït a la plaça de Sant Joan amb els materials més antics.

Malgrat que resulta molt difícil establir una datació correcta del moment constructiu del gran edifici prenem com a bons els escassos material d'importació africana (Clara A) recuperats en les rases que ens situen la construcció de l'edifici a les acaballes del segle I d.C o primers anys del següent (Pérez 1990, 11).

L'anàlisi de les alineacions muràries indiquen que tots els àmbits documentats estan relacionats constructivament, és impossible establir divisions que parlin de diversos edificis adossats o reconèixer vials públics que ens indiquin algun dels seus límits. Per tant hem de parlar d'un sol edifici dividit en 27 espais de planta quadrada i rectangular, dos dels quals presenten sengles pous d'aigua, un corredor que comunicava un pati obert amb un espai delimitat per murs de bona factura amb pilastres adossades construïts contra la roca del turó i un possible espai porticat que s'estén per sota del carrer Pi i Maragall.

INTRODUIR PLANTA RESTITUCIÓ MAGDALENA. FIGURA 3

El tipus d'obra utilitzada en l'aixecament de les parets combina trams exclusivament construïts amb grans blocs rectangulars de pedra sorrenca lligats en sec - opus quadratum - i altres que utilitzen aquesta tècnica amb la utilització de maçoneria de pedra petita - opus incertum -. Els paviments de l'edifici són es la seua majoria de terra batuda i presenten diverses fosses excavades que acolliren fins a dotze enterraments infantils. Un altre aspecte interessant relacionat amb la construcció son les olles localitzades sota els murs o bé als angles de les habitacions contenint ous relacionats amb algun tipus de culte fundacional (Loriente & Oliver 1992, 43-48 i Pérez 1993, 57-59 i 68-69.).

Tot i que s'havia plantejat la possibilitat de que es tractes d'una villa suburbana avui dia les restes han quedat definitivament contextualitzades dins de la planta de la ciutat, gràcies a d'altres troballes i a un coneixement arqueològic més acurat de l'extrem oriental de la ciutat. Pel que fa la funcionalitat d'aquest espai no sembla que pugui relacionar-se amb cap edifici de tipus industrial o emmagatzematge com s'havia suggerit, ja que tots els indicis arqueològics (enterraments infantils, vaixella de cuina, figuretes pertanyents a un lalarium i indumentària en os) semblen indicar una activitat pròpia d'una domus de la ciutat, en aquest cas les dimensions són l'únic element que caldrà considerar com un fet excepcional.

Els estrats de rebliment que feren desaparèixer l'edifici i que assoleixen en algun punt els dos metres de potència van cobrir definitivament tots els seus murs. Segurament aquests estrats de sorres barrejades amb puntets de calç s'haurien format de la descomposició dels murs de tàpia del propi edifici.

Pel que fa al funcionament de l'edifici, l'absència de produccions africanes del tipus C en els estrats inferiors de l'edifici, ens indica que aquest no ultrapassà el primer terç de segle III d.C. Però aquest abandó iniciat a finals del segle II d.C no finalitza fins al desmantellament de la coberta i extracció del material constructiu, a partir del segon terç del segle III d.C, tal com ens ho indica la presència en els rebliments més alts de l'edifici, d'alguns fragments molt escadussers i informes de Clara C (Loriente & Oliver 1992, 80) que alhora podrien estar relacionats amb àmfores sud-peninsulars Almagro 50 i Africanes 1, recuperades fora de context (Morán 1993,53). Tot sembla indicar que l'indret no torna a edificar-se i l'única evidència arqueològica abans de produir-se la urbanització andalusina del solar correspon a uns enterraments localitzats al sector occidental, en la part més propera a la vessant, excavats en els estrats d´abandó de l'edifici.

Tal com passa en altres excavacions (Carrer Democràcia 21 i Baixada Trinitat) no tenim materials que permetin datar aquests enterraments i les úniques dades fiables es poden establir en base a la seua posterioritat als nivells d'abandó de l'edifici (mitjans de segle III d.C) i anterioritat a les construccions d'època califal (segle X d.C). No resultaria gens estrany que es tracti d'enterraments baix-imperial realitzats com a conseqüència dels canvis introduïts pel cristianisme en la població tardorromana d'Ilerda que impliquen l'entrada dels morts a l'interior de la ciutat, fet que podria haver succeït en un moment de certa davallada urbana, ocupant-se ara com a necròpolis antigues zones construïdes de la ciutat Alt-Imperial.

Francesc Macià 37-41:

Excavació d'urgència realitzada en un solar situat molt a prop del curs del riu i on es suposava que podien aparèixer restes del límit sud o façana fluvial de la ciutat romana. La intervenció es concentra durant tres dies a l'extrem nord-ocidental, on ja es veien els murs d'una construcció romana.

Les estructures pertanyien a les restes d'un edifici dividit en dues habitacions, una de planta trapezoïdal delimitada per quatre murs fets amb carreus prismàtics de pedra sorrenca i una altra que s'obra cap a l'est de la qual només es va poder documentar el mur de divisió entre les dues estances. El tancament nord de l'edifici que comparteixen les dues habitacions s'estén al llarg i contra un rebaix realitzat de forma intencionada a la vessant del turó que funcionaria de terrassa i contra la qual s'encastaria la part posterior de l'edifici. La resta de l'edificació que es perllongaria cap a la façana fluvial fou arrasada per les construccions contemporànies que havien posat al descobert el mateix estrats de graves del riu sobre el que es va poder constatar que s'assentaven els primers blocs de la fonamentació de l'edifici.

Pel que fa a la funcionalitat cal destacar que al centre de l'habitació trapezoïdal s'hi va trobar un molí de pedra volcànica vesubiana de forma bitroncocònica que indica possiblement que l'estança era dedicada a la transformació dels cereals en farina. Desgraciadament les preses no van permetre accedir al paviment de l'estança, per la qual cosa resulta impossible intentar un anàlisi més acurada d'aquest aspecte. Cal destacar també la recuperació d'un bust de marbre que representa a un Hermes (Pérez 1991, 216-219) A l'habitació continua destacava l'abundància dels materials ceràmics, amb peces senceres i llànties imperials, algunes d'elles sense utilitzar, que fan pensar en un espai destinat a emmagatzematge de la vaixella.

Una de les conseqüències de no finalitzar els treballs d'excavació és la impossibilitat d'establir el moment de la construcció de l'edifici i el reconeixement d'evidències arqueològiques anteriors. No creiem que el tipus de parament utilitzat i per comparació a l'edifici d'època d'August de Paeria i el carrer Aiguardent sigui un element fiable per establir una aproximació cronològica al moment constructiu de l'edifici de Francesc Macià (Reyes et al. 1991, 215; Junyent 1994,82). La realització de noves excavacions a la ciutat (termes públiques del carrer Remolins) i el cas emblemàtic de l'antic Portal de Magdalena ens demostren la perduració de l'opus quadratum fins als segle II d.C

Per contra, el moment de desús està representat per un conjunt molt homogeni i ben estudiat de materials que permeten establir un abandó sobtat de l'edifici entre el segon terç i mitjans del segle III d.C ( Miró 1993, 311-321; Morán 1993, 70).

Carrer de l'Aiguardent-Carme 34:

L'any 1992 es va poder realitzar una excavació d'urgència en un solar de planta rectangular que s'estenia entre el carrer del Carme i un petit vial sense sortida anomenat carrer de l'Aiguardent. Aquí es va documentar per primer cop l'existència de restes constructives in-situ d'època tardorrepublicana i un important edifici d'època augustal, probablement públic, que permet hipotetitzar aspectes molt interessants sobre l'urbanisme de la ciutat romana.

A la fase més antiga corresponen dos murs construïts en sentit est-oest de petites pedres i palets de riu lligats amb terra assentats sobre dues terrasses ben diferenciades. Així, el mur situat sobre la terrassa superior ubicada al nord només conservava dues filades mentre que el situat a l'inferior, encara en mantenia vuit. Aquestes edificacions van ser arrasades al construir un edifici cap al canvi d'era i el situat a la terrassa inferior fou cobert pels farciments constructius que reompliren la fonamentació del nou edifici, anul·lant la terrassa inferior i assolint un sol nivell en tot el solar.

La datació d'aquesta primera fase constructiva es pot establir gràcies als fragments recuperats en els estrats de sorra que ocupen la terrassa superior i es relacionen amb un dels murs, cap el primer terç de segle I a.C. Cal destacar la troballa d'un fragment de vernís negre àtic del segle III a.C. La utilització d'aquesta fase constructiva també es pot seguir gràcies als materials que es contenen en els abocaments que inutilitzen la terrassa inferior. Allí s'hi conté una cultura material representativa del primer terç de segle I a.C (Payà et al. 1996, 126, Payà 2000, 231-247) i probablement corresponguin a les sedimentacions que hi havia en les proximitats, idèntiques a les que hi havia a la terrassa superior, i que foren remogudes i llençades per regularitzar el terreny.

La interpretació de la següent fase constructiva no es pot deslligar de les trobades en un solar situat a pocs metres cap a l'oest l'any 1990. Allí es van poder documentar dos trams d'un mateix mur de grans blocs rectangulars de pedra sorrenca que servien de fonamentació a un celler situat a l'extrem occidental del solar. Desgraciadament totes les restes constructives i l'estratigrafia romana del solar va ser destruïda en excavar els pous de fonamentació del nou edifici. Al solar excavat al carrer aiguardent es va documentar part d'un gran edifici de planta ortogonal, concretament dues habitacions senceres de 8 metres quadrats i restes muràries simètriques que indiquen que l'edifici deuria seguir repetint el mòdul de divisions cap a totes direccions, exceptuant la nord que s'obria a un espai on hi havia dues pilastres de planta quadrada construïdes amb grans blocs rectangulars.

És una construcció realitzada amb grans carreus de pedra sorrenca de mida rectangular que presenten marques de picapedrer i traces del repicat idèntic als visualitzats en altres edificacions de la ciutat. Cal senyalar que els nivells de pavimentació de l'edifici han desaparegut per complert i només disposem de les dues primeres filades de la fonamentació.

Pel que fa a la data de construcció de l'edifici hem de dir que la major part de materials recuperats en les rases de construcció i els farciments de la terrassa inferior són de cronologia residual pel que fa al moment d'edificació de l'edifici. Tant sols, alguns fragments d'àmfora tarraconense (Morán 1993,84) podrien ser contemporanis i indicar-nos juntament a l'absència de terra sigillata itàlica en totes les unitats estratigràfiques remogudes i generades en aquest moment, la construcció de l'edifici durant els primers anys del regnat d'August.

A l'extrem nord de l'excavació que correspon a la façana del carrer del Carme s'havia conservat entre els dos cellers restes d'un tall estratigràfic de 1, 5 metres d'alçada per sobre del nivell de fonamentació de l'edifici que corresponien amb tota seguretat als paviments que funcionaven amb els basaments de columna documentats. Creiem que es tractaria del paviment de l'àrea porticada o del mateix carrer, la pervivència del qual podria ser el mateix carrer del Carme. Hi havia una successió de nivells molt significativa i en el més profund de tots es va recuperar un fragment de terra sigil·lata itàlica que podria indicar-nos que des del moment de construcció de l'edifici aquest ja hauria funcionat en relació a un important eix viària de la ciutat.

Només es tracta d'una hipòtesi de treball però la repetició dels mòduls de l'edifici del carrer Aiguardent ens permet incloure el mur destruït al solar de Modes Angelina en la planta d'un o varis edificis de grans dimensions compost per diversos àmbits rectangulars oberts a un espai porticat que es relacionaria amb un important eix viari que travessava la ciutat d'est a oest i que recentment ha estat interpretat com el decumanus principal de la ciutat

INTRODUIR RESTITUCIÓ. FIGURA 4

Resulta molt suggerent la presència de materials constructius reaprofitats en la fonamentació, com ara un tambor de columna i diversos fragments d'opus signinum amb teselles blanques (idèntics als recuperats a la plaça Sant Joan) llençats a l'interior de les rases de construcció de l'edifici. Evidències arqueològiques que podrien indicar-nos que la ciutat experimenta certa monumentalització, o si menys no, edificació romana a la part baixa de la ciutat, anterior a l'obtenció de l'status de municipium en època d'August, com de fet ho demostren les restes constructives de la primera fase.

La Suda (Turó de la Seu Vella):

Al punt més alt del Turó on s'aixecà el Palau reial de la Suda s'han realitzat diverses intervencions arqueològiques programades. L'any 1986 no va oferir cap evidència arqueològica d'època antiga ja que l'excavació va consistir bàsicament en la recuperació de la planta del palau cristià. L'aspecte més interessant per l'època antiga fou la recuperació de materials descontextualitzats que ens indicaven una ocupació de l'indret des del segle V a.C (Payà et al. 1996, 122).

Els treballs es van reprendre l'any 1992 i 1993, constatant que l'únic lloc que conservava estratigrafia antiga corresponia a l'extrem nord-oriental, on la plataforma del cingle rocós presenta un lleuger desnivell cap al nord. L'any 1992 es van identificar diversos nivells datats a la primera meitat del segle I a.C. que no havien estat remoguts per la construcció de les troneres de la nau nord. A escassos metres d'aquests sediments i durant els treballs d'excavació de l'any 1993 es van localitzar dues alineacions muràries construïdes sobre la roca i cobertes per un estrat on es va recuperar un conjunt de vaixella d'importació republicana de molta qualitat que vam datar cap a finals de segle II a.C (Payà et al. 1996, 122-123, Payà 2000, 231-247). Es tracta doncs de les restes constructives més antigues trobades a la ciutat i no seria estrany pensar que estem davant del primer indici constructiu de l'oppidum ilergeta d'Iltirta si mantenim que una possible refundació de la ciutat a la romana a la part baixa no va tenir lloc fins al segle I a.C (Gil et al. en premsa, 133).

Carrer Bafart:

L'any 1995 l'enderroc d'una antiga casa ens va permetre intervenir en un solar del barri de Magdalena on s'havien conservat de forma excepcional fins a cinc fases de l'antiga Ilerda. Al primer moment correspon la documentació d'un petit muret de mamposteria molt malmès recolzat sobre les graves d'aportació natural que seria abandonat i cobert per uns farciments datats durant l'últim terç de segle I a.C (Payà et al. 1996, 128). La importància de la troballa radica en la constatació d'un fet constructiu en època tardorrepublicana anterior a l'època augustal i això pugui relacionar-se amb les estructures de la fase 1 del carrer Aiguardent.

La següent fase es caracteritza per la construcció d'una claveguera en direcció oest-est i pendent cap al riu coberta per lloses i un paviment de grava lligada amb morter. El canal està delimitat per dues parets de lloses de pedra sorrenca , té una fondària de quaranta centímetres i trenta d'ample i estava cobert per lloses quadrades de pedra. El paviment que cobria el canal conserva una llargada de 9 metres per 5 d'amplada però cap d'aquestes mesures correspon als seus límits originals. És un paviment de petites graves lligades amb morter de calç que contenia abundants fragments de ceràmica trossejada i ferro. El resultat és una superfície d'ús de gran consistència amb una lleugera pendent de 20 centímetres en direcció est que és la mateixa que presenta la claveguera que discorre per sota.

Per les característiques de la pavimentació i la canalització tot sembla indicar que estem davant d'un espai públic de circulació de l'antiga ciutat d'Ilerda. També el reduït nombre de materials del segle I d.C recuperats a Bafart, tan freqüents en altres excavacions, ens demostra que a la zona no es generaren activitats de rebliment i remoció pròpies de llocs d'habitat i, per tant, ens confirma l'existència d'un carrer que es mantingué lliure d'aportacions durant el període del seu funcionament.

Segons es desprèn dels materials recuperats en el primers nivells de pavimentació, el carrer deuria construir-se durant els primer anys del segle I d.C, probablement en època augustal i fou arreglat cap a mitjans de la mateixa centúria (Payà et al. 1996, 131). El moment final d'aquest vial s'ha de relacionar amb la construcció d'un edifici cap a finals de segle I d.C o començaments del II d.C que secciona la claveguera i s'apodera d'una part de l'espai que anteriorment ocupava el carrer.

Tot i que no coneixem la veritable significació del fet constructiu ara documentat, aquest reflecteix un dinamisme urbà a la ciutat molt important que va implicar la remodelació radical d'espais de funcionalitat pública cap a finals de segle I d.C. D'aquest moment es van poder documentar sengles alineacions de mur perpendiculars que corresponen al tancament d'un edifici. Els murs són construïts amb un parament de petites pedres lligades amb morter combinat amb blocs de sorrenca. Cal destacar que l'alçat exterior, per sobre del nivell de fonamentació, i l'interior fins a l seu sòcol, presentaven un arrebossat de morter molt rugós sobre el que deurien enganxar-se plaques de marbre o algun tipus d'acabat que ennoblia les parets de l'edifici. La construcció de l'edifici deuria produir-se en època flàvia o antoniana segons es desprèn dels materials de la rasa de construcció (Payà et al.1996, 134). L'edifici va ser abandonat durant la primera meitat del segle III d.C.

Durant la segona meitat del segle III d.C i al llarg de tota la centúria següent la zona ocupada per l'edifici sofrí importants retalls i remocions de terra relacionades amb la utilització de la zona com abocador. Sobre aquests rics nivells ben datats per la moneda que contenien (Constanci II 355-360 d.C) s'hi van construir diversos murs de mamposteria que delimiten dos àmbits de planta quadrada, un dels quals conservava els paviments. Aquest edifici tenia una façana que donava a un espai obert segons es pot deduir de la canalització que partia del mur de façana i finalitzava en un pou sèptic de planta circular. Aquesta canalització està construïda amb maons cuits digitats amb una creu de 35 x 35 cm., disposats a doble vessant en el tram inicial, i de forma plana com a coberta en un segon tram delimitat per unes petites parets de pedres. Les restes constructives es van poder associar a diversos fragments de ceràmica africana del tipus D estampillada i dues formes de grisa paleocristiana que recorden molt el conjunt recuperat als soterranis de Paeria datat al segle V d.C.

Carrer Costa de Magdalena:

Les restes de la primera ocupació del solar de Costa Magdalena es localitzen estrictament en l'extrem oriental de l'àrea excavada i, presumiblement, tindrien continuació sota el carrer Pi i Maragall, a una profunditat aproximada de 4'5 metres respecte al nivell d'ús actual.

Al primer fet constructiu correspon una habitació rectangular de 21 m2 que formaria part d'un edifici de majors proporcions. L'espai estava delimitat per sengles murs de mamposteria - opus incertum - i un tercer construït amb aparell seudopoligonal que faria les funcions de tancament nord i contenció de la terrassa contra la que s'adossa. Cal destacar l'excepcional estat de conservació dels murs que en el cas de l'angle sud-est assoleix aproximadament els 1, 25 m. d'alçada.

L'habitació presenta un únic nivell de pavimentació que ens situa el seu moment inicial a començaments del segle I d.C (Payà et al. 1996, 132). Per sota d'aquest nivell d'ús, i com ja succeí en l'edifici romà de l'antic Portal de Magdalena, aparegueren dues fosses excavades en els nivells naturals de sorres i segellades pel propi paviment. La primera, situada al mig de l'habitació, contenia l'enterrament sense aixovar d'un nounat en posició de decúbit lateral esquerra. La segona, de límits més imprecisos i situada molt a prop de la rasa de fonamentació del mur occidental, contenia dos recipients amb tres petites restes òssies fragmentades.

Les àmfores recuperades, les pondera i els instruments fèrrics juntament a l'escassa presència de vaixella de cuina i taula recuperades sobre el paviment podria indicar-nos que l'espai estigué destinat a algun tipus d'activitat industrial.

El segon moment constructiu identificat al segle I d.C significà una parcial remodelació que afectà bàsicament, la meitat oriental del solar que ens ocupa. La primera fase d'implantació a la zona més planera del solar es desplaça ara cap a occident guanyant alçada en relació amb el pendent original del turó i assentant-se en la primera de les terrasses naturals del vessant oriental del Turó alhora que les alineacions constructives experimenta un canvi d'orientació cap al nord-oest.

D'aquest segon moment només han pervingut dos murs parcialment conservats que formaven una cantonada en angle recte que delimitaven tres espais relacionats amb estrats datats durant la segona meitat de segle I d.C.

A un tercer moment constructiu corresponen els fonaments d'una cantonada molt mal conservada que es va edificar sobre els estrats de la segona meitat de segle I d.C. Les construccions andalusines havien fet desaparèixer pràcticament tota l'estratigrafia contemporània als murs i per tant, la seva adscripció cronològica només pot deduir-se a partir de la posició estratigràfica que ens indica que podrien pertànyer a un moment indeterminat entre l'època flàvia o antonina.

Vessant sud-est del Turó:

A la vessant est del turó que domina el riu i que en època medieval s'havia nomenat Costa de Sant Joan s'havien conservat miraculosament diverses fases de l'època tardorrepublicana i imperial de la ciutat romana. Aquestes restes havien quedat protegides per dues línies de fortificació modernes de la ciutadella, en un talús de terra de 50 metres de llargada que s'estenia per sota d'una fortificació del segle XIX. Malgrat que l'esmentada franja només tenia 2 metres d'amplada els resultats de l'excavació s'han de considerar excepcionals ja que la gran quantitat de materials recuperats ens permet establir amb molta precisió el comportament de les produccions indígenes i les importacions itàliques a la ciutat en un període comprés entre època sertoriana i el canvi d'era.

L'excavació va estar condicionada a les obres de consolidació de la falsa braga que presentava un desplom accentuat. Es van realitzar dues campanyes, la primera l'estiu de 1995 i de la qual havíem presentat els resultats en un publicació (Payà et al. 1996, 124-125) i una segona el 1997 que va canviar substancialment els resultats i interpretació de les fases (Payà 2000, 231-247).

L'emplaçament de la excavació a la vessant del Turó i la documentació de fases tardorrepublicanes va obrir l'esperança que allí es conservessin restes de l'antiga Iltirta ibèrica en els nivells més profunds que es trobarien sobre la roca.

Desgraciadament els primers fets constructius documents són tres retalls realitzats sobre la roca d'interpretació i adscripció cronològica impossible de determinar però que van ser amortitzats per diversos estrats d'argila amb carbons que hem agrupat en la fase I (80-50 a.C). No sembla doncs que puguin tractar-se d'elements de l'antic oppidum de la ciutat ilergeta i estiguem davant de fet constructius i d'amortització relacionat amb la presència romana a la ciutat.

Sobre aquests nivells es van documentar tres trams de mur de mamposteria que conservaven les primeres filades del sòcol. Resulta impossible esbrinar l'edifici a la que pertanyien aquestes alineacions i l'ús a que foren destinades. Les construccions d'aquest moment van quedar cobertes per potents capes d'argila i carbons que han ofert un conjunt de vaixella idèntic al de la primera fase per la qual cosa hem delimitat un mateix horitzó cronològic (80-50 a.C) impossible de concretar amb més detall.

La tercera fase està representada per dos fets ben diferenciats. Al primer, situat al centre de la franja intervinguda, correspon la fonamentació de la façana d'un mur de grans blocs de pedra sorrenca rectangulars i sengles divisions perpendiculars al seu interior que delimitaven una estança. El segon fet documentat en aquesta fase té una significació totalment diferent. Es tracta d'un retall de planta indeterminada que s'estén per sota de la falsa braga i va afectar clarament a un dels murs de la fase anterior. Aquest fet constructiu aprofita un retall preexistent de la fase I que havia tallat la roca del cingle rocós. A l'interior d'aquest espai hi havia una sedimentació de tres metres d'alçada corresponent a diversos abocaments, entre els que cal destacar el situat al fons del retall per la presència d'abundants blocs de sorrenca que deurien pertànyer a una edificació llavors enderrocada. Per sobre es combinaven infinitat de capes amb una disposició vertical que ens indicaven que el lloc va ser farcit progressivament des de la terrassa llençant estrats d'argiles que per l'alta composició de cendres, ossos i vaixella trencada poden adscriure's sense cap mena dubtes a l´utilització de l'espai com un abocador de la ciutat.

Com succeeix en aquest tipus d'evidències arqueològiques la quantitat de material recuperat es extraordinari i ens ha permès datar amb bastant precisió el funcionament d'aquest abocador entre el 50 i 30 a.C.

Pel que fa a la fonamentació localitzada a l'extrem oest no disposem de dades sobre el seu funcionament. En canvi si que podem establir estratigràficament la posterioritat a la fase II i concretar amb molt detall el moment de l'amortització parcial d'una part del seu traçat, gràcies a la identificació de dos potents estrats que cobrien els blocs de sorrenca de l'extrem oriental. Hem individualitzat aquest conjunt en la Fase III B datada entre el 30 a.C i el canvi d'era (Payà, 2000, 231-247).

Posteriorment, i aprofitant com a sòcol les restes que no havien quedat cobertes de l'edifici, es van construir nous murs, en aquest cas de mamposteria, que van acabar per definir una nova façana i sengles envans al seu interior. Seguint en direcció est es van poder documentar altres murs de mamposteria que seguien les mateixes alineacions i delimitaven sis espais d'habitació d'un o varis edificis d'època Alt-Imperial.

INTRODUIR PLANTA FASE IV MEMÔRIA INT-48. FIGURA 5

Els estrats associats a aquest moment estaven extremadament afectats per les construccions posteriors i es redueixen a una franja de 50 cm d'amplada per 1,5 de llarg que correspon a la part superior del talús que configurava l'estratigrafia romana conservada sota una canalització medieval que discorria d'est a oest per sobre del talús de terres acumulades al peus de la falsa braga. Segons indiquen els nivells que cobrien les habitacions aquest edifici seria abandonat entre els segles II i III d.C. No obstant això l'aspecte més rellevant va ser la recuperació de motlles per a la fabricació de terra sigillata decorada, elements estructurals d'un forn (argila premsada que unia els tubs de la cambra de cocció), rebuig de forn defectuosos i produccions acabades que portaven els mateixos elements decoratius que hi havia a les matrius. Un recent estudi i anàlisi de les pastes ha confirmat la pertinença a una producció individualitzada de la ciutat d'Ilerda (Buxeda & Madrid 2000, 12) en relació a altres produccions de terra sigillata hispànica caracteritzades arqueomètricament.

Per la gran quantitat de material recuperat en una superfície tant reduïda hem de pensar que no es tracta d'una troballa casual portada des d'un altre lloc, i tant els materials com les edificacions ara documentades, estiguin relacionades amb una àrea dedicada a la producció de terrissa en un indret de la ciutat, que a diferència de la part baixa on hi ha una intensa activitat urbana i edilícia, fos marginal i permetés l'establiment de centres productors d'aquestes característiques, normalment ubicats fora dels recintes urbans.

De tot el conjunt de vaixella recuperada durant les tres primeres fases destaca la gran quantitat d'importacions itàliques i molt especialment un repertori de peces de cuina (totes les formes i en gran quantitat), que a més de demostrar les intenses relacions comercials amb la costa també són indicadores de costums alimentàries pròpies de població nouvinguda itàlica o presència de contingents militars des del 80 a.C a la ciutat.

Carrer Magdalena 22:

Com passa en la major part de les intervencions d'urgència en petits solars del barri magdalena només es va poder excavar una reduïda zona (65 m2) de tota la superfície del pati. Les mesures de seguretat i la existència de cellers que han buidat els sediments antics des de la línia de façana fins a uns 10 0 15 metres cap a l'interior, provoquen moltes vegades que l'excavació es redueixi a un sondeig.

Malauradament les filtracions de la capa freàtica van impedir exhaurir la seqüència estratigràfica d'aquest solar. Tot i això cal destacar la datació del últims estrats identificats que demostren l'existència de fets constructius a la part baixa de la ciutat anteriors a l'època augustal.

La primera fase està representada per una sèrie de nivells de rebliment que cobrien i farcien l'empremta deixada pel saqueig d'un mur. Al netejar la rasa es va poder apreciar que aquesta tallava altres nivells antròpics que constituirien fases precedents. Tot i que no tenim un gran volum de material, motivat per l'escassetat d'unitats estratigràfiques, el material ceràmic es prou significatiu i ens situa en un espai cronològic de la segona meitat de segle I a.C (Morán 1998, 5-6).

La següent fase constructiva representa un salt temporal bastant accentuat ja que ens trasllada a finals de segle I d.C. Hem pogut identificar varis elements d'un edifici (paviments d'opus signinum i alineacions muràries saquejades), construïts entorn a dues canalitzacions, un pou i una possible bassa pavimentada amb còdols. Tot aquests elements havien funcionat contemporàniament i s'han posat en relació a un espai obert d'una domus Alt-Imperial. Els paviments d'obra correspondrien probablement a una de les galeries de l'atri i el canvi de cota entre aquest i el paviment de còdols de la bassa podria indicar-nos la diferència entre les estances cobertes i el pati. A la zona oberta hi havia la bassa alimentada per l'aigua sobrant del pou i la que es deuria recollir de les cobertes de l'atri mitjançant els dos canals perpendiculars que hi van a parar.

Cap a mitjans de segle II d.C la zona ocupada pels paviments d'opus signinum de l'hipotètic atri sofreix una important remodelació amb la construcció d'un mur de mamposteria que divideix l'espai en dos àmbits ben diferenciats. Sobre la bassa i conduccions del pati també s'afegiren dues noves alineacions muràries.

Carrer Democràcia 21:

El pati excavat es localitza on antigament s'havia erigit una part de l'antiga església romànica de Santa Maria Magdalena . Les primeres evidències ocupacionals es troben quatre metres per sota del nivell actual i corresponen a un muret de mamposteria lligada en sec que només conservava una filada d'alçada i amb el qual es relacionava un paviment de terra piconada. Tot el conjunt ofereix escasses referències cronològiques ubicant-se a grans trets a la primera meitat del segle I d.C.

Una segona fase datada a la primera meitat del segle II d.C està representada per les restes d'un paviment d'opus signinum d'uns vuit centímetres de gruix que contava amb una preparació de graves. No es va poder relacionar amb cap estructura però a jutjar per la superfície oberta i no afectada per retalls posterior és molt probable que el paviment cobrís un àmbit que com a mínim tenia 12 m2.

Una tercera fase constructiva està representada per dos murs perpendiculars que delimiten quatre àmbits. Estan construïts amb blocs de pedra sorrenca de diferents dimensions , que alternen blocs de grans dimensions a mena de pilar. D'aquests àmbits s'ha recuperat diferents nivells d'ús, un d'ells fet amb tovots d'argila cuita que conserva l'empremta d'una polleguera. Aquest edifici que deuria construir-se cap a finals de segle II d.C va ser definitivament abandonat a finals de segle IV d.C.

Sens dubte la troballa més important que ens ha ofert l'excavació són els enterraments amb cista de teula (3 inhumacions) i lloses de pedra (2 inhumacions) excavades en els estrats d'abandó del segle IV d.C i seccionades per les estructures d'emmagatzematge i sanejament islàmiques. Es van localitzar les restes de sis enterraments ( 4 d'adults i un infantil més una tomba buidada sens restes humanes) orientats e-w amb el cap a ponent, dipositats en decúbit supí, amb el cap mirant enlaire i les cames estirades.

INTROFUIR FOTOGRAFIA ENTERRAMENTS: FIGURA 6

La quantitat d'enterraments documentats en una zona tant petita ens demostra que estem davant d'una zona de la ciutat utilitzada de necròpolis. Quant es produiria aquest fet es una cosa més difícil d'establir però sembla factible pensar que estem davant d'enterraments baix-imperials que demostren els canvis de mentalitat que el cristianisme hauria provocat en la població tardorromana de la ciutat. Es tractaria doncs d'una clara evidència arqueològica de l'entrada dels morts a l'interior de les ciutats.

Sabem que la necròpolis de l'estació va perdurar, almenys fins al segle V d.C i s'hi van realitzar enterraments de marcat significat cristià (placa de Theodora amb el crismó gravat, motius cristians als mosaics, etc) però per això no volem descartar que a l'interior de la ciutat s'haguessin produït de forma contemporània els primers enterraments i que aquests no siguin testimoni de com s'ha volgut proposar una reducció del recinte urbà de la ciutat tardorromana, ja que recentment també han aparegut inhumacions en el que seria el centre de la ciutat (vegeu Baixada Trinitat) i amb les quals també podríem relacionar els enterraments realitzats sobre els rebliments de l'edifici de l'antic Portal de Magdalena.

En el cas d'aquesta intervenció resulta també molt suggerent que l'àrea de la necròpolis baix-imperial que havia desaparegut sota les construccions andalusines de Madina Larida coincideixi amb l'emplaçament de l'antiga església romànica de Santa Maria Magdalena consagrada l'any 1163, pocs anys després de la conquesta cristiana de la ciutat el 1149.

Anselm Clavé:

El solar s'ubicava a l'extrem nord-est de l'antic recinte de la ciutat medieval, aspecte que es va confirmar al documentar un tram de muralla de 40 metres en direcció nord-sud que creuava tot el solar. Aquesta imponent construcció del segle XIV seguia i utilitza de fonament el traçat d'una fortificació anterior d'època andalusina que conservava el basament de dues torres de planta quadrada (Payà & Loriente 1998, 197-201).

En una primera fase dels treballs es van buidar tots els sediments que hi havia davant de les línies de fortificació assolint les graves i documentant un fossat d'època andalusina. No hi havia doncs en aquesta zona de 400 m2 cap indici d'una construcció anterior a l'andalusina que tanques la ciutat en època romana. La resta de superfície que es situava darrera de les muralles va ser excavada fins als nivells andalusins a excepció del pou excavat per assentar la grua sobre les graves.

Davant la decisió d'aturar l'excavació en el nivells andalusins i conservar aquests sota una llosa de formigó que es recolçada damunt de la muralla medieval, la qual juntament amb l'andalusina, quedaria integrada en un espai museable de la ciutat, vam plantejar immediatament la possibilitat d'esgotar l'estratigrafia en dos punts que no impliquessin la destrucció de les restes constructives. Volíem obtenir dades d'època romana que pugessin indicar-nos l'extensió cap al nord-est de l'àrea construïda d'Ilerda. A més, no podíem descartar la possibilitat que darrera dels tancaments medievals, també s'hi trobés la muralla romana.

INTRODUIR FOTO INT-86. FIGURA 7

Desgraciadament no hi ha cap indici arqueològic que permeti suposar l'existència d'un tancament murari que delimités el recinte urbà al solar, anterior a l'època andalusina. En canvi, es va documentar com els estrats romans del segle III d.C, havien quedat tallats per la rasa de construcció de la muralla cristiana del segle XIV, relació que també es produiria en el moment de construir els tancaments andalusins de Madina Larida. Aquest petit sondeig realitzat darrera de les muralles medievals ens demostra que la ciutat romana s'havia estès com a mínim fins als límits medievals sense poder descartar que els superés tot i que l'absència d'evidències fora de les muralles porta a pensar que s'hi havia una fortificació que delimitava la ciutat romana a l'extrem nord-est de la ciutat, aquesta coincidiria a grans trets amb l'andalusina. No obstant això i en contra d'aquesta suposició tenim les evidències arqueològiques de la muralla andalusina que ens demostren que des de les filades més profundes es tracta d'un projecte de construcció de nova planta que no aprofita cap resta constructiva anterior.

El segon sondeig es va realitzar a escassos metres del primer aprofitant els rebaix que un celler del segle XVI havia realitzat en els nivells andalusins. Aquí van aparèixer restes constructives pertanyents a un o dos edificis separats per un espai obert de funció indeterminada. Un dels àmbits tenia un paviment d'opus signinum a sobre del qual havien caigut els revestiments de calç de les parets que indicaven que l'estança havia estat decorada amb pintures d'una sumptuosa policromia.

Les construccions s'assentaven sobre el llit de graves i no sembla haver-hi fases precedents a la construcció de l'edifici. Malgrat que resulta impossible establir el moment inicial de l'ocupació romana del solar si que els materials de reompliment i enderroc de l'edifici oferien una cultura material molt homogènia que ens situa el seu abandó durant la primera meitat del segle III d.C.

Carrer la Parra, 24:

Aquesta intervenció realitzada el 1999 va afectar una petita franja de terreny situada a la terrassa inferior del Turó, immediata a la part baixa i plana que avui dia ocupa el barri de Magdalena. Sota els nivells moderns i medievals van aparèixer nous indicis de la ciutat romana. Concretament dos murs perpendiculars que delimiten tres estances d'un edifici de planta desconeguda. El mur paral·lel a la vessant disposa d'una fonamentació de grans blocs de sorrenca a sobre dels quals hi ha un petit sòcol de pedres irregulars lligades amb grans fragments de ceràmica que encara conservava l'arrencament del trossos de tapia. El mur perpendicular estaria construït exclusivament des del seu inici per un parament de mamposteria de pedra petita. La diferent tècnica constructiva ens demostra que la solidesa del primer estaria relacionada amb les tasques de contenció de la vessant de la mateixa manera que passava en l'excavació veïna de Costa de Magdalena.

En una de les habitacions i sobre un paviment de terra piconada va aparèixer un gran contenidor in situ que ens indica que estem davant d'una estança dedicada a l'emmagatzematge o rebost de la casa.

La construcció es realitzà profunditzant les rases en els estrats de llims i sorres molt fines dipositades per l'acció erosiva del Turó. Tot sembla indicar que l'esmentada edificació fou el primer fet constructiu que allotja el solar. Desgraciadament resulta impossible acotar el moment de la seua construcció ja que només disposem dels materials trobats a l'interior i que efectivament corresponen al moment d'ús i amortització de les habitacions, fet que cal situar cap a finals del segle I d.C i començaments de la següent centúria.

Cal destacar la recuperació en un nivells de farciment d'època medieval cristiana d'un fragment de cancell (elements decoratius situat entre el presbiteri i la nau) de marbre decorat d'època visigòtica pertanyent a una basílica i que es fins al moment l'únic indici arquitectònic d'aquesta època conservat a la ciutat de Lleida.

Rambla de Ferran 43:

Solar de grans interès per trobar-se al límit sud-est de l'actual centre històric de la ciutat on sempre s'havia considerat que hi havia el tancament de la ciutat que coincidia a grans trets amb l'actual façana nord de la Rambla Ferran.

Malgrat que la major part del solar estava rebaixat fins a nivell geològic sota la façana de l'edifici enderrocat s'havien conservat restes d'època romana que pertanyien a una claveguera de grans dimensions delimitada per dues parets construïdes amb palets de riu que havia funcionat des del segle I d.C fins a l'època medieval. Al costat de la paret nord del canal va aparèixer un mur de blocs irregulars de sorrenca molt malmès que es va poder relacionar amb uns nivells que oferien materials del segle IV i V d.C.

Aquestes restes es demostraven que la ciutat s'havia estès cap al sud, superant la façana actual de la Rambla Ferran, almenys en el seu tram oriental.

Aquesta evidència arqueològica podia relacionar-se amb els abundants materials d'època romana que s'havien recuperat al centre del passeig quan es va construir el col·lector general l'any 1985 (recollits per un de nosaltres i lliurats a la secció d'arqueologia dels llavors Estudi General de Lleida). Altres indicis que permeten pensar que la planta de la ciutat romana s'havia estès cap al sud fou la constatació durant la riuada del 1982 que l'extrem oriental del passeig va ser l'únic lloc que no va quedar inundat per les aigües. Un altre aspecte interessant ens el va proporcionar la cartografia militar que dibuixava la muralla medieval creuant la Rambla i estenent-se fins a l'actual Plaça Noguerola tot resseguint el meandre natural de l'antic curs fluvial del Noguerola que deuria vorejar una petita elevació del terreny que va ser incorporada a la ciutat medieval. Gràcies a la realització d'una rasa per passar el cable de fibra òptica pel mig de la rambla vam poder localitzar els dos trams de muralla medieval que tancaven aquesta zona, incloent part de la rambla a l'interior dels murs que delimitaven la ciutat medieval.

Mitjançant sengles sondejos es va poder descobrir tot l'alçat interior de la muralla. Sota d'aquesta construcció idèntica a la documentada al Bar Clavé que correspondria a la muralla erigida el segle XIV no es van documentar restes de cap altra edificació, la qual cosa porta a pensar que la zona no seria definitivament incorporada a la ciutat fins aquell moment. Però el més interessant va ser la documentació d'una estratigrafia retallada per la rasa de construcció que oferia abundants materials d'època romana que anaven des del segle I fins al III d.C. Els estrats estaven formats per llims, argiles i palets de riu que el riu Noguerola havia dipositat a les seues vores. Al mateix temps, i barrejats amb aquestes deposicions, s'hi contenien cendres i materials ceràmics que no presentaven mostres de desgast i per tant no havien estat arrossegats pel riu. Es podia concloure doncs que estaven fora del límits de la ciutat romana però molt a prop d'on suposadament s'hi trobarien les muralles i des de les quals es llençarien els materials esmentats. El límit sud-est de la ciutat romana doncs s'ha de situar entre el sondeig del passeig central i la façana del número 43 de la Rambla Ferran, entre el passeig i la calçada que va en direcció al pont vell de la ciutat.

Cardenal Remolins:

Una de les troballes més significativa de la ciutat romana d'Ilerda són les termes públiques. Ocupaven tota l'extensió d'aquest solar de 950 m2 situat a l'extrem sud-est del barri de Magdalena i s'estenien fins a una excavació veïna localitzada al Carrer Democràcia on va aparèixer el tancament occidental del complex. Volem destacar el caràcter provisional de les dades ara presentades ja que en aquests moments estem realitzant una segona campanya d´excavacions que pot fer variar substancialment la primera interpretació proposada ( Payà 2000, 179-184; Payà 2000 em premsa)

A la intervenció de Remolins hem de parlar d'una fase constructiva amb murs de mamposteria lligada amb morter molt modificada i difícil de resseguir ja que es troba per sota de les estructures termals. Tot sembla indicar que la primera ocupació correspon al canvi d'era o primers anys del segle I d.C, a jutjar per la presència d'estrats (especialment els tallats per la rasa de construcció de la natatio) on destaca la vaixella pintada de tradició ibèrica i engalbada, les típiques importacions tardorrepublicanes de vernís negre i formes de terra sigillata itàlica que en un futur ens han de permetre acotar la seua datació.

El següent fet constructiu documentat consisteix en l'aixecament d'un edifici termal durant l'últim terç de segle I d.C, entre època flàvia i antoniana, segons es desprèn dels abundants materials recuperats en les rases de construcció dels murs i pilastres de l'apodyterium.

Segons la restitució que proposem les termes ocuparien una superfície de 1800 m2 polaritzades en dos espais: una palestra i un cos de bany. La construcció és perfectament ortogonal amb un cos central de bany compost per la successió de tres àmbits rectangulars (frigidarium-detiparium i caldarium) disposats sobre un eix lineal que implicaria als usuaris un recorregut d'anada i tornada per les mateixes habitacions. A l'oest del cos de bany hi havia una gran palestra de 625 m2, i a l'est, un espai rectangular semblant a un corredor, destinat a les estructures de combustió i manteniment (praefurnia, conduccions, etc), pendent d'una segona fase d'excavació. Al nord, un gran apodyterium o basílica rectangular amb pòrtic interior unia la façana oest del complex amb el frigidarium al temps que tancava pel nord la palestra. Trencant la tendència axial del cos de bany hi ha una estança (excavada parcialment) quadrada adossada a l'angle nord-est del frigidarium amb hipocaust que podria pertànyer a una sudatio.

INTRODUIR RESTITUCIÓ I PLANTA TERMES. FIGURA 8

Les termes reprodueixen un model de planta i distribució conegut a la Campania des d'època tardorrepublicana ( les termes Stabianes de Pompeia, del Fòrum de Pompeia i les del Fòrum de la ciutat d'Herculà).

La seua planta quadrada permetia una fàcil inserció en trames urbanes ja definides i això faria que el model de complex dividit amb un cos de bany disposat sobre un eix lineal davant d'un espai obert o palestra tingui una gran acceptació durant els segles I i II d.C. A la mateixa Campania cal destacar les termes centrals de Pompeia i les termes de Neptú a Ostia, a la Gailia les Termes del nord a Sant Bertrand de Cominges i a la germania les Termes de Kempten i Xanten).

Tot i que en el món de la construcció romana mai no van existir dos edificis termals idèntics volem destacar a la Mauritània les termes del Nord de la ciutat de Volubilis (NIELSEN 1990, fig. 132; LENOIR 1991, 153-157 fig. 6-7). Estan dividides en dos cossos paral·lels, palestra i cos de bany, que ocupen una superfície de 1800 m2, van ser construïdes entre el 60-80 d.C i disposen dels mateixos àmbits i serveis que les termes públiques d'Ilerda.

Resulta precipitat abans de finalitzar les excavacions de la zona ocupada pels paefurnia intentar establir el moment final de les termes. No obstant això hi ha indicis arqueològics que permeten suposar que estem davant d'un edifici amb una llarga perduració. D'una banda no hi ha cap estructura andalusina construïda a sobre ni excavada dins la superfície ocupada pel complex, com són les sitges, tant freqüents en la resta de la ciutat, la qual cosa podria indicar-nos que l'espai ocupat per les termes es mantingué amb una funcionalitat pública durant l'època andalusina. D'altra banda, l'escassa sedimentació recuperada sobre els paviments del frigidarium, amb construccions del segle XIV recolzades a sobre, explicaria la seva reutilització al llarg dels segles, provocant que el nivell de circulació actual del carrer Remolins sigui pràcticament el mateix que hi havia en època romana. Tot sembla indicar que la recuperació dels grans blocs rectangulars de la fonamentació de l'edifici no es produí fins a l'època medieval i, fins i tot llavors, estructures de les termes, com la natatio, fou dividida en dipòsits.

Malgrat aquestes evidències arqueològiques l'estat de conservació de l'edifici fa extremadament difícil concretar les diferents fases i reutilitzacions de l'edifici ja que les parts que les patirien, com són els paviments, els murs en alçada, portes i coberta no s'han conservat. Esperem finalitzar l'excavació dels hipocausta, i la zona de serveis on es troben els praefurnia per veure fins a quin punt podem concretar aquestes hipòtesi. Amb tot cas, considerem bastant probable que els mateixos banys àrabs del barri de Magdalena citats en la documentació medieval estiguin ocupant i reutilitzant d'alguna manera les termes romanes.

Carrer Democràcia 6:

D'excepcional hem de considerar els resultats d'aquesta excavació. S'ha pogut documentar un dels principals eixos viaris de l'antiga Ilerda i el tancament occidental de les termes que donava a l'esmentat eix viari. Per tant es poden deduir interessants dades urbanístiques i restituir tota la planta del conjunt termal aparegut en l'excavació veïna del Carrer Remolins.

La primera fase constructiva va estar precedida per un fet poc usual a la ciutat però de fàcil comprensió. Tot sembla indicar que la capa de graves naturals que composava el terreny tenia abundants filtracions d'aigua que es van solucionar mitjançant l'abocament d'una capa de 80 centímetres de gruix d'argila vermella per tal d'aixecar el nivell i impermeabilitzar- ho de la capa freàtica. Segons es desprèn d'un primer anàlisi dels materials ceràmics, aquesta preparació del sòl edificable tindria lloc en època augustal.

Immediat a la realització d'aquesta preparació es va definir un carrer en sentit nord-sud que travessa tot el solar. L'espai ocupat per aquest vial es va poder identificar en u primer moment gràcies a les abundants capes de grava petita que corresponien a preparacions, o bé, al mateix paviment del carrer. A mesura que avançaven els treballs d'excavació es van trobar els límits del carrer. A l'oest un petit muret i a l'est una gran fonamentació correguda de 14 metres de llargada. Ambdues construccions corresponien a les façanes oposades del carrer i delimitaven un vial de 9 metres d'amplada. Sobre un eix lineal paral·lel a la façana oriental del carrer i a tres metres de distància d'aquesta van aparèixer quatre basaments de pedra de forma quadrada separats per un intercolumni de tres metres que podrien posar-se en relació a l'existència d'un pòrtic.

En una segona fase pendent d'una determinació cronològica, però en tot cas anterior a la construcció del complex termal el 70-100 d.C, la façana occidental del carrer va ser destruïda per la construcció d'una important claveguera de pedra paral·lela al traçat original del carrer. Al mateix temps tot sembla indicar que les noves construccions privades es van retirar un metres cap a l'oest augmentant-se l'amplada del carrer que passa a tenir 14 metres. Reforma amb la qual podrien relacionar-se els tres basament de pedra oposats i paral·lels a la línia de pòrtic de la fase anterior que ara es construiran i que podrien correspondre a un nou pòrtic. A pesar dels problemes interpretatius de les restes degut el seu estat de conservació ens atrevim a considerar la possibilitat que es tracti d'un carrer amb doble pòrtic en aquesta segona fase de remodelació.

Pel costat occidental de la claveguera, excavat parcialment gràcies a dos sondejos, es va poder documentar diverses alineacions muràries que corresponien a edificacions de la ciutat que seguien perfectament les alineacions marcades des del primer moment per la construcció del carrer principal nord-sud. Es tracta de quatre àmbits i una cantonada que segueix en direcció sud el traçat marcat per la claveguera. Gràcies a la documentació d'una porta en la cantonada d'aquest edifici i la constatació que l'espai de davant està cobert per les mateixes graves de preparació del carrer que havíem identificat davant de la muralla moderna que divideix la excavació en dos, vam creure que podíem estar davant d'un eix viari secundari i perpendicular al carrer porticat. Aquesta trama edificada ens permeten restituir doncs un segon carrer perfectament paral·lel a l'eix del decumanus, la qual cosa permet identificar-lo com un dels decumani de la ciutat.

Les dues següent fases constructives documentades per bé que les hem diferenciades han d'estar estretament relacionades ja que signifiquen un canvi radical en un espai públic de la importància del carrer identificat. Degut a les construccions posteriors res podem dir sobre l'aspecte de la façana occidental del carrer en aquesta nova fase. En canvi, al sector oriental es documenta com els basaments del pòrtic han estat desmantellats i es construeix una nova façana que envaeix l'espai del pòrtic occidental. Curiosament aquestes alineacions muràries pertanyents a una nova façana deurien rectificar la inclinació nord-est del carrer, convertint-lo ara en un vial perfectament ortogonal i perpendicular al decumanus principal. Aquesta reforma doncs obriria el camí i facilità de forma immediata o un temps després, que el complex termal de planta quadrada construït seguint l'eix del decumanus quedes perfectament imbricat en la cruïlla entre els dos carrers. Així ho indica el fet que les fonamentacions dels murs del vestibulum de les termes construït amb caementicium encofrat s'enganxin per darrera als murs de la fase anterior i aquells que no interessen fossin inutilitzats.

Creiem que la construcció de les termes va estar directament relacionada amb la rectificació del vial. Tenint en compte que l'eix viari est-oest del decumanus i l'hipotètic cardo de la ciutat no va ser del tot un eix ortogonal i des del seus inicis presentava una inclinació cap a l'est que podria estar relacionada amb els condicionaments topogràfics. Efectivament un eix perpendicular s'hagués topat amb el turó i el seu desplaçament s'ha de posar en relació als camins antics de sortida situats davant de l'actual plaça Mossèn Cinto Verdaguer, tal com demostra la ubicació del Portal de Magdalena en les muralles medievals n va a parar l'esmentat carrer. La construcció d'un edifici públic d'aquestes dimensions i característiques voldria aprofitar la cantonada oriental de la cruïlla formada entre el decumanus i el cardo maximus, com passa en moltes d'altres ciutats. El tipus de planta ortogonal projectat per a les Termes de la ciutat d'Ilerda però seria incompatible amb l'urbanisme anterior i va caldre realitzar importants reformes per tal d'insertar aquest espai lúdic de 1800 m2 en una de les zones més transitades de la ciutat romana ja definides des d'època augustea.

En una última fase constructiva el vestibulum d'entrada en forma de L, delimitat pel tancament occidental del gran apodyterium i la façana que donava al carrer va ser compartimentada amb una nova habitació a l'interior de la qual s'hi va trobar una gran dolia esclafada sobre el paviment.

INTRODUIR FIGURA FASES ROMANES DOCUMENTADES INT-101. FIGURA 9

Baixada de la Trinitat:

Amb motiu de la remodelació d'un edifici antic es va poder comprovar com la façana s'assentava sobre una antiga línia de muralla andalusina. La intervenció es va realitzar gràcies a la curiositat del propietari que va veure la possibilitat d'integrar en un soterrani l'esmentada estructura. Els treballs s'havien de realitzar-se al mateix temps que s'asseguraven les parets mitgeres de carrega i en aquests moments s'està finalitzant l'última fase la qual cosa implica que els resultats siguin del tot provisionals.

Sobre les graves geològiques diverses capes de sorra i graveta contenen materials d'època tardorrepublicana. No hi ha cap estructura ni nivell d'ocupació d'aquest moment i tot sembla indicar que es tracti de materials arribats per l'erosió del turó. Retallant aquestes sedimentacions va aparèixer un pou circular construït amb petites pedres lligades amb terra i diverses capes amb blocs i materials constructiu llençat i sense cap ordre. El nivell d'arrasament d'aquesta fase impedeix saber si es tractava d'un pou d'una domus o pertanyia a un espai públic de la ciutat romana.

Per sobre d'aquests nivells pendents de determinació cronològica vàries capes i nivells trepitjats ens indiquen una nova fase d'ocupació romana amortitzada per vàries capes de sorra molt fina i pràcticament estèril. Per sort alguns materials recuperats ens permeten establir que cap a finals del segle IV d.C la zona restaria abandonada i coberta per les esmentades capes de sorra.

Sens dubte l'aspecte més interessant fou la documentació de dues cistes excavades a les sorres que contenien dues inhumacions. Un altre cop i com passava al carrer Democràcia 21 i Antic Portal de Magdalena teníem evidències d'enterrament a l'interior de la ciutat que s'han de datar entre finals del segle IV d.C i els primers fets constructius de Madina Larida. Conscients de la dificultat que comporta la datació d'aquests fets creiem que no resulta agosarat considerar els enterraments com un testimoni del canvis que el cristianisme introduiria en la població tardorromana de la ciutat d'Ilerda i puguin relacionar-se amb els localitzats al Carrer Democràcia 21 i l'antic Portal de Magdalena.

3-CONCLUSIONS:

3-1La Iltirta prerromana:

El poble ilergeta és ben conegut a través de les fonts escrites al·lusives a la II Guerra Púnica (Livi, Polibi o Apià). Està àmpliament acceptat que la ciutat -civitas- representativa d'aquest populus o ètnia va ser Iltirta, que no seria altra que la posterior Ilerda. Desgraciadament les fonts escrites mai parlen de la civitas i quant ho fan aquesta és Atanagrum (Livi 21.61. 6-7) que alguns autors han volgut identificar amb el poblat ibèric de Tornabous al Molí de l'Espígol (Maluquer 1987). Prescindint dels problemes que plantegen les fonts històriques per a identificar la capital del poble ilergeta la documentació numismàtica, almenys pel que respecta a les emissions més antigues, podria considerar-se una prova sobre l'existència d'una capitalitat indigena anomenada Iltirta.

Avui dia es acceptat que l'oppidum ibèric d'Iltirta estaria emplaçada al Turó de la Seu Vella (VVAA.1996, 22-25), segons es desprèn de les excepcionals condicions topogràfiques de l'emplaçament i el punt de centralitat que ocupa en relació als territoris que les fonts atribueixen al poble ilergeta. Sabem també per la numismàtica que en època d'August el topònim seria llatinitzat sota el nom de Ilerda i que aquesta realitat o urbs romana es troba perfectament documentada a la part baixa de la ciutat entre els rius Segre i Noguerola i les vessants del Turó. Estudis sobre la distribució de productes típicament ilergetes com és la vaixella de vernís vermell també han ubicat com a punt central de distribució el Turó de la Seu Vella (Junyent 1991, 9-71 i fig. 18).

No podem descartar que la conquesta romana i la creació d'un fet urbà hagués implicat un trasllat de lloc de la capitalitat anterior, com succeeix en diversos poblats ibèrics abandonats en el moment de creació d'una urbs romana de nova planta a les seues proximitats (el poblat ibèric de Burriac en relació al Municipium d'Iluro) però llavors resulta sorprenent l'absència d'un poblat ibèric de grans dimensions que hagués complert les funcions d'oppidum rector ilergeta localitzat a la plana del Segrià en un lloc proper a l'emplaçament que anys després acolliria la ciutat romana.

Malgrat el silenci de l'arqueologia creiem que la ciutat ibèrica estaria emplaçada al Turó de la seu Vella . L'arribada dels conqueridors iniciaria un procés de canvi i fusió d'ambdues realitats, la indígena i la romana, que acabaria materialitzat en una refundació a la part baixa compresa entre el Turó i el riu Segre. Semblant procés es ben documentat a Tarragona, que com Lleida, va ser un dels principals centres emissors del nord-est de la citerior durant els primers segles de conquesta romana. A diferència de Tarragona on s'han documentat abundants nivells ibèrics i ha estat possible identificar l'àrea o nucli poblacional de l'antiga Kese situat a la part baixa propera al port (Macias 2000, 96), a Lleida no s'ha localitzat ara per ara cap nivell de l'antiga Iltirta.

Les úniques evidències arqueològiques trobades al Turó que demostren que l'indret fou ocupat abans de l'arribada dels conqueridors són els fragments de ceràmica del segles V-III a.C recollits en les excavacions del Turó i la part baixa, fora de context arqueològic (Payà et al. 1996)

Tot i l'exasperant manca d'evidències arqueològiques de la Iltirta ibèrica a les excavacions realitzades al Turó (Suda, Turó vessant sud-est, Casa Exercicis, Contraguàrdia, Cavalleria) no creiem que aquest fet pugui utilitzar-se per qüestionar l'emplaçament indígena ja que el canvi topogràfic sofert pel Turó quan es va construir la fortalesa militar al segles XVII i XVIII és tant gran que en moltes ocasions resulta impossible assolir els nivells més profunds on suposem que podrien localitzar-se els indicis més antics d'ocupació humana.

En aquest moment l'única evidència arqueològica objectiva que tenim per considerar un possible assentament ibèric al Turó són els materials fora de context que anem recuperant en les diverses excavacions. No volem però menysprear l'indici constructiu de la Suda, amb sengles alineacions muràries amortitzades a finals del segles II a.C, que podrien ser continuadores de l'oppidum ilergeta. No obstant, la migradesa dels materials i les restes ens obliga a la prudència abans de considerar-les com un fet arqueològic pertanyent a l'antiga Iltirta.

Els materials arqueològics més antics recuperats a la ciutat pertanyen a un conjunt de ceràmiques fetes a mà decorades amb acanalats (Rodríguez 1980, 22, fig. 27) recuperades amb motiu de la construcció del col·legi Episcopal a les proximitats d'on s'hi troba el Puigbordell. Pel que respecta al Turó de la Seu Vella no ha estat identificat cap nivell in situ relacionat amb l'antic oppidum ibèric. Pel que respecta a la part baixa sembla cada cop més evident que aquesta comença a ocupar-se com a conseqüència directa de la presència i ocupació romana.

Per tant els materials ceràmics que han quedat barrejats en estrats de molt diversa cronologia són els únic elements que permeten suposar una ocupació de les terrasses més altes del Turó amb anterioritat a la presència romana.

D'aquests materials cal destacar les importacions ja que sempre ofereixen una major precisió cronològica. Dels materials recuperats a la part baixa cal destacar als nivells de sedimentació de Paeria d'un fragment de cílix àtica de peu baix -delicate class- de finals de segle V a.C (Junyent 1994,82). Al carrer Aiguardent, un fragment de plat de la forma Lamboglia 23, atribuïble a la sèrie 1121 a1 de Morell, pertanyent a un taller occidental de vernís negre del segle III a.C.

A la plataforma superior de la Suda cal destacar la recuperació l'any 1986 d'una vora d'àtica de figures negres de difícil classificació i a la vessant sud-est del turó un fragment amb decoracions aplicades corresponen a una producció calena de vernís negre del segle III a.C (PEDRONI 1996, 165, fig. 339).

D'altres materials amb una menor precisió cronològica però no per això menys representatius d'una ocupació prerromana a la ciutat són les abundants produccions indígenes ben caracteritzades als poblats ibèrics immediats.

A la part alta del Turó cal destacar la recuperació d'un fragment de cassola amb nanses de cabàs com les identificades al poblat de la Pedrera (Gallart & Junyent 1989, 14-15, làm. 6) o el Tossal del Molinet (Junyent 1982, 256-257), que tot i la possibilitat de tractar-se d'una producció amb perduracions encara no conegudes, ens retrau al segle VI i V a.C. A la part baixa de la ciutat cal destacar els fragments de vernís roig ilergeta recuperats a la plaça de Sant Joan (Junyent 1995, 222).

Cal destacar també la importància del substrat indígena en els nivells tardorrepublicans i imperials que provoca que durant tot el segle I a.C i els primers anys de la següent centúria siguin molt abundants les produccions decorades d'origen local. De vegades també apareixen peces ibèriques que gràcies al coneixement de la seua evolució formal i decorativa ens traslladen a un horitzó anterior a la conquesta romana, com ho demostren els càlats de vora en ala plana amb decoracions simples de semicercles, espirals i bandes, recuperats en estrats de la Suda i Plaça Sant Joan (Junyent, Pérez 1995, 225-229), que recorden conjunts més antics als del segle I a.C (Garcés 1990, id. 1992, 78-90).

3.2-La Iltirta-Ilerda tardorrepublicana:

Després de la derrota dels ilergetes el 205 a.C aquests només tornen a ser esmentats per les fonts escrites com un poble que no va participar a la revolta indigena sofocada pel general Cató el 195 a.C. Res sabem de la ciutat i el poble ilergeta que es mantindria al marge dels grans esdeveniments bèl·lics però amb els quals deuria participar activament ja que l'antiga civitas d'Iltirta deuria convertir-se amb tota seguretat en una base d'operacions i proveïment dels exercits que lluitaven a la Meseta. El silenci és absolut per part de les fonts sobre el segle II a.C i a part d'algunes evidències arqueològiques de tipus materials recollides a la part baixa que s'han volgut posar en relació a la defensa i protecció del pont (Junyent 1994, ) o un assentament militar semblant a un praesidium (Payà 1996, ), la veritat és que la manca d'una estratigrafia clara i estructures amb les quals poder relacionar aquests materials desacredita qualsevol intent d'interpretació, i tot sembla indicar que es tracta de materials arrossegats per l'erosió de les vessants immediates del Turó.

El panorama però canvia cap a finals de segle II a.C i durant tota la centúria següent, tant des d'un punt de vista arqueològic com de fonts escrites i epigràfiques, que permeten per primera vegada articular hipòtesis sobre la ciutat antiga. Des d'un punt de vista arqueològic tenim indicis de l'abandó cap a finals de segle II a.C d'un edifici a la part més alta del Turó i ja dins el segle I a.C, la documentació de fets constructius a la part baixa de la ciutat (Plaça Sant Joan, Carrer Aiguardent, Carrer Magdalena i Bafart) i fets sedimentaris susceptibles d'associar-se a fets ocupacionals com el tall sedimentari del soterrani de Paeria.

Un altre indici que considerem prou rellevant per a comprendre l'estat de la ciutat durant el segle I a.C és la gran quantitat de vaixella de cuina de procedència campana recuperada en els nivells sertorians a la vessant sud-est del Turó. A banda de mostrar-nos unes intenses relacions comercials amb la costa demostren la presència en aquells moments d'una important població d'origen itàlic que utilitza aquestes peces tant característiques de la cuina romana o per que no, com un testimoni de la presència d'exèrcits romans a la ciutat.

Creiem que aquests indicis arqueològics juntament a d'altres de contemporanis documentats en moltes ciutats romanes del nord-est peninsular, permeten suposar o establir una hipotètica refundació durant el primer terç de segle I a.C de la ciutat a la part baixa.

Aquesta hipotètica refundació de la ciutat d'Iltirta seria contemporània a un fenomen de colonització urbana gens menyspreable que va donar lloc a la fundació de noves ciutats emmurallades entre finals de segle II a.C i època Sertoriana al nord-est de la península (Emporiae, Gerunda, Baetulo, Iluro a la costa i Aeso i Ieso a l'interior) que era un territori-frontera que garantia la retaguàrdia dels exèrcits que participaven en la pacificació de la vall alta de l'Ebre.

Les noves fundacions urbanes no rebrien la categoria de Colonia, tot i que reprodueixen bé les seues característiques i compliren amb tota seguretat les funcions que aquest tipus d'establiments havien fet a la península itàlica. Aquest procés de reorganització territorial també provocà canvis en ciutats com Tarragona, amb la desaparició de la dipolis i integració de les ciutat indigena i el praesidium en una sola entitat on estarien ja definits el trets bàsics del que seria la planta urbana de la capital provincial.

L'antiga Iltirta no estaria pas al marge d'aquests canvis que junt a la presència dels romans a la ciutat durant tot el segle II a.C podrien haver estat un dels factors que acabarien per desencadenar aquesta hipotètica refundació a la romana de la ciutat a la part baixa cap a començaments de segle I a.C.

Les fonts epigràfiques i històriques del segle I a.C reflecteixen que la ciutat tingué un destacat paper en els esdeveniments polítics i militars de l´època tardorrepublicana i són un testimoni a considerar per contextualitzar i entendre aquesta hipotètica refundació. Malgrat que tos els indicis arqueològics del segle I a.C no podem associar-se a un fet fundacional car no tenim cap tram de muralla o carrer adscrit a aquest moment creiem que les construccions documentades a la vessant est i a la part baixa de la ciutat podrien relacionar-se amb l´existència d´una primera realitat urbana romana. En contra d'aquesta hipòtesi de treball hem de senyalar que les recents excavacions realitzades al sector oriental de la ciutat romana no ens aporten nivells anteriors a l'època augustal. Allí l'urbanisme i les primeres construccions sempre van associades a produccions de terra sigillata itàlica, definint-se una línia que coincidiria amb el carrer Democràcia, a l'est de la qual no hi ha cap indici constructiu d´època tardorrepublicana.

La falta de concreció pel que respecta al moment fundacional de la ciutat d'Ilerda no ens permet en aquest moment assegurar que els fets ocupacionals de la part baixa, adscrit a cronologia tardorrepublicana reflecteixin necessàriament la creació d'una ciutat, ja que segons semblen indicar les excavacions del sector oriental, la planificació urbana no tindria lloc fins a època d´August, quan la ciutat obté el títol de municipium.

Malgrat aquesta reflexió volem mantenir com hipòtesi de treball que la ciutat s'havia definit en època tardorrepublicana. Probablement ocuparia una menor superfície que la ciutat imperial essent ara el moment en que es formalitzarien els trets bàsics de la seua planta i es construirien les muralles que unien la part baixa i alta de la ciutat i que César descriu l'any 49 a.C (b.c. 1. 37-38).

Abona aquesta refundació tardorrepublicana el fet que la ciutat Imperial estigui emplaçada en un lloc tant poc apropiat topogràficament. Tot sembla indicar que un dels factors en la elecció, a banda de l'existència d'una capitalitat indigena, van ser les possibilitats estratègiques i defensives de l'emplaçament, en un moment anterior a l'època augustal, quan la ciutat es troba en un territori frontera que servia de retaguàrdia als exercits que participaven en la conquesta de la vall alta de l'Ebre.

Les possibilitats per creuar el riu i defensar-se juntament a la preexistència d'un nucli indigena de certa importància política com deuria ser Iltirta acabarien per definir l'emplaçament de la ciutat d'Ilerda.

Una bona part de les noves ciutats del nord-est peninsulars es van fundar en nous emplaçaments (Gerunda, Baetulo, Iluro, Ieso) on s'ha pogut documentar arqueològicament el trasllat de la població des dels oppida indígenes (Sant Julià de Ramis, Cabrera) mentre que altres com Emporiae, Tarraco i Aeso es van construir al costat o sobre mateix d'antics centres indígenes o helenístics. Nosaltres creiem que el cas de la Ilerda tardorepublicana respondria a aquest tipus d'emplaçaments ubicats en el mateix lloc on s'havia desenvolupat un centre rector anterior d'època ibèrica important

La ciutat del segle I a.C que participà en els esdeveniments polítics de la republicà (Batalla d'Ausculum a Italia, Guerres Sertorianes, Guerra Civil entre Pompeians i Cesarians) es deuria caracteritzar per una dualitat constructiva on coincidia la concepció indigena de la civitas ilergeta amb l'aportació edilícia dels conqueridors, sense poder establir si durant aquest període existia ja una realitat urbana planificada a la romana a la part baixa. Pel que fa al moment d'aquesta hipotètica refundació o fundació també resulta extremadament difícil concretar el moment de la seua realització ja que si be per paral·lelismes amb altres ciutat del nord-est podríem suposar que hauria tingut lloc durant el primer terç de segle I a.C, la veritat es que no disposem d'evidències arqueològiques de tipus fundacional que puguin assegurar aquesta suposició.

3.3- L'Alt Imperi: el municipium d'Ilerda: característiques urbanes i elements definitoris.

En el cas de la ciutat d'Ilerda l'època són les evidències arqueològiques d'època augustal i posterior les que ens permeten per primer cop definir les característiques de la ciutat i apropar-nos a la seua planta urbana.

A partir de l'època augustal les evidències arqueològiques ens parlen d'una extensió generalitzada dels fets constructius cap a llevant. Ara es documenten les primeres construccions als patis del Carrer Democràcia 6, Cardenal Remolins i Costa de Magdalena i continuïtat ocupacional a Paeria, Sant Joan (a partir de les restes arquitectòniques), Bafart i carrer de l'Aiguardent.

Altres solars que rebrien construccions al llarg de tota l'època Alt-Imperial però amb datacions del seu inici menys concretes són el carrer Democràcia 21, Rambla Ferran 47, Carrer de la Parra, Bar Clavé, Antic Portal de Magdalena i el solar de Francesc Macià.

La ciutat tindria doncs el seu moment àlgid de desenvolupament urbanístic entre l'època flàvia i antoniana segons es desprèn de la construcció de les termes públiques al carrer Remolins i la gran domus de l'antic Portal de Magdalena. Sembla ser que cap a finals del segle I d.C tota l'extensió de la ciutat estava ocupada per edificis.

Extensió que s'ha definit mitjançant la suma d'aquests fets constructius i no pas gràcies a la delimitació d'un recinte emmurallat, la qual cosa implica un alt grau hipotètic en la seua concreció, essent els importants condicionaments topogràfics que envolten les restes documentades uns dels elements que ajuden delimitar-la.

3.3.1 Tècniques constructives:

Bona part dels edificis utilitzaran de material constructiu un aparell de grans blocs rectangulars de pedra sorrenca lligats en sec. Aquest tipus d'obra s'utilitza tant en les fonamentacions (Paeria i carrer Aiguardent) com a les parets (Antic Portal de Magdalena, Francesc Macià).

Aquest parament que exemplifica la construcció romana a la ciutat es troba àmpliament documentat en el territorium de la ciutat (el cas de la vil·la romana de Corbins) i es caracteritza per blocs tallats amb marques obliqües del repicat (Loriente i Oliver 1992, 34-38) de pedra sorrenca s'obtenia de les vetes naturals que es combines amb les capes d'argila en les afloraments geològiques de la plana del Segrià.

També són freqüents els edificis amb parament de mamposteria construïts amb pedra petita opus incertum que s'utilitza de vegades combinant amb el gran aparell rectangular com en el cas de la domus de l'antic Portal de Magdalena.

L'únic edifici que utilitzà el morter encofrat opus caementicium són les termes públiques de la ciutat el qual es combina també amb trams realitzats amb grans blocs rectangulars de pedra sorrenca.

INTRODUIR FIGURA PARAMENTS. FIGURA 10

Pel que fa als paviments i revestiments de les parets volem destacar l'extrema senzillesa. Normalment són de terra batuda i no hi ha cap fragment de mosaic decorat a excepció del signinum decorat amb tesselles de Sant Joan i un fragment de mosaic llençat en els estrats d'abandó de les termes. De vegades però en alguns edificis hem pogut documentar paviments de morter blanc lligats amb ceràmica triturada (opus signinum) com en el cas de l'edifici del Bar Clavé, Magdalena 22 i Baixada Trinitat.

Pel que fa als revestiments de les parets també cal incidir sobre la raresa en que es troben fragments de pintura mural a la ciutat a excepció de la domus de l'antic Portal de Magdalena i el Bar Clavé.

De les termes públiques d'Ilerda en canvi podrem obtenir molta informació sobre l'aspecte i acabat de l'edifici ja que han estat recuperats gran quantitat de fragments de marbre que decoraven les parets de l'edifici.

3.3.2 Edificis públics o singulars de la ciutat:

Les restes arquitectòniques de la Plaça Sant Joan i el pretès fòrum d'Ilerda:

La ubicació del pretès fòrum de la ciutat i estudi dels materials allí recuperats des de finals de segle XVIII han generat una abundant bibliografia sobre la que s'han basat diverses interpretacions de la ciutat antiga. Volem remetre als lectors a l'ora de síntesis que recull aquesta problemàtica (Pérez, em prensa) ja que allí es destrien totes les possibilitats i s'analitza detalladament la problemàtica.

Hem de començar parlant dels fragments arquitectònics trobats a la plaça Sant Joan com un indici de l'existència d'un o dos edificis públics (un temple, un pòrtic) de grans proporcions pertanyent a l'antiga ciutat d'Ilerda. En les condicions que van aparèixer les restes (1880-1975) resulta impossible esbrinar si es relacionaven amb edificis que ocupaven el lloc on actualment es troba la Plaça Sant Joan. Aquestes restes conservades i recentment estudiades (Pérez 1994, 186-188) són un capitell corinti i un fust estriat i un basament de columna.

La recuperació d'aquests elements a la plaça Major de la ciutat va facilitar que s'hi ubiqués allí el pretès fòrum de la ciutat romana (Lara 1973, 116) i es relacionés el capitell corinti amb l'existència d'un temple dedicat a Hèrcules. (Lara 1973, 113-114).

La veritat es que avui dia no hi ha cap argument que contradigui o validi aquesta hipòtesi i tot sembla indicar, malgrat la seua posició a l'extrem oest de la hipotètica planta urbana, que el lloc hauria pogut allotjar perfectament el fòrum de la ciutat, situant-se a l'extrem occidental de la ciutat com a conseqüència de la proximitat que el lloc tindria amb l´emplaçament del pont antic, de forma semblant com succeeix en la veïna colònia de Caesaraugusta.

Edifici de Paeria:

Malgrat que resulta molt difícil establir una interpretació satisfactòria de les restes constructives ja que només es conserva les filades de la fonamentació resulta prou evident per les dimensions que delimiten aquests murs i l'emplaçament sobre la llera del riu que es tractaria d'una edificació singular de la ciutat.

Les restes aparegudes es troben a sis metres per sota del nivell de la ciutat medieval en una zona molt exposada a les crescudes del riu Segre. De fet podria tractar-se d'un macelum fluvial o alguna espècie d'estructura relacionada amb el riu (port fluvial9 situada fora del perímetre emmurallat de la ciutat. De fet a la veïna Plaça Sant Joan els paviments d'opus signinum tardorrepublicà apareixien a 50 centímetres de fondària la qual cosa ens marca un desnivell massa accentuat per creure que l'edifici estigués inclòs en la planta urbana de la ciutat.

Per sort es va poder resseguir tota una línia construïda en sentit est-oest de 11 metres de llargada i sengles girs cap al nord que delimiten una paret de tancament que deuria funcionar de façana. L'edifici continua per sota dels límits d'excavació i es troba molt afectat per la construcció del soterrani medieval del Palau de Paeria impedint més concreció sobre la seua funcionalitat.

La construcció de l'edifici es va datar en època augustal i els excavadors han plantejat la possibilitat que no s'acabés degut a les condicions inadequades de l'indret, documentant-se fractures en els blocs i desplaçaments que indiquen que la força de les aigües havia afectat diverses vegades a l'edifici.

Edifici del Carrer Aiguardent:

Tal com hem exposat en el capítol anterior la interpretació dels àmbits ortogonals de l'edifici i la possibilitat d'unir aquesta trama amb les restes destruïdes al solar de Modes Angelina ens parlen d'un edifici de possible funcionalitat pública o si menys no, destinat a un usos que difereixen dels que troben en edificacions privades de la ciutat romana. La seua relació amb sengles basaments de columna i el fet de situar-se davant del que considerem el decumanus de la ciutat abonem aquesta interpretació.

Un altra vegada es tracta d'una sòlida construcció realitzada amb uns fonaments de grans blocs rectangulars de pedra sorrenca assentat sobre la roca. La construcció d'aquest edifici que també es va datar en època augustal va implicar la destrucció d'un murs de còdols i la inutilització d'una terrassa, igualant-se tota la superfície en un sol nivell sobre el que anirien els desapareguts paviments de l'edificació.

L'edifici constava de dues estances quadrades de 8 m2. L'estança del sud estava delimitada per tots els costats i disposava d'un corredor per comunicar-se amb els àmbits adjacents. En canvi, la situada davant del carrer del Carme, restava oberta i es comunicava directament amb l'espai on es van documentar els basaments de columna. L'edifici s'estén a l'est oest i sud, delimitan noves estances que no vam poder documentar ja que o bé es trobaven arrasades o es situaven sota els patis veïns.

Malgrat que resulta impossible d'interpretar la funcionalitat de l'edifici en un primer moment vam plantejar la possibilitat que es tractés de tabernae que donaven al pòrtic del decumanus o fins i tot que es tractés dels establiments comercials del mateix fòrum de la ciutat (Payà et al. 1996, 130). La veritat es que totes aquestes consideracions resulten en aquest moment purament anecdòtiques i l'única certesa és que es tracta d'un edifici singular de la ciutat situat al costat septentrional del decumanus que en aquest punt disposava d'un monumental pòrtic.

Les termes públiques:

Es tracta de l'edifici públic millor conegut de la ciutat d'Ilerda. La seua construcció cal situar-la durant l'últim terç de segle I d.C (70-100 d.C), entre època flàvia i antonina.

Es tractava d'un edifici de planta quadrada situat en un important encreuament de carrers de la ciutat ( vegeu planta situació restes). Ocupava una superfície de 1800 m2 polaritzada en dos espais, una palestra i un cos de bany. La construcció es perfectament ortogonal amb un cos central de bany compost per la successió de tres àmbits rectangulars (frigidarium-tepidarium i caldarium) disposats sobre un eix lineal que implicaria als usuaris un recorregut d'anada i tornada per les mateixes habitacions. A l'oest del cos de bany hi havia una gran palestra de 625 m2 que disposava d'una piscina rectangular i a l'est del cos de bany, un espai rectangular semblant a un corredor que allotjava els praefurnia i serveis del cos central. Al nord un gran apodyterium o basílica rectangular amb pòrtic interior unia la façana oest del complex amb el frigidarium, al temps que tancava pel nord la palestra. Trencant la tendència axial del cos de bany hi ha una estança quadrada adossada a l'angle nord-est del frigidarium amb hipocaust que podria pertànyer a una sudatio en procés d'excavació en aquest moment.

A pesar de que no es conserva cap mur en alçada la recuperació de gran quantitat de marbres arquitectònics ens permetrà en un futur estudi establir amb gran precisió aspectes de la seua decoració i acabat que tot sembla indicar eren prou sumptuosos.

La construcció d'un edifici d'aquestes característiques ens indica que la ciutat de finals de segle I d.C vivia un bon moment i disposava d'una administració i personatges prou importants com per finançar una obra de tal envergadura.

3.3.4 Edificis privats (un exemple dels casos més significatius)

El caràcter de sondeig que tenen moltes de les excavacions que es realitzen en una ciutat dificulta la interpretació dels fets constructius. Aquest condicionament és especialment marcat en el cas de Lleida on no s'ha pogut localitzar mai la planta complerta d'una casa i per tant la relació que estableix amb la trama urbana de la ciutat.

Ni tant sols en una excavació de 800 m2 ha estat possible relacionar la construcció privada amb l'urbanisme públic de la ciutat ja que en el cas de l'antic Portal de Magdalena, la gran domus alt-imperial també s'estén per sota dels talls d'excavació.

Malgrat els problemes interpretatius que presenta l'edifici considerem que les restes pertanyent a una gran domus, de la qual es van poder identificar 27 habitacions, un corredor i tres espais oberts. Resulta sorprenent les dimensions però no pas excepcionals ja que podrien incloure's perfectament a l'interior d'una insula rectangular ( 1 x 2 actus 2450 m2 ) amb la que hipotèticament podria articular-se l'urbanisme de la ciutat.

Altres unitats domestiques ens donen informació de com s'organitzava topogràficament la ciutat. Destaca en aquest sentit les habitacions de Costa Magdalena, el carrer La Parra i Francesc Macià on es pot veure com els murs de tancament nord que donaven a la vessant del Turó estan construïts contra la terrassa, es a dir només tenen cara vista des de l'interior de l'habitació actuant com a murs de contenció dels glacis amb el que s´organitzava el pendent del Turó.

Aquest sistema permetria obtenir superfícies planes on projectà les construccions privades i traçar els principals eixos viaris.

També volem destacar algunes habitacions que per les troballes realitzades al seu interior permeten una interpretació del usos a que foren destinades. Aquest és el cas de l'habitació de planta poligonal localitzada a l'avinguda Francesc Macià amb un moli bitroncònic de pedra volcànica situat en el centre i que ens indica sense cap mena de dubtes l'existència d'una estança dedicada a la transformació del blat.

Altres habitacions on la concentració de ponderae (Costa de Magdalena) i estris permet suposar una estança dedicada a algun tipus d'activitat industrial. De vegades la troballa de grans dolies permet identificar una petita estança amb el rebost de la casa (Carrer La Parra).

3.3.5- Carrers i serveis públics de la ciutat d'Ilerda:

El decumanus principal:

Aspectes de la seua interpretació i problemàtica arqueològica plantejada:

La seua restitució ja va ser plantejada a partir dels resultat obtinguts en la excavació del Carrer Aiguardent. L'edifici que es relacionava amb el basaments d'un hipotètic pòrtic columnat presentava la mateixa alineació que l'actual carrer del Carme. A més va ser possible documentar en el tall estratigràfic conservat entre dos cellers com l'espai relacionat amb els basaments conservava diverses línies de paviment de graves que van interpretar pertanyents a un important carrer de la ciutat.

Ens van adonar que era possible traçar una línia en el parcel·lari actual que coincidia amb un eix que permetia creuar la ciutat d'est a oest passant per l'actual carrer Remolins, carrer del Carme, Portaferrissa i Plaça Sant Joan, es a dir creuant la planta de la ciutat que en aquells moments consideràvem pertanyent a la ciutat d'Ilerda.

A més la prolongació cap a l'est d'aquest eix viari fora del recinte medieval de la ciutat, un cop creuat el curs del riu Noguerola, coincidia exactament amb el traçat de l'antic camí de Corbins conservat en la trama urbana actual en el barri de Pardinyes i la passarel·la de l'estació. A més sabem que el 1928 quan es va construir l'estació del ferrocarril la necròpolis romana descoberta es situaria als costat d'aquest antic camí de sortida i entrada de la ciutat.

Aquestes evidències ens van permetre restituir l'existència del decumanus principal de la ciutat (Payà et al. 1996), malgrat que no hem pogut excavar en cap punt del seu recorregut i per tant constatar arqueologicament la seua concreció física.

Però en els transcurs dels anys hem pogut obtenir noves dades que en certa manera venen a confirmar l'existència d'aquest eix viari. Així hem de destacar la documentació que la façana sud de les termes recuperades al carrer Remolins es paral·lel a aquesta línia est-oest restituïda. Segurament la importància de l'eix viari seria un dels motius que provocaria la construcció del complex en aquell punt. Així podem dir que en aquests moments disposem de sengles edificis públics identificats que tenien una façana o tancament que donava al decumanus de la ciutat. Aquest important carrer de la ciutat paral·lel al curs del riu Segre comunicaria el pont, situat a l'extrem occidental de la ciutat, amb els camins de sortida cap al nord-est, situats a l'extrem oriental de la ciutat (vegeu figura núm. 13).

El possible kardo i decumanus de la ciutat:

La identificació d'aquests dos eixos viaris de la ciutat encara té un alt grau hipotètic ja que el nivell de conservació és molt dolent i profundament afectat per la construcció d'una muralla del segle XVII que secciona el solar en dues meitats i dificulta estratigràficament la interpretació dels límits est i oest del carrer principal.

Com ja hem indicat en el resum de la intervenció en època augustal es va construir un carrer amb pòrtic de 9 metres d'amplada. L'amplada del carrer així com els basament de pedra disposats regularment i de forma paral·lela a la façana est que delimitava el vial, ens van permetre considerar que podíem estar davant d'un important carrer de la ciutat.

Sobre un plànol a escala van procedir a la prolongació del seu traçat en direcció sud fins a trobar-se amb el decumanus restituït. Es tractava d'un carrer de grans dimensions que permetia creuar la ciutat en direcció nord sud i curiosament el seu traçat estava situat en un dels pocs llocs on la seu traçat nord no quedava aturat per la presència de les vessants del Turó, permeten la sortida per la zona pròxima a la porta medieval de Magdalena cap al camins d'Osca i l'interior de la Meseta.

Nosaltres creiem que aquest fou un dels motius pels quals el kardo es troba a l'extrem oriental de la ciutat i podria explicar el fet que en el primer moment augustal (Fase I i II INT-101) aquest carrer no sigui perpendicular al decumanus, presentant una inclinació cap al nord-est.

El carrer patiria importants reformes que van provocar la remodelació dels límits occidentals amb la construcció d'una nova façana perfectament paral·lela al traçat original al llarg de la qual discorria una important claveguera, ampliant-se l'amplada d'aquest fins al 14 metres.

Tal com havíem indicat les construccions privades del sector occidental al carrer tenen unes alineacions perfectament ortogonals amb el traçat original del cardo la qual cosa ens està indicant que estén davant d'una zona planificada urbanísticament de la ciutat d'Ilerda des d'època augustal.

INTRODUIR FOTO INT 101. FIGURA 11

Encara que a nivell molt hipotètic i pendents de que una segona fase d'excavació ens permeti definir amb major precisió aquestes consideracions voldríem parlar de l'existència d'un nou vial perpendicular al carrer porticat. Podem restituir-lo gràcies a la documentació d'un espai pavimentat amb graves, idèntic al del carrer porticat, situat davant del llindar d'una de les habitacions privades del sector occidental. Es tractaria d'un carrer, un possible decumanus de la ciutat, paral·lel al decumanus principal, el qual delimitaria entre els dos eixos un espai de 20 metres d'amplada.

Però sens dubte l'aspecte més rellevant de la excavació del carrer Democràcia 6 va estar la documentació d'una remodelació radical del carrer que va implicar que en un primer moment un mur de mamposteria envaeix l'espai del pòrtic oriental provocant una reorientació de l'eix del kardo que ara serà ortogonal respecte a l'eix del decumanus. Desconeixem però les reformes que anirien aparellades en aquest moment a la façana occidental.

Es produeix l'amortització dels basament de columna del pòrtic i s'obra el camí que farà possible la inserció d'un edifici de planta ortogonal en la cruïlla entre dos carrers perpendiculars com seran el decumanus i aquest hipotètic kardo de la ciutat. Creiem que el complex termal del carrer Remolins hauria estat un dels revulsius d'aquest canvi tant important en la orientació de l'eix viària que travessava la ciutat de nord a sud i això es constat arqueològicament gràcies a la documentació de tota la façana occidental de les termes que ocupa la part nord-oriental d'aquesta excavació, la qual es relacionaria amb un nou paviment i superfície pública que desgraciadament no es va conservar degut als rebaixos medievals amb que es troba afectat la part central del solar.

En restituir el traçat de les muralles medievals i les portes de la ciutat hem pogut comprovar com la alineació del kardo en època augustal no coincideix amb el portal que en època medieval tenia la ciutat per l'extrem nord-est. En canvi, si agafen la línia de façana que tanca les termes per l'oest i la prolonguem en direcció nord aquesta coincideix exactament amb la porta medieval de Magdalena, indicant-nos que es tracta d'un carrer important de la ciutat d'Ilerda que es comunicava directament amb els antics camins de sortida i entrada a la ciutat, permeten hipotetitzar una certa continuïtat en la trama viària medieval que es remunta fins a època romana.

Altres indicis sobre el traçat viari de la ciutat romana:

A l'excavació del carrer Bafart va aparèixer una zona pavimentada amb graves que cobria una petita claveguera pertanyent a una carrer. El fet de que no s'haguessin conservat cap de les façanes que deurien delimitar l'espai de circulació del carrer dificulten molt establir la veritable orientació i restitució de traçat. Malgrat aquesta limitació la claveguera documentada permet hipotetitzar una possible orientació que aniria d'est a oest però derivada cap al sud respecte a la ortogonalitat marcada pel kardo i decumanus.

L'últim element constructiu pertanyent a l'urbanisme de la ciutat romana és la claveguera localitzada a la intervenció de Rambla Ferran 43 (vegeu plànol INT-95). Sense cap mena de dubtes es tracta d'una important obra de sanejament associada a un carrer de la ciutat. En aquest cas el reduït tram documentat fa impossible establir una hipotètica alineació. No obstant el dos metres de claveguera conservats que es localitzaven sota la façana de l'edifici enderrocat podrien pertànyer a un carrer perfectament paral·lel al decumanus que passaria pel carrer Remolins.

3.3.6- Superfície construïda i restitució hipotètica del límits de la ciutat romana:

L'establiment de la forma urbis de la ciutat d'Ilerda resulta atípic en comparació a la resta de ciutats del nord-est peninsulars. L'absència de muralles que indiquin en algun dels seus extrems els límits urbans dificulta enormement, no tant sols de la seua extensió sinó la definició de la seua trama urbana interior.

Malgrat la gran quantitat d'excavacions realitzades que han permès recuperar les fortificacions andalusines i cristianes (Cine Catalunya, Paeria, Carrer Major 17, Anselm Clavé o Rambla Ferran), en cap d'aquestes s'ha pogut constatar cap indici de les muralles romanes de la ciutat

No obstant l'espai on va desenvolupar-se la ciutat està rodeja per diversos elements topogràfics que permeten definir amb gran fidelitat el que haurien estat els seus límits constructius. Aquests mateixos condicionaments van ser amb tota seguretat els que van guiar la construcció de les muralles medievals les quals hem representat en el plànol general de localització d´intervencions i restes romanes.

INTRODUIR FIGURA 12.

La suma de fets constructius documentats per l'arqueologia en els darrers anys ens permet establir que es tractava d'una ciutat que s'havia estès cap a llevant aprofitant la porció de terreny plana que hi havia entre el Turó, el riu Segre i el Noguerola. Tal com s'ha pogut constatar a partir de la topografia militar d'època moderna el curs del Riu Noguerola tenia per llevant un meandre natural abans de lliurar les seues aigües al curs del Segre. En època medieval tot el tancament de llevant de la ciutat es construeix resseguint la vora esquerra del riu Noguerola. Sembla doncs prou clar que es va tractar al llarg dels segles d'un límit natural que augmentava les possibilitats defensives de la ciutat i que no deuria ser menyspreat en època romana.

L'extrem est de la ciutat ocupat pel barri de Magdalena en època medieval oferia unes possibilitats que no es trobarien en cap altre punt de la part baixa de la ciutat i això explicaria que aquesta sigui la zona més rica es restes romanes i on hem localitzat les termes públiques de la ciutat. Cap a l'oest la part de terreny compresa entre el Turó i el riu Segre és fa cada com més estreta, la qual cosa explicaria que les excavacions realitzades al Carrer Major núm. 17 no presentin restes romanes. Segurament la ciutat s'havia estès des del pont medieval fins al curs del Noguerola desfent una antiga hipòtesi que situava la plaça de Sant Joan al centre de la ciutat romana. L'hipotètic emplaçament del pont romà no ocupava doncs una posició central sinó tot el contrari. Fins i tot les restes documentades al soterrani de Paeria podrien pertànyer a una construcció ubicada fora de les muralles.

Delimitat el costat oest de la ciutat romana per les dades negatives que ens ofereix l'arqueologia i el límit sud i est pels cursos dels rius que rodegen el Turó només queda establir el límit nord. Acceptada que la vessant de migdia del Turó que dóna al riu i les plataformes superiors on avui dia s'aixequen el Castell i la Seu Vella formarien part de la ciutat romana el límit nord no resulta gens difícil restituir-lo pel mateix lloc on passen les fortificacions modernes que no fan altra cosa que resseguir el cingle natural i el pronunciat desnivell que el Turó presenta en aquesta banda.

Establerts aquests límits podem dir que l'àrea màxima construïda coneguda fins aquests moments ocupava aproximadament una superfície de 24 hectàrees que es repartirien a parts iguals entre el Turó i la part baixa.

3.4- La Ilerda baix-imperial:

Les múltiples remocions, rebaixos i anivellaments que sofreix una ciutat al llarg de la seua història fa que el registre arqueològic es trobi sempre fragmentat i moltes vegades hagi desaparegut en períodes històrics sencers. Aquest és el cas de la ciutat romana d'Ilerda on moltes vegades sobre les construccions i nivells del segle II apareixen les construccions medievals (andalusines o cristianes) o fins i tot les modernes. Aquest és el motiu pel qual disposem de molt poca informació sobre la ciutat del baix imperi dels segles IV i V d.C.

Hi ha hagut però importants aportacions en les darreres intervencions realitzades que permeten aprofundir en l'aspecte i la vida de la ciutat.

Malgrat la falta de contextos del segle III d.C hem pogut constatar un procés generalitzat d'amortització i abandó de diversos edificis a la ciutat durant la primera meitat d'aquesta centuria. Així voldríem destacar l'amortització de la gran domus de l'antic Portal de Magdalena (INT-2), l'edifici de Francesc Macià (INT-6), el del Carrer Bafart (INT-46), el de l'Anselm Clavé (INT-86) i el Carrer de la Parra (INT-98). Tots aquests nivells ens indiquen que la ciutat viuria importants canvis, abandonant-se molts dels habitatges privats.

Aquest fenomen que indica una clara davallada de la ciutat que podria relacionar-se amb l'abandó de la Villa de Torre Andreu situada al barri de la Bordeta (Pérez & Rafel 1993).

No podem concretar quines serien les conseqüències urbanes de la fins ara tòpica decadència urbana del segle III d.C que en el cas d'Ilerda sembla llegir-se en el registre arqueològic. No obstant la ciutat continuaria ja que tenim indicis de construccions i materials que ens indiquen intenses relacions comercials. Cal destacar les construccions del soterrani de Paeria, el Carrer Bafart i la Rambla Ferran 43 que indiquen que bona part de l'antiga ciutat imperial seguia disposant de construccions i serveis públics.

Altres indicis dels canvis que experimentarà la ciutat però que no creiem que puguin relacionar-se amb una reducció de la superfície construïda són els enterraments amb cista de pedra i teules localitzats al carrer Democràcia 21 i recentment a la Baixa de la Trinitat. Enterraments que podrien ser contemporanis als que s'havien localitzat sobre els nivells d'abandó de la gran domus de l'antic Portal de Magdalena. No creiem que aquests enterraments sigui un testimoni de la reducció de la ciutat sinó uns canvis de mentalitat produïts pels nous ritus de la religió cristiana que van ser assimilats per la població tardorromana de la ciutat. En un moment que resulta molt difícil de concretar cronològicament, però en tot cas posterior als inicis del segle V d.C, els morts comparteixen amb els vius l'àrea urbana de l'antiga Ilerda. Cal recordar que la necròpolis de l'estació acull enterraments tant significatius com el representat a la làpida de Theodora datada al segle IV d.C (primer testimoni epigràfic del cristianisme a la ciutat IRC II 10).

No s'han documentat en cap moment restes ni materials posterior al meridià del segle V d.C a diferència del que passa en altres jaciments de la costa (hi va haver una recessió..). Just a mitjans de segle, concretament a l'any 449, les fonts escrites (Isidoro, Hist. Sueb. 87; Hidacio, Olymp. 25, 671-675) parlen d'un atac combinat de suevos i bagaudas contra la ciutat que van endur-se com botí de guerra un gran nombre de presoners. Però la ciutat deuria refer-se i prova d'això fou la celebració al segle VI d.C d'un nou concili, la documentació recent d'un cancell visigòtic al carrer de la Parra (INT-98) i la continuació com una de les principals ciutats de l'època islàmica Madina Larida.

Bibliografia

_____________________________________________________________________

V.V.A.A 1996

Indíbil i Mandoni. Reis i guerrers. Catàleg de l´exposició. Lleida 1996.

BUXEDA & MADRID 2000

J. Buxeda, M. Madrid. Caracterització arqueomètrica de la producció de terra sigillata de Lleida. Informe del projecte BiG 300917. Barcelona, inèdit.

CATLLAR, ARMENGOL 1987

B. Catllar i P. Armengol: Atlas de Lleida (segles XVII-XX), Lleida, 1987

GALLART et al. 1985

J. Gallart, E. Junyent, A. Pérez i N. Rafel, L'Arqueologia a la ciutat de Lleida. 1975-1985. Quaderns de divulgació ciutadana, núm. 5. Lleida 1985

GALLART, JUNYENT 1989

J. Gallart, E. Junyent, Un nou tall estratigràfic a la Pedrera, Vallfogona de Balaguer. Termens, La Noguera, Lleida. Lleida 1989.

GARCÉS 1990

I. Garcés, Assimilació, resistència i canvi a la romanització en el món ilergeta. (Aproximació al període ibèric tardà). Col.lecció de Tesis Doctorals Microfitxades, núm. 1442, Universitat de Barcelona. 1992.

GARCÉS 1992

I. Garcés, "Elements per una sistematització de les ceràmiques pintades a les terres de Lleida. (Segles I a.C.- I.d.C.) a Dossier del seminari : Les ceràmiques de tècnica ibèrica a la Calalunya romana (segles II a.C.- I d.C.). Barcelona 1992, 78-90.

GIL et al. 1994

I.Gil, A. Loriente, X. Payà, La Suda. Informe-memòria d'excavació. Inèdit.

GIL et al. en premsa.

I. Gil, A.Loriente, M.Morán, X.Payà i A. Pérez "De la Iltirta prerromana a la Ilerda tardorromana. Nuevos datos tras dos décadas de investigación continuada en Lérida" a Archivo Español de Arqueologia núm. 73, pàgines 121 a 141.

GONZALEZ, TARRAGONA 1991

J.R Gonzalez i J. Tarragona, "Els grafitis de la inscripció romana del presbiteri. Testimoni de la seva reutilització com altar cristià." a Congrés de la Seu Vella de Lleida, Actes. Lleida 1991 55-61

GUITART 1994

J. Guitart, "Un programa de fundacions romanes a la Hispania Citerior del principi del segle I a.C." a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona 1993) Tarragona 1994, 205-214

JULIA et al. 1989

M. Julià, M.Lazaro , C. Lorencio, A. Loriente , A. Oliver, M. Plens i F. Puig, "Excavacions d'urgència a l'Antic Portal de Magdalena, Lleida (Segrià)", a Excavacions arqueològiques d'urgència a les comarques de Lleida, Col. Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 9, Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 203-226.

JUNYENT 1982

E. Junyent, "Tossal del Molinet, El Poal" a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Excavacions Arqueològiques a Catalunya núm, 1. Barcelona 1992. 256-257

JUNYENT 1987

E. Junyent , "El poblamiento ibérico en el área ilergeta" a Ibéros. Actas de las I jornadas sobre el mundo ibérico. (Jaen 1985) Jaen 1987, 57-65.

JUNYENT, ALASTUEY 1991

E. Junyent, A. Alastuey "La vaixella ilergeta de vernís roig" a Revista d´Arqueologia de Ponent, núm. 1, p. 9-50. Lleida.

JUNYENT 1994

E. Junyent, "Iltirta, Lenyenda y Arqueologia de las ciudades preromanas de la península ibérica." a Ciclo de conferencias ( Madrid, noviembre de 1993), Ministerio de Cultura, Vol. II, Madrid 1994, 77-94

JUNYENT, PÉREZ 1983

E. Junyent, A. Pérez, "Noves dades sobre la ciutat romana d' Ilerda." a Tribuna d'arqueologia, 1982-1993, Barcelona 1983 ps. 63-73.

JUNYENT, PEREZ 1992

E. Junyent i A. Pérez, "El Bajo Imperio ilerdense: las excavaciones de la Paeria"' a III Reunió d'Arqueologia Cristiana Hispànica, (Baleares-Menorca, 1988) Barcelona 1992, 127-149

JUNYENT, PÉREZ 1994

E. Junyent i A. Pérez, "Los restos de la Plaza Sant de Lleida. I" a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 4 .Lleida, 1994, 173-203

JUNYENT, PÉREZ 1995

E. Junyent i A. Pérez, "Los restos de la Plaza Sant de Lleida. II" a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 5 .Lleida, 1995, 211-248

LARA 1973

F. Lara. Lérida romana. Lleida, 1973.

LENOIR 1991

Lenoir, E "Thermes romains de maurétanie tingitane" a Actes de la Table Ronde Les Thermes Romains. C.E.F.R 142, Roma 1991, 151-160.

LORENCIO, et al. 1987

C. Lorencio, F. Puig i M. Julià, "Enterraments infantils a l'edifici alto-imperial de la Magdalena (Lleida, Segrià)", a (pre-actes) de les Jornades Internacionals d'Arqueologia Romana . De les estructures indígenes a l'organització provincial romana de la Hispania Citerior. (Granollers 1987), 274-283.

LORIENTE 1991

A. Loriente, Excavació de "Modes Angelina", C/del Carme nº 34-36. Informe Arqueològic. SSTT de Lleida, inèdit.

LORIENTE, OLIVER 1992

A. Loriente i A. Oliver , Excavació de l'Antic Portal de Magdalena. Monografies d'Arqueologia Urbana, núm. 4, Lleida 1992

LORIENTE et al.1993

A. Loriente, A. Oliver i A. Pérez, "El municipium de Ilerda y Medina Larida. Diez años de Arqueologia Urbana en Lleida" a Revista de Arqueologia , núm.149, Madrid, septiembre de 1995, 16-25

LLADONOSA 1972

J. Lladonosa, Història de Lleida, (vol. I), Tàrrega 1972

LLEID'ARQ 1993

DD.AA. LLEID'ARQ: Banc informàtic de dades arqueològiques de la ciutat de Lleida. UdL-Ajuntament de Lleida., Lleida 1993. (No publicat però consultable)

MACIAS 2000

Macias, J.Mª "L´urbanisme de Tàrraco a partir de les excvacions de l´entorn del fòrum de la ciutat" a Tàrraco 99. Arqueologia d´una capital provincial romana. p. 83-106.

MALUQUER 1977

Maluquer, J. " Tornabous es Athanagia" a Historia 16, núm. 18, Madrid, pp. 126-127

MARCO 1988

M.T. Marco, La cerámica de paredes finas de Ilerda. Tesi de Llicenciatura, Estudi General de Lleida, Lleida, inèdita

MARÍ, MASCORT 1986

Ll. Marí i M.T. Mascort, "Una ofrena de fundació a la vil.la romana de corbins" a Recerques de les Terres de Ponent (Artesa de Lleida 1986) Tàrrega 1986, 89-95

MARÍ, MASCORT 1993

Ll. Marí i M.T. Mascort "El secà del Colo , Corbins" a Anuari de'ntervencions Arqueològiques a Catalunya , 1: Època romana i Antiguitat Tardana. Generealitat de Catalunya, Barcelona 1993, 207

MEDINA, REYES 1988

J.Medina i T.Reyes, Memòria de les excavacions al solar de l'Avinguda Francesc Macià, 37-41 de Lleida. SSTT de Lleida, inèdit.

MIRO 1991

B. Miró, "La terra sigil.lata africana a Ilerda", a Revista d'Arqueologia de Ponent núm.1, Lleida, 223-237.

MIRO 1993

B. Miró, "La ceràmica comuna de producció africana", a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 3 Lleida, 1993

MORAN 1993

M. Morán, Anforas romanas en Ilerda y Aeso, datos para un estudio económico. Tesi de Llicenciatura, Universitat de Lleida. 1993. Inèdita

NIELSEN 1990

Nielsen, I. Thermae et Balnea. The architectural and cultural history of Roman Public Baths. Aarus.

OLESTI 1994

O. Olesti "Les actuacions pompeianes a la Catalunya central: Reorganització del territori i fundacions de noves ciutats " a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona 1993) Tarragona 1994, 316-318

OLIVER , PRIM 1995

A. Oliver i T. Prim , Arqueologia. La Lleida secreta. Mataró 1995

OLIVES 1944 M. Olives, "Lérida en la primera mitat del siglo XIX. a Ilerda núm. II, Lleida 1944, 35 i ss.( reimpressió d'un manuscrit original del segle XIX).

PEDRONI 1986

L. Pedroni, Ceramica a vernice nera da Cales, 2 volums. Nàpols, 1986.

PAYÀ et al. 1996.

Payà, X; Gil, I; Loriente, A; Laqfuente, A; i Morán, M. "Evolució espacial i cronològica de l´antiga ciutat d´Ilerda" a Revista d´Arqueologia de Ponent , núm. 6, p. 119-149.

PAYA 2000a

Payà, X. "Las termas públicas de la ciudad romana de Ilerda" a Actas del coloquio Internacional Termas romanas en el Occidente del Imperio Gijón 1999. Madrid 200, 179-184.

PAYÀ 200b

Payà, X. "El vernís negre a les ciutats d´Ilerda i Aeso ", Actes de la Taula Rodona. La ceràmica de vernís negre als segles II -I a.C (Empúries 1998). Mataró 2000, 231-248.

PAYÀ en premsa

Payà,X. "Les termes públiques de la ciutat d´Ilerda" a Tribuna d´Arqueologia 2000. Barcelona.

PAYA & LORIENTE 1998

X. Payà, A. Loriente. "L´excavació del bar Clavé a Lleida: vuit segles de muralles" a RAP núm. 8, Lleida 1998, p. 197-201.

PÉREZ en premsa

A. Pérez, "La plaza de St. Joan de Lleida y el pretendido foro romano". a Homenatje al prof. J.Maluquer, Barcelona

PÉREZ 1984 a

A. Pérez, La ciutat romana d'Ilerda. Lleida, 1984

PÉREZ 1984 b

A. Pérez, "En torno al status de Ilerda", Ilerda núm. XLV, Lleida, 1984 , 209 i ss.

PEREZ 1986

A. Perez, "El jacimiento romano de "Els Vilars" (Aitona) y su cronologia." a Ilerda XLVII, Lleida, 1986, 101 i ss.

PEREZ 1990

A. Pérez, La "terra sigillata" de l'antic Portal de Magdalena. Monografies d'Arqueologia Urbana, núm. 1, Lleida.1990

PÉREZ 1991a

A. Pérez, Lleida romana.. Lleida, 1991.

PÉREZ 1991b

A. Pérez, El jaciment romà del Tossal de l'Äliga (Les Borges Blanques, Les Garrigues). Quaderns d'arqueologia del Grup de Recerca de "La Femosa" núm. 6. Artesa de Lleida, 1991.

PÉREZ 1992

A. Pérez, "Los hallazgos de la zona de enterramientos en torno a la estación de ferrocarril de Lleida", a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 2, Lleida, 1992, 199-216

PÉREZ 1993 a

A. Pérez, "Intervencions a Ilerda (1989-1992)" a Anuari d'intervencions Arqueològiques a Catalunya , 1: Època romana i Antiguitat Tardana. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, 201-202

PÉREZ 1993 b

A. Pérez. La religión en el occidente de Cataluña en época romana. Quaderns del Departament de Geografia i Història. Lleida 1993.

PÉREZ 1994 a

A. Pérez Almoguera, "Sobre las fundaciones republicanas en Hispania. El Caso de Ilerda" a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona 1993) Tarragona 1994, 325-327

PEREZ 1994 b

A. Perez Almoguera. "En torno a la ordenación del terriotorio y fundaciones romanas en el interior de Catalunya a fines del siglo II e inicios de I a.C." a III er. Congreso penínsular de Historia Antigua . (Victoria 1994) pre-actas , 447-456.

PÉREZ et al. 1988

A. Pérez, M.T. Amare, P.Camps, I. Garcés i M.T. Marco, Els materials del jaciment romà de Raïmat. Lleida. Lleida 1988

PÉREZ, RAFEL 1993

A. Pérez i N. Rafel, La vil.la romana de Torre Andreu. (La Bordeta, Lleida) Un establiment suburbà dels segles II-III d.C. a Monografies d'arqueologia Urbana, núm. 5. Lleida 1993

PÉREZ, SOLER 1993

A. Pérez i M. Soler, "Les seques d'Iltirda i Iltiraka i el llop ibèric" a a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 3, Lleida, 1993, 151-175

PLEYAN 1873

J. Pleyan de Porta. Apuntes de Historia de Lérida, o sea compendiosa reseña de sus principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros dias. Imprenta de Carruez, Lleida 1873.

PUIG I CADAFALCH 1934

J. Puig i Cadafalch, L´arquitectura romana a Catalunya. Barcelona

REYES et al. 1991

T. Reyes, J. Medina i A. Pérez, "Excavacions al solar de l'Avinguda Francesc Macià, 37-41 de Lleida", a Revista d'Arqueologia de Ponent núm.1, Lleida, 209-221.

RIU-BARRERA 1994

E. Riu-Barrera, "L'arqueologia a Lleida i a la Catalunya de ponent. Origen i evolució fins a la fi de la dictadura franquista." a Revista d'Arqueologia de Ponent núm. 4 . Lleida, 1994, 117-135

RODRIGUEZ 1980

J. Rodríguez Duque, Materiales para una carta arqueológica del Bajo Segre. Tesi de Llicenciatura, Universtitat Autònoma de Barcelona. Inèdita

S.A.G.C. 1987

Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, "Arqueologia Urbana en Lérida" Revista de arqueologia, núm 75. Madrid 1987, 11-19

SANMARTÍ 1994

E. Sanmartí "Urbanicación i configuración territorial del nordreste de la citerior durante la época romano-republicana " a Actes del XIV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica . (Tarragona1993) Tarragona 1994, 357-363

TARRAGÓ 1944

J.A. Tarragó Pleyan, "Materiales de arqueología de la ciudad de Lérida", a Ilerda núm II . Lleida 1944, 415-438.

TARRAGÓ & DÍEZ 1964

J. A Tarragó, L. Díez Coronel. "Una excavación en la Pahería de Lérida" a VIII CNA (Sevilla, 1963), Saragossa, 1964

VILLARONGA 1979

L. Villaronga. Numismática antigua de Hispania, Barcelona